Epigrames (VII)

26 Febrer, 2019 09:06
Publicat per jjroca, Epigrames


El bon Déu 
ha proposat:
Menjar barat,
viatjar a peu.
 

Com em cal tenir,
si li plau al cel,
cara de fidel
i cor de mesquí.
 

Diu que tant m'estima
com el gat al gos,
poseu medicina,
ompliu el sarró.
 

Al palau del rei,
no hi ha tenebres,
puix posen candeles
en tots els indrets.
 

Poseu-me Pare,
altre sarró,
vull quelcom dolç
per al viatge.
 

Amb sis lletres
i un diner,
ni aprendré
ni seré mestre.
 

Tenia una núvia
amb casa i jardí,
un somni mesquí
i un cap que rumia.
 

A la taula estant,
ve la memòria,
porta cridòria,
se'n va dansant.
 

Al carrer d'enmig
no rauen tenebres
ni clouen parpelles
abans de dormir.
 

El vent de dalt
no porta pressa,
sap que penetra
i porta el mal.
 

Pobres paraules
del dolç amor,
van per les taules,
ho volen tot.
 

Mare, la primavera
porta remor:
la bonior de l'abella
entre mil flors.
 

Estic esperant
la dolça Parca,
la vull galant,
suau mentre mata.
 

Ni l'amor primer
fou tan mentider
ni l'amor segon
em portà la sort.
 

Amb ulls porucs,
semblant de fada,
l'enamorada
plena d'ensurts.
 

Una casa i un jardí,
l'amor demana,
una casa per gaudir,
un jardí per a fer estada.
 

Per anar a l'escola,
no porteu pressa,
puix la saviesa
no corre, escola.
 

La mare cantava
cada matí,
després pregava
fins a la nit.
 

Amb la mà esquerra
i un xic de menjar,
s'arrauleix la fera,
se li tomba el cap.
 

Han pres la pensa
per un diner,
perdrem la guerra,
després ploreu.
 

Mireu com pujo
a l'alturó,
quatre gambades,
sóc dalt de tot.
 

Tinc una núvia
en un palau,
mai l'hauré rica,
però m'escau.
 

A la casa del pobre,
no hi ha enemic
ni portes de roure
ni un bot amb vi.
 

Demà, a l'albada,
a treballar,
maleïda fortuna
si em deixa anar.
 
 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















El segon mes de l'any: