Estimo aquesta gent i set poemes més

26 Setembre, 2024 06:16
Publicat per jjroca, Poemes

Estimo aquesta gent


Llevar-se al dematí

després de l'hora forta

i creure en la resposta

qui dona el coixí.

Així, en el davallar

a l'ensurt del misteri,

puc creure en l'encanteri

qui m'apropa el demà.

He après de la ignorància

el fer-me ben callat

per no trobar oponent.

Estimo aquesta gent

qui oblida el maldecap

quan va perdent la gràcia.


Treballar amb els mans


Us faré sabedors,

amics de la infantesa,

que aspiro a la fermesa

si aplega al cap i al cos.

Els nobles vilatants

cansats del sacrifici,

han d'aprendre per vici

a treballar amb els mans.

Pintors i traginers,

oficials de primera,

qui treballen pel sou.

Em comenta la nou

que també vol la senyera

per si un dia es perd.


Es porta a mitja nit


Un ric m'ha dit, sabeu,

que el viure és sacrifici,

car respira per vici

i es queixa del qui deu.

Es lleva a mitjanit

per recomptar comensals,

accepta l'interès

si es mostra esquifit.

Un ric m'ha dit, sabeu,

com li agrada guanyar

unes quantes vegades.

Compraria més cases

per a poder guardar

les falles i les creus.


M'enfado com un sidral


M'enfado com un sidral

quan transpassa i no s'atura,

el meu mal ha poca cura

i s'enfila cap a dalt.

La poncella és preciosa

i més blanca que la neu;

ha de ser filla d'un déu

de tan superba i formosa.

Però l'amor és així

fet de deures i parany

que et porten a les fosques.

Quant envejo a les mosques

qui descansaran mig any

ben a prop del seu coixí.


Benvolgudes esperances


Sent tant pobre, he rebut

el despit del teu orgull;

haig les penes a curull,

vaig de la pausa a l'ensurt.

Comento que he rondinat

dessota de la finestra

on la gràcia es manifesta

les vegades que he estimat.

Però passen les setmanes,

el desig es va morint

al costat de la infantesa.

No suporto la feblesa

qui emplena, amb un gotim,

benvolgudes esperances.


La fruita propera


La fruita propera

del meu desesper,

avui, no té treva

ni minva ni perd.

Abelles preades

de ganes i flors

volen a l'entorn,

ben acalorades.

El pi s'esvalota,

quasi haurà paor.

La fruita propera

cerca, en tot enginy,

les ganes que tinc

en fer-la sobrera.


Regne de solitud


Regne de solitud

on, sovint, m'entaforo;

el miro, quasi ploro

quan el sent perdut.

M'agraden les albades,

el refilar d'ocells,

el pas dels passerells

qui volten les contrades.

I tot com s'esdevé

ben agredolç i murri

quan comença el viatge.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: