Coneixeria princesa i set poemes més
24 Març, 2019 06:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Coneixeria princesa
Amb la gana que, avui, tinc,
menjaria dotze plats,
tres de dolç, nou de salat
i una ampolla de bon vi.
Després de les queixalades,
engolides i bons glops,
em posaria, en el tros,
a somiar sense estrebades.
Coneixeria princesa,
una reina, un rei
i una corona brillant.
Al palau, fóra estadant
i, complint la bona llei,
guanyaria: or i terra.
Demano bon fill
En el gran desert
de la ingravidesa,
veig vida planera
i plena d’encert.
Tan bon averany
no haurà malefici,
estimo aquest vici
de sentir-me estrany.
Car visc, en el bosc,
envoltat de cérvols
i algun gras conill.
Demano bon fill,
que no sigui brètol
ni dur com un soc.
Vol ser la princesa
Com la tarda plana
mou a l’enrenou,
trafega l’aranya,
somriu el cargol.
La muntanya parla
dessota d’un sol
qui tot ho esbatana
mentre fa el seu vol.
La més dolça jove
parla amb un mirall
una mica ofesa,
vol ser la princesa,
però un espantall
la mira de sobte.
La mossa demana
La gana la tinc
i porto espardenya,
som massa enemics
qui anem a la grenya.
La mossa és formosa,
haurà pretendents,
massa innocents,
perdran la penyora.
La mossa demana
vestit per lluir
de fil i de seda.
El cor com em crema
sense res per dir,
no vol més batalla.
Vella abella
Com remuga vella abella,
la formiga és amatent,
veu el blat com va creixent,
com la feinada s’enceta.
El corriol es posa verd
sota un cel que va plorant,
un núvol, de dalt estant,
diu que s’espanta i es perd.
Vella abella cerca flors
que li siguin profitoses
i li donin el seu fruit.
Potser, tres de cada vuit,
es queixen d’aquestes coses
i somiquen enmig de plors.
Fa mala cara
És un ruc massa valent
per donar tombs i més tombs,
els amos mai seran bons
ni ell serà massa dolent.
S’escapa, de bon matí,
de la quadra on sojornava,
va cansat, fa mala cara
i s’allunya pel camí.
Com s’acomiada en passar
del gran pi a l’olivera
qui li donen un retret:
On trobaràs el que perds?
Bona palla per a menja,
un bon sostre per pensar.
I com era mariner
I com era mariner,
ma casa era la barca,
la frontera, el coster,
el despertar era a l’alba.
Els dies de mala mar,
el vent em duia gronxant
i quan el vent afluixava
el goig es feia ben gran.
Al port, entre barques velles,
s’engegaven les cançons
i el rom regalimava.
Era, en entrar a casa,
quan venien somicons
amb brunzir de cent abelles.
Us parlo des de mon llit
Us parlo, des de mon llit,
sense ganes de decebre,
com m’empaitava la febre,
com em guanyava el glatir.
Vida amarga, vas de vi,
una corrua d’espant,
al bell mig de quatre sants,
aplegava mitja nit.
A les parets, fantasia,
les ganyotes a l’envà
amb sentiment de poruc.
Amb el cos, faig el que puc
i espero, un bon demà,
per haver més gosadia.