Epitafis (XII)

05 Abril, 2019 06:08
Publicat per jjroca, Epitafis

Mai et demanaria que em paguessis el nínxol.

Si et diuen que he mort, no t'ho creguis.

Hi ha una possibilitat de sobreviure: Apunteu el nombre del compte dessota.

Si moriu en dissabte, paciència.

No vaig poder morir ahir, estava tot tancat.

Vaig morir per beure de sota la bóta estant.

He mort amb bona cara, sabia que no havia de pagar.

Ara, no recordo el número del nínxol.

Com a molt, et puc donar una falange.

Suposo que vols parlar amb la senyora.

Ofereixo paradís a meitat de preu.

Demà et passo a recollir.

Tres dents més i ja faria patxoca.

No tinc massa ganes de veure't.

No compto que et pugui ajudar.

Procureu venir ben documentats.

Capítol I: Tot anava bé fins que ...

Estic jubilat sense subsidi.

En què m'hauré equivocat?

De segur, ets viu?

Torneu demà, estic enllestint!

Comproveu si sóc al llistat.

No estic pensant amb res.

Escolteu-me, si us plau.

He fet un vot de silenci.

M'estava preguntant: Què faré demà?

Proveu de fer-me pessigolles.

Si us plau, necessito parlar amb algú.

No estic sord, però no m'agrada respondre.

Ara, que sóc savi: Puc fer un discurs?

Prefereixo oblidar el que he sentit.

Aprofiteu quan deixi de mirar.

No vull saber què em volen oferir.

Torna demà i t'ho conto tot.

Estic en repòs absolut per ordre del metge.

Estimat Déu: Necessito aclarir un parell de dubtes.

Vull aprendre anglès per correspondència.

Presento una minva acusada de vitalitat.

Suposo que saps qui sóc.

Tinc poques esperances de sobreviure.

Fa deu anys que he mort i no tinc cap pastís.

Avui, ja no tinc febre.

Demà faré una roda de premsa.

Aquí, s'acaba la medecina.

Ara, diuen que sóc un home fred.

De segur, que estic a la xemeneia.

Us faig saber que tinc un mal despertar.

Ho sabia que acabaria sense feina.

No sé ben bé de què us conec.

He somiat que era viu.

Jesús ve un cap de setmana a l'any.

He fet un màster de fantasma.

Ara, igual em quedo sord.

He decidit fer l'aniversari a les rebaixes.

Estic mort de miracle.

Si trobo l'altre peu, torno.

Era bon amic, però no s'ha mort.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (XII)

05 Abril, 2019 06:02
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Podria ser déu però necessito el meu cos.

Per què hi ha dones que s'obstinen en posar-se pells i més pells?

Podeu venir amb mi però no us apropeu.

Per un camí estret, només passen peus petits.

Poc estima qui no perd.

Potser el mar va ser el plor de Déu per crear l'home?

Per veure-ho clar, he de posar pau entre els ulls.

Perdoneu les meves mancances que la plenitud ja la perdono jo.

Per què és mal rebut un pet després de tan llarga travessia?

Plorar és eixir del mar de la feblesa.

Potser al mariner li fa por arribar a terra?

Pobres n'ha d'haver, però lluny del meu camí.

Poc ensenya qui no tanca les portes dolentes.

Poder fer el mal és signe d'aprenentatge.

Puc triar una vida si accepto el fet de morir.

Podeu criticar-me en silenci.

Quan Déu creà l'home, se'n descuidà de la boina.

Podria anar més lluny si el camí hagués estat meu.

Posar lletres al cervell, és feina feixuga i dolça.

Posar-se maco, és fer-se guerxo per una estona.

Posem llum a la claror i tenebres a la foscor.

Potser és la porta del dubte.

Pregar és una necessitat humiliant.

Preguntes inútils, mitja vida; respostes estúpides, l' altra meitat.

Prendré cada dia camins guarnits de fosca.

Puc oblidar-me si el temps em deixa.

Puja la nit a la casa del silenci.

Quan canto, el meu alè viatja al damunt d'ones dolces.

Quan Déu creà l'home, oblidà fer-li una bossa per als diners.

Quan dormo es fan realitat els meus somnis.

Quan el bon Déu va fer el cap de l' home, creà el primer embolic d' idees.

Quan el sol se'n va, vol emportar-se les malifetes.

Quan els sants donaven la seva túnica, no sabien que existia la revenda.

Quan em parla l'amo, aprofito per mirar-li les sabates.

Quan estimo de veritat, deixo un buit a l'univers.

Quan intel·ligent deu ser el gat que només té set vides.

Quan l'aigua s'enfada, me'n recordo de la cara que fan els peixos.

Quan la mestressa no hi és, el terra vol acostar-se al sostre.

Quan les dones s'estiren els cabells, sembla que ho fan per convèncer.

Saber embrutar és més negoci que saber netejar.

Quan les dones tornen de la compra, sembla que van de promesa.

Quan més amics són els meus peus, més malament camino jo.

Saber morir és la darrera saviesa.

Quan parlem d'amor, és quan les dones ens deixen volar.

Quan podran els rics, regalar anys als pobres.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XII)

05 Abril, 2019 05:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una rosa sola

no n'està per mi,

dirà que molt plora

quan se'n va a dormir,

ni mirar-me gosa.


Al vell país meu

tot fa meravella,

ni mor la rosella

ni resta l'hereu

ni creix la tenebra.


Quan l'alba trenca

el reclau del son,

el cos va a la brega,

vol saber per on

la casa és oberta.


El riures de l'amor

no cerquen delmes,

força promeses

no tindran port,

només tenebres.


La senyora diu,

tan punt em llevo:

Fes el foc més viu

mentre trafego

i deso el niu!


Al carrer dels rucs,

els savis mai vénen,

diuen que entretenen

sense ser vençuts

puix mai assosseguen.


Per a fer camí,

a la terra ferma,

la il·lusió enceta

el corriol més prim,

diu que no té pressa.


En el gran desert,

on viure solia,

vingué l'alegria

per saber si és cert

que estimar volia.


No hauré d'haver

ni joia ni pena,

aquí, on s'espera

el trobar la fe,

la manca és severa.


És quan rius

que m'atabalo

i m'escanyo

en el gran dir,

després, planyo.


No hauran de venir

els cavalls a l'era

ni haurà primavera

on poder dormir,

pobra terra ferma.


Si m'estimes pel matí,

quan el sol fa mala cara,

has de viure en el meu si,

un mal lloc on tenir casa

puix la pau no rau aquí.


Sota l'ombra de l'estiu,

em meravella

com demano una estrella

per a fer el niu,

però no em deixa.


Al carrer del mig,

les cases són dolces,

obertes les golfes,

plenes de desig,

tancades les portes.


Una noia rossa,

amb cabells d'or,

com demana alhora:

riures i amor,

sóc tan poca cosa.


Maria demana

anar a la font,

com cada vesprada,

espera l'amor,

potser vindrà ara.


És el fet d'escriure

un viatjar impacient,

treballar la ment

per a poder viure

enmig de la gent.


Amb les pedres del camí

no vull parlar,

només criden perquè sí

ni saben enraonar,

com em planyen dia i nit.


Escriure dessota

d'aquell arbre amic

porta a l'embolic

en trobar sa ombra,

sense res a dir.


Quan l'estiu trascola

en camps massa altius,

demano el caliu,

la calor em sobra,

només sóc nadiu.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XII)

05 Abril, 2019 05:47
Publicat per jjroca, Epigrames



Si l'amor demana:
Cerca una flor!,
busca una mossa
que tingui balcó.

Al carrer, xerraven
totes les veïnes,
les pobres, les riques,
dolces i salades.

El rellotge vell,
treballant a cops,
vol aturar el temps,
batega i no pot.

Li demano al jutge:
Entrar a la presó!,
al carrer no es pot
ser home de sucre.

Un dimoni gepic
m'ho relatava:
He trobat un melic
sense cap gràcia!

El divendres, la feina
com m'ha deixat,
he perdut qui demana
fer mitja part.

Amb vaques i bous,
mosques i mosquits,
em faré una coma
on passar la nit.

Tot i despertant-me
a l'hora primera,
he pecat tan poc
que ni hauré pena.

La mare, enfadada,
m'ha fet el sermó,
li faig mala cara
cercant el perdó.

Si he de morir,
que sigui prompte,
si tardo massa
ni em surt a compte.

Estic aprenent
tan bé a mentir
que ja m'han cercat
en quatre partits.

Cavaller
sense cavall
és ferrer
sense metall.

Amb un xic de fred
i el vi d'una ampolla,
puc passar l'estona
cantant pel carrer.

Ai, mareta meva
com em vol casar,
la poncella és bleda
o potser s'ho fa.

A la una dino,
vull la sopa al plat,
poc després sospiro,
l'endrapo i me'n vaig.

Avui, si li plau,
parlaré amb la lluna,
és mossa qui muda
per pujar al palau.

Com he demanat
parlar amb mon amo,
com diu que no callo,
com he fet salat.

Amb deu roses
i un jardí,
com pregono
ser eixerit.

He guanyat el son,
avui, a l'albada,
el dormir m'agrada
sense cap esforç.

Pensant, pensant,
arriba el dia,
els entrebancs
i la família.

Posats a estimar,
poseu-me veïnes:
les joves, les primes,
puix les vull tractar.

Massa son
per no dormir,
massa por
per no glatir.

A les terres velles
els manca el somrís,
són massa tenebres
sense paradís.

Al cel, pujaria,
el mes de juliol,
un dia, al migdia,
tot fugint del sol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs