Poemes curts (XIII)
12 Abril, 2019 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Coneixes la Parca,
qui parla amb mi?,
la porto en el si,
prou ben amagada,
em prega, li escric
i menteix quan parla.
Darrere una passa,
altra va creixent,
no en sóc conscient,
però el camí acaba
quan demana gent.
La vaca i el vedell
somien al prat,
ell, atabalat,
mira un ocell,
qui l'haurà posat?
Sabeu la mar,
quan té peresa,
ni pensa ni deixa
les ones gronxar,
potser es fa vella.
La barca demana
dormir en el port,
es veu que no pot,
hi ha pressa, hi ha gana,
es queixa de tot.
Una noia jove
no n'està per mi,
és massa glatir
escoltar aquell ogre
qui només escriu.
A la terra baixa
ni es planyen els bons
ni canten cançons
on parlen de gràcia,
de precs i d'amor.
Una noia sola,
al balcó estant,
pensa que es fa gran
i que res li prova,
pobra benestant.
En els ulls
de primavera,
va la reina
sense esculls,
és molt seva.
A l'amor primer
obriu-li la porta
i, si és tanoca,
deixeu-lo el darrer,
mai un desig sobra.
Per a seure sol,
dessota d'un arbre,
caldrà ser amable
per si l'amo vol
venir a les tardes.
Les deu roses
del roser
volen saber
totes les coses,
no els ho diré.
Primavera porta
dolçor al camp,
calor a la llar
i la feina grossa
d'anar i tornar.
Mentre passa pel carrer,
dolça estimada,
li demano, a la fada,
que em faci quedar bé,
quant poc li agrada.
Parlen al port
dues barques velles,
hi ha un cel d'estrelles
qui amaga el sol,
són coses seves.
Quatre vaques en el prat
ni xerren ni estosseguen,
cada vespre, somien, mengen
i després fan mitja part
esperant que no maregen.
Entre dues simfonies
he perdut la sort,
és musica sense mides
per anar a poc a poc,
tot entrant per on no volies.
La mare demana
anar al jardí,
allí hi ha la casa
on s'estima i viu,
on l'estiu descansa.
Quan voldré volar
empraré les ales,
compraré les ganes,
les deixaré anar
pel damunt les planes.
Sou, per a mi,
la gentil poncella
amb galta vermella,
vestit d'organdí
per anar de festa.
Epigrames (XIII)
12 Abril, 2019 05:41
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sant Pere demana
al Mestre jovent:
Anem a pescar
vuit coves de peix!
Aplega el capvespre
al si de la bassa,
el cel és prou tendre,
la núvia ni parla.
Un retall de llum:
tou, avergonyit,
ens vindrà de gust
abans de la nit.
Nou vestits,
trenta arracades,
massa esgarips
per a ser estimades.
Demano, al bon Déu,
una bona dot:
Ser galifardeu
i menjar de tot.
A les pedres del camí,
si pogués, preguntaria:
Com us ho feu per eixir,
per tenir tan bona vida!
M'han proposat:
el fer-me ric,
com puc eixir
sense insultar.
La mossa volia
amb mi festejar,
ella manaria,
tot era prou clar.
Poseu el rei
en gran palau,
un bon servei
amb pany i clau.
Ara, m'ha tocat
un dimoni eixut,
com vol progressar,
li dono els punts.
Entre tantes meravelles,
el bon Déu les va posar:
Fredes nits, milers d'estrelles
i una lluna mig plorant.
Escriure és viatjar
a terres llunyanes,
deixant, mentre passes,
polsims endreçats.
Per a ser el gall
del galliner,
has d'estar
el matiner.
L'amor no té
casa de rei
ni té servei
ni li convé.
Tot cercant
a la saviesa,
he topat
amb la feblesa.
La vida em porta
per rierols,
per freds paratges
on hi ha poc sol.
Tinc a la núvia
en un altar,
allí, és tan dolça
ni vol baixar.
Porteu-me a una guerra
de pastissos bons,
deixeu-me amb la lluita
d'aquest regne dolç.
Aquí, al cementiri,
no hi ha dies bons,
ni corren les hores
ni surten cançons.
Una mossa jove,
plena d'emoció,
em diu que m'estima,
no ho diu de debò.
He posat els anys
en coves lleugers,
vull haver els primers,
dono els assenyats.
En un riu,
del tot ressec,
hi ha les portes
del desert.
A casa del ric,
no hi ha cigrons
ni sorolls ni crits
ni rialles per tot.
Aniria al metge
si fóra més ric,
ara, com m'empasso
les febres que tinc.
I quan el seny se'n va i set poemes més
09 Abril, 2019 06:08
Publicat per jjroca,
Poemes
I quan el seny se’n va
I quan el seny se’n va,
a trucar una altra porta,
que arribi la resposta
per si em vol trobar.
Sóc pobre traginer
qui cerca el seu pervindre,
ho faig per tal de viure
sense res més a fer.
M’endollo, al capvespre,
els pensaments festius
i contes mentiders.
Estimo ser el primer,
el més valent dels vius,
mai aspirant a mestre.
No em porteu flors
No em porteu flors
quan sigui al cementiri,
no haig per vici:
sentir punyents olors.
Deixeu la rosa
gaudint al seu roser,
al clavell també,
que parli amb sa marona.
No em porteu flors
ni hivern ni primavera
ni els vespres de l’estiu.
Si plora el riu,
dieu-li que l’espera:
nova ànima entre pors.
Prop de l’era
Anem, tots dos,
a seure prop de l’era,
allí on la pols
ens parla de quimera.
De vells pagesos
lligats de nou al jou,
volten corpresos
dessota del gran sol.
Cerquem un arbre,
amb una ombra fresca,
per veure el vol.
Sentir, de nou,
el xiscle d’oreneta,
entre sorolls de batre.
El gran destí
He de pujar,
a cavall de les ombres,
quan siguin totes
per navegar.
Cercarem vent,
en terres llunyanes,
entre les fades
dels altres temps.
I si ens sobra,
un rajolí
d’enteniment,
direm, conscients,
que el gran destí
truca a la porta.
Vanes il·lusions
En el corriolet,
petita i bufona,
una papallona
parlava del fred.
És la primavera
la que sol portar:
ombres a l’envà
i neu a la serra.
Amb un sol poruc,
la lluna somia
entre mil raons,
vanes il·lusions
de tornar a la via
on passen els rucs.
Qui no gosa batallar?
És la força qui m’empeny
i la gana qui em cega,
hauré de salvar princesa
per guanyar el favor del rei.
Ser drac no és gran regal
i la vida es complica,
batallar és una enganyifa,
el cavaller farà mal.
Amb cavall, escut i espasa
qui no gosa batallar
en arribar primavera?
La derrota és malifeta
qui ben lluny em farà anar
mentre ploro d’avançada.
Li portaré flor
Li portaré flor,
del jardí joiós,
mentre va l’amor
jugant amb el cor.
Llarga primavera
crida a l’estiu,
cerca una escletxa
per fugir del niu.
Li portaré flor,
del fruit del roser,
a la bella mossa.
És mon cap qui gosa
esdevenir primer
quan arriba el sol.
Un drac valent
Un drac valent
recorre nostres terres
i el pensament
s’acosta a les feres.
Però no hi és,
ni lluita per lluitar,
hi ha vell pagès
qui el vol ensinistrar.
Sense cavall,
ignoro el cavaller
i vaig confós.
Vull un terròs
i dormir en el celler,
entre encenalls.
Epitafis (XII)
05 Abril, 2019 06:08
Publicat per jjroca,
Epitafis
Mai et demanaria que em paguessis el nínxol.
Si et diuen que he mort, no t'ho creguis.
Hi ha una possibilitat de sobreviure: Apunteu el nombre del compte dessota.
Si moriu en dissabte, paciència.
No vaig poder morir ahir, estava tot tancat.
Vaig morir per beure de sota la bóta estant.
He mort amb bona cara, sabia que no havia de pagar.
Ara, no recordo el número del nínxol.
Com a molt, et puc donar una falange.
Suposo que vols parlar amb la senyora.
Ofereixo paradís a meitat de preu.
Demà et passo a recollir.
Tres dents més i ja faria patxoca.
No tinc massa ganes de veure't.
No compto que et pugui ajudar.
Procureu venir ben documentats.
Capítol I: Tot anava bé fins que ...
Estic jubilat sense subsidi.
En què m'hauré equivocat?
De segur, ets viu?
Torneu demà, estic enllestint!
Comproveu si sóc al llistat.
No estic pensant amb res.
Escolteu-me, si us plau.
He fet un vot de silenci.
M'estava preguntant: Què faré demà?
Proveu de fer-me pessigolles.
Si us plau, necessito parlar amb algú.
No estic sord, però no m'agrada respondre.
Ara, que sóc savi: Puc fer un discurs?
Prefereixo oblidar el que he sentit.
Aprofiteu quan deixi de mirar.
No vull saber què em volen oferir.
Torna demà i t'ho conto tot.
Estic en repòs absolut per ordre del metge.
Estimat Déu: Necessito aclarir un parell de dubtes.
Vull aprendre anglès per correspondència.
Presento una minva acusada de vitalitat.
Suposo que saps qui sóc.
Tinc poques esperances de sobreviure.
Fa deu anys que he mort i no tinc cap pastís.
Avui, ja no tinc febre.
Demà faré una roda de premsa.
Aquí, s'acaba la medecina.
Ara, diuen que sóc un home fred.
De segur, que estic a la xemeneia.
Us faig saber que tinc un mal despertar.
Ho sabia que acabaria sense feina.
No sé ben bé de què us conec.
He somiat que era viu.
Jesús ve un cap de setmana a l'any.
He fet un màster de fantasma.
Ara, igual em quedo sord.
He decidit fer l'aniversari a les rebaixes.
Estic mort de miracle.
Si trobo l'altre peu, torno.
Era bon amic, però no s'ha mort.
Pensaments festius (XII)
05 Abril, 2019 06:02
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Podria ser déu però necessito el meu cos.
Per què hi ha dones que s'obstinen en posar-se pells i més pells?
Podeu venir amb mi però no us apropeu.
Per un camí estret, només passen peus petits.
Poc estima qui no perd.
Potser el mar va ser el plor de Déu per crear l'home?
Per veure-ho clar, he de posar pau entre els ulls.
Perdoneu les meves mancances que la plenitud ja la perdono jo.
Per què és mal rebut un pet després de tan llarga travessia?
Plorar és eixir del mar de la feblesa.
Potser al mariner li fa por arribar a terra?
Pobres n'ha d'haver, però lluny del meu camí.
Poc ensenya qui no tanca les portes dolentes.
Poder fer el mal és signe d'aprenentatge.
Puc triar una vida si accepto el fet de morir.
Podeu criticar-me en silenci.
Quan Déu creà l'home, se'n descuidà de la boina.
Podria anar més lluny si el camí hagués estat meu.
Posar lletres al cervell, és feina feixuga i dolça.
Posar-se maco, és fer-se guerxo per una estona.
Posem llum a la claror i tenebres a la foscor.
Potser és la porta del dubte.
Pregar és una necessitat humiliant.
Preguntes inútils, mitja vida; respostes estúpides, l' altra meitat.
Prendré cada dia camins guarnits de fosca.
Puc oblidar-me si el temps em deixa.
Puja la nit a la casa del silenci.
Quan canto, el meu alè viatja al damunt d'ones dolces.
Quan Déu creà l'home, oblidà fer-li una bossa per als diners.
Quan dormo es fan realitat els meus somnis.
Quan el bon Déu va fer el cap de l' home, creà el primer embolic d' idees.
Quan el sol se'n va, vol emportar-se les malifetes.
Quan els sants donaven la seva túnica, no sabien que existia la revenda.
Quan em parla l'amo, aprofito per mirar-li les sabates.
Quan estimo de veritat, deixo un buit a l'univers.
Quan intel·ligent deu ser el gat que només té set vides.
Quan l'aigua s'enfada, me'n recordo de la cara que fan els peixos.
Quan la mestressa no hi és, el terra vol acostar-se al sostre.
Quan les dones s'estiren els cabells, sembla que ho fan per convèncer.
Saber embrutar és més negoci que saber netejar.
Quan les dones tornen de la compra, sembla que van de promesa.
Quan més amics són els meus peus, més malament camino jo.
Saber morir és la darrera saviesa.
Quan parlem d'amor, és quan les dones ens deixen volar.
Quan podran els rics, regalar anys als pobres.
Poemes curts (XII)
05 Abril, 2019 05:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una rosa sola
no n'està per mi,
dirà que molt plora
quan se'n va a dormir,
ni mirar-me gosa.
Al vell país meu
tot fa meravella,
ni mor la rosella
ni resta l'hereu
ni creix la tenebra.
Quan l'alba trenca
el reclau del son,
el cos va a la brega,
vol saber per on
la casa és oberta.
El riures de l'amor
no cerquen delmes,
força promeses
no tindran port,
només tenebres.
La senyora diu,
tan punt em llevo:
Fes el foc més viu
mentre trafego
i deso el niu!
Al carrer dels rucs,
els savis mai vénen,
diuen que entretenen
sense ser vençuts
puix mai assosseguen.
Per a fer camí,
a la terra ferma,
la il·lusió enceta
el corriol més prim,
diu que no té pressa.
En el gran desert,
on viure solia,
vingué l'alegria
per saber si és cert
que estimar volia.
No hauré d'haver
ni joia ni pena,
aquí, on s'espera
el trobar la fe,
la manca és severa.
És quan rius
que m'atabalo
i m'escanyo
en el gran dir,
després, planyo.
No hauran de venir
els cavalls a l'era
ni haurà primavera
on poder dormir,
pobra terra ferma.
Si m'estimes pel matí,
quan el sol fa mala cara,
has de viure en el meu si,
un mal lloc on tenir casa
puix la pau no rau aquí.
Sota l'ombra de l'estiu,
em meravella
com demano una estrella
per a fer el niu,
però no em deixa.
Al carrer del mig,
les cases són dolces,
obertes les golfes,
plenes de desig,
tancades les portes.
Una noia rossa,
amb cabells d'or,
com demana alhora:
riures i amor,
sóc tan poca cosa.
Maria demana
anar a la font,
com cada vesprada,
espera l'amor,
potser vindrà ara.
És el fet d'escriure
un viatjar impacient,
treballar la ment
per a poder viure
enmig de la gent.
Amb les pedres del camí
no vull parlar,
només criden perquè sí
ni saben enraonar,
com em planyen dia i nit.
Escriure dessota
d'aquell arbre amic
porta a l'embolic
en trobar sa ombra,
sense res a dir.
Quan l'estiu trascola
en camps massa altius,
demano el caliu,
la calor em sobra,
només sóc nadiu.
Epigrames (XII)
05 Abril, 2019 05:47
Publicat per jjroca,
Epigrames
Si l'amor demana:
Cerca una flor!,
busca una mossa
que tingui balcó.
Al carrer, xerraven
totes les veïnes,
les pobres, les riques,
dolces i salades.
El rellotge vell,
treballant a cops,
vol aturar el temps,
batega i no pot.
Li demano al jutge:
Entrar a la presó!,
al carrer no es pot
ser home de sucre.
Un dimoni gepic
m'ho relatava:
He trobat un melic
sense cap gràcia!
El divendres, la feina
com m'ha deixat,
he perdut qui demana
fer mitja part.
Amb vaques i bous,
mosques i mosquits,
em faré una coma
on passar la nit.
Tot i despertant-me
a l'hora primera,
he pecat tan poc
que ni hauré pena.
La mare, enfadada,
m'ha fet el sermó,
li faig mala cara
cercant el perdó.
Si he de morir,
que sigui prompte,
si tardo massa
ni em surt a compte.
Estic aprenent
tan bé a mentir
que ja m'han cercat
en quatre partits.
Cavaller
sense cavall
és ferrer
sense metall.
Amb un xic de fred
i el vi d'una ampolla,
puc passar l'estona
cantant pel carrer.
Ai, mareta meva
com em vol casar,
la poncella és bleda
o potser s'ho fa.
A la una dino,
vull la sopa al plat,
poc després sospiro,
l'endrapo i me'n vaig.
Avui, si li plau,
parlaré amb la lluna,
és mossa qui muda
per pujar al palau.
Com he demanat
parlar amb mon amo,
com diu que no callo,
com he fet salat.
Amb deu roses
i un jardí,
com pregono
ser eixerit.
He guanyat el son,
avui, a l'albada,
el dormir m'agrada
sense cap esforç.
Pensant, pensant,
arriba el dia,
els entrebancs
i la família.
Posats a estimar,
poseu-me veïnes:
les joves, les primes,
puix les vull tractar.
Massa son
per no dormir,
massa por
per no glatir.
A les terres velles
els manca el somrís,
són massa tenebres
sense paradís.
Al cel, pujaria,
el mes de juliol,
un dia, al migdia,
tot fugint del sol.
Pensaments divins (XI)
01 Abril, 2019 06:22
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Porto anys al cel esperant les fonts de llet i mel.
Tenim democràcia celestial, el darrer que arriba és el batlle.
Judes proposa a Jesús un curset d'escapolida.
El cel romandrà tancat a l'hora del rosari.
Tres àngels discuteixen amb la Verge l'horari infantil.
Déu està trist, només té mil milions de seguidors.
Sant Pere vol navegar per internet amb la seva barca.
Déu vol reduir personal, només posarà àngels a deu galàxies.
Satanàs espera propostes de pecats de disseny.
Déu ha decidit reduir el pes de la creu als casats de més de cinquanta anys.
Jesús em va redimir d'un pecat sabent que l'havia de fer.
Si heu d'anar a l'infern, aprofiteu la temporada baixa.
Déu sempre arriba fora de temps.
He estat pregant a Déu, suposo que sap qui sóc.
Jesús esta tip d'anar vestit de corder o ser dalt de la creu.
Maria de Magdala estimava Jesús, li regalava, fins i tot, els olis.
Jesús va treballar als serveis socials tres anys.
Jesús va preferir arreglar el món i no taules i cadires.
Satanàs posarà peatge a tots els ponts del diable.
Déu ha vingut a veure'm, feia cara d'enfadat.
Amb dos cursets de vuitanta hores, pots començar a fer miracles.
Jesús procura no passar la nit en cap finca d'oliveres.
Dos sants més i encetaran una altra sala.
Mentre parlava amb Jesús, anava posant vernís a la creu.
Pecaria més, però no gaudiria tant.
Satanàs vol veure'm a l'infern, no se'n refia.
Judes està convençut: la propera vegada ho farà millor.
Jesús no sabia que: entrar, a ciutat, damunt d'un pollí, no tindria futur.
Benvolgut Satanàs: Demà, seré bon minyó!
Déu juga, com ningú, al tres en ratlla.
Reconec que: el meu preu no arriba a quatre monedes.
Si veniu amb Déu, seran onze euros.
Sant Pere farà un curset de natació, per si de cas.
Jesús caminava, pel damunt de les aigües, com el president d'AGBAR.
Si voleu anar al cel, procureu sortir d'hora.
Déu va escriure deu manaments i va crear la lògica.
He venut un tros d'ànima a Déu, no cal dir que no he cobrat.
He enganyat a Satanàs, ha estat un miracle.
Sant Pere també portarà aigua amb gas.
La Verge li ha dit a Jesús: Si tornes a Jerusalem porta, almenys, sis dones deixebles.
No és just, a Jesús només el van temptar tres vegades.
Amb deu euros, us poden passar de cec a borni.
Satanàs té virtuts, però les amaga.
Estic condemnat, però no troben cap vacant.
Déu posarà al mercat: àngels a meitat de preu.
Si peco, abans de les vuit, em faran descompte.
Necessito una oració nocturna més suggestiva.
Judes va posar Jesús a la borsa de valors.
Quasi puc afirmar que Jesús no va anar a Jerusalem a fer turisme.
Si Déu és el meu Pare que em pagui el cotxe.
Jesús pujarà a la creu si no li fan mal.
Judes plorava, tres monedes eren falses.
Sant Pere no hi és, ha anat al saló nàutic.
Tres empresaris d'espectacles s'han apuntat a l'adoració nocturna.
Diuen que Jesús torna, s'ha renovat el passaport.
Necessiten minyons per anar a Betlem el mes de desembre.
Satanàs tancarà una sala de l'infern, ha pujat el preu de la llenya.
Pensaments educatius (XI)
01 Abril, 2019 06:20
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Necessito molta llum, estan tots per aprendre.
Arribarà un moment en què no em decebran.
Porto sis cursos endrapant la reforma.
Jesús va anar a l'escola dels miracles.
Ho proven, però París no es pot posar en un llibre.
Tenim un ordinador: a la dreta els vius, a l'esquerra els espavilats.
Les classes comencen a les nou, si acaben a les cinc, n'hem perdut quatre.
Un home pot ser un savi, qui pot ser un savi?
Abans tenia un enemic, ara, tinc l'enemic.
Dos dimonis donaran classe de moral i ètica.
L'home és intel·ligent, només cal trobar-lo.
Ben mirat un lleó té un deu per cent de cérvol.
Els he donat tres conceptes, estan ocupats cercant ampolles.
Els alumnes aprenen d'hora, a quart ja saben plorar.
Volia ser metge, però tenia pena dels malalts.
Assegut dessota d'una taula, començo a definir-me.
No tinc alumnes dolents, tardo poc en anar al metge.
Les respostes de l'examen corresponen amb la travessa del diumenge passat.
Endevino l'economia per la resta dels entrepans.
La mare ve cada mitja hora a provar-li la febre.
És un nen constant, segueix respirant com sempre.
Tres mesos després ha descobert que el llibre es podia obrir.
Procureu respondre després de llegir la pregunta.
De les deu preguntes de l'examen, set les podeu canviar.
Ara, m'enganyaré i tornaré a la classe.
Un mestre ric gairebé és un profeta.
Demaneu-los un favor i us deixaran descansar una estona.
Els nois m'estimen, ho noto en la forma del seu riure.
Deixeu el calaix més gran per posar els dubtes.
Acabo de donar les notes i ja m'han oblidat.
Observeu que un llibre també té tres dimensions.
A pagès o a dibuixant: ort-o-grafia.
Tenen tants estudis que dubto en facin servir cap.
L'únic bo dels dictadors es que no et deixen pensar.
Entreu a classe amb ganes, de segur que us les prenen.
Els he posat feina, de segur que ni la troben.
Confesso que no he vist cap alumne dolent amb un ull bo.
L'inspector els farà una prova, deu ser de resistència.
Si cobro per l'ensenyament, vendré la meitat de la roba.
Tots els diumenges, a les nou, classe de relaxació.
He pujat a la teulada per tenir una visió global.
Ha millorat els resultats acadèmics, fa un mes que no ve.
Si aprenc a caminar damunt l'aigua, em faran cap d'estudis.
Acabo el curs i recullo les meves il·lusions.
És força estrany, porten dues setmanes i encara em veuen.
Estan aprenent força, m'empenyen sovint.
Tinc un alumne intel·ligent, però l'he d'amagar.
L'inspector té una bona opinió de mi, només diu que m'he tornat boig.
Estava fent una classe quan va arribar el capital.
No treballo per diners, de fet, ni sé on són.
El fill del batlle no s'interessa mai per l'anarquia.
Els alumnes tenen bones idees, sobretot al juliol.
M'han donat unes orelles de ruc, són força agraïts.
Els donà entrepans i dos van treure els embolcalls.
No cal viure amb el caos, ell sap on us trobeu.
Cap alumne ha de saber més del que sap.
És bonic ensenyar, sobretot quan no saps com.
Som nosaltres els vençuts i set poemes més
01 Abril, 2019 06:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Som nosaltres els vençuts
Amb la cara, que avui faig,
qui no em dóna matalàs,
he treballat sense esma
des de l’albada entrant,
sóc un pobre estadant
d’una vila escadussera.
Massa homes a taverna
entre ampolles i baralles,
les dones refent contalles
i omplint gran olla amb herba.
Som nosaltres, els vençuts,
qui anem planant per via,
cada jorn, una enganyifa,
cada nit, plors i retruc.
El darrer fred
El darrer fred
s’enfila a les cases,
entra a les golfes,
grimpa els envans
i jo somio
en terres ben llunyanes
sense haver pressa,
sense detalls.
Mon cor raurà
en les velles empreses
on eren seves:
pausa i resguard,
després, sospiro
i el fred se’n va.
Tanco el calaix
Escric, confós,
cansat de ma misèria,
on la platxèria
cerca el redós.
Com vull anar
a fer les grans pensades,
amb quatre passes,
lluny d’aturar.
I s’esdevé
la més noble follia
i el daltabaix.
Tanco el calaix
del seny i l’alegria,
són tan propers.
Segador anant a l’era
Segador anant a l’era,
el carro ben ple de blat,
és un juny ben assenyat
i el sol farà la crema.
A l’era, munió d’homes
amb mules, rucs i cavalls,
han començat el vell ball
dessota un llum sense ombres.
Segador, anant a l’era,
no t’oblidis de somiar
amb una mossa galana.
Ella li parla i demana:
un bon dia per casar
i la joia de la festa.
La formiga porta el gra
La formiga porta el gra,
ben cofoia, al formiguer,
primavera és al carrer
i el camp és un fruitar.
Les abelles, enfeinades,
cerquen flors sense parar,
com el sol omple contrades
i la vila es refà.
La formiga porta el gra
i la reina pondrà els ous
per continuar la nissaga.
Sento com fila l’aranya
amb paga d’un menjar tou
si algun jovent fa sa part.
La raó injusta
La raó injusta,
de la noble sort,
esperant la tusta,
juguesca del cor.
Com tot s’estremeix
i el desig s’envola,
cerco una prova:
el somiar en escreix.
Plens els alturons,
buides les contrades
per on vull passar.
Una aranya hi ha
ordint, ben debades,
uns tristos llençols.
Montsià com demana
Quan tot esdevé
gràcia de follia,
vull seure també
a esperar el nou dia.
Montsià com demana
desig d’ajornar,
el bon sol retarda
el fet de grimpar.
És la primavera
pensament confós,
cerca la drecera
per fugir del clos.
Manta de promeses
les haig ben esteses.
M’agrada el riure estrany
M’agrada el riure estrany
dels homes de cafè
mentre es van jugant:
cartes sense diners.
Es queixen del company,
de la carta plegada,
d’aquell regust d’engany,
de la mala jugada.
S’acaba el combat,
la batalla ferrenya,
el darrer glop de vi.
Com s’acosta la nit
i va arribant la queixa
de l’ésser dissortat.