El pa haurà de ser i set poemes més
10 Setembre, 2024 07:47
Publicat per jjroca,
Poemes
El pa haurà de ser
Diria que he vingut
manllevant una queixa;
la mossa no em deixa
gronxar-la el que puc.
Es lleva, es clenxina
i pren curt esmorzar,
el bol ha de ser enllà
amb la llet amanida.
Pren bossa i cistellet
per a anar a la botiga
i a ca del vell forner.
El pa haurà de ser
d’aquells ben grans de mida,
prou cuit i ben tovet.
Tou i minso ensurt
Camins cap a la serra
mai esdevenen tous,
un matxo, carro i pols,
la vida és ben severa.
Allí, dormen els pins,
somia l’olivera,
olives verdes fins
que el vent me les esvera.
Voldria un aixopluc
amb un tou jaç de palla
i una blanca llar.
Podria dormir llarg,
ben lluny de la canalla,
amb tou i minso ensurt.
Tragina en son palau
El rei, m’ha dit, sabeu:
Tragino en mon palau!,
ell és el gran esclau
qui va perdent la fe.
Els nobles i criats
li fan la reverència;
guaiteu quina paciència
en rebre convidats.
I, tot d’una, si val,
descobreix aquell misteri
d’heroi insatisfet.
Només soc homenet
qui no ha massa encanteri,
però, ara, ni cal.
Acostumo a definir
Acostumo a definir
que, perduda la paciència,
no caldrà trobar la ciència
per lliurar-se a esdevenir.
Som els homes malfactors,
pecadors de la Natura;
és l’infern qui ens procura
uns esglais reparadors.
Acostumo a definir
com començo a fer nosa
en anar de casa endins.
Beneïts els pelegrins
qui s’atipen, santa cosa,
d’avançar fins a finir.
Van perdre el saber
Soc feliç en perdre poc
i, en la lluita, m’entaforo;
guanyo poc, però no goso
decantar-me al tripijoc.
La veïna del carrer
mai es cansa de mirar,
veu l’aquí, el més enllà,
el galant i el matusser.
No confio que cap déu
em vulgui tenir a la vora
per si cau algun miracle.
Al poble, en queden quatre
i parlen del dia i hora
en què van perdre el saber.
La moixaina de la nit
La moixaina de la nit
em fa venir hores fosques,
a la plaça, he vist tanoques,
però disfressats de rics.
A la casa del cantó,
una jove es despentina;
voldria saber si es mira
o es va morint de por.
Sentinelles de l’avern
no em deixaran pas entrar
a pintar-me la caldera.
Satanàs, és cosa seva,
diu que, afora, he de restar
fins que s’acabi l’hivern.
Enceto un nou clam
El monstre de la sort
no sé on para casa,
però, sovint, li agrada
dormir en cambres d’or.
Nosaltres, pobrissons,
no hem conquerit riquesa
ni resultem els bons
replets de calidesa.
Em llevo pel matí
enmig d’un somni estrany
que va allargant el dia.
Quan dolça lluna em crida,
enceto un nou clam
per si gosa venir amb mi.
Quan se li acosten amors
En llevar-se al dematí,
amb una gràcia infinita,
sento el sol com passa i pica
al més pobrissó i al ric.
Són empentes mentideres
les qui li demano al cos,
ell voldria estar reclós
fins a noves primaveres.
Però el sol és eixut
i l’escalfor magnifica,
es consola, omple la vida,
oblida els vius i morts;
diria que és pretendent
quan se li acosten amors.