Dos poemes de final d'estiu i deu epitafis
29 Agost, 2008 11:36
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
S'acaba l'estiu
S'acaba l'estiu,
el sol com s'apropa,
es cansa, mig plora,
escurça el camí.
Ha estat amb nosaltres,
ferotge, roent,
parlant de victòries,
guerres de fa temps.
S'acaba l'estiu,
la nit creix airosa,
la fruita s'estova,
la flor decandeix,
els dolços minyons
tornen a l'escola
amb la bossa nova,
els llibres, el pes.
S'acaba l'estiu,
l'armari s'endreça
i tornen, alhora,
mitjons i jerseis;
els pares com busquen
un xic de raó,
els joves aprenen
on fuig la calor.
L'estiu s'enduu
L'estiu s'enduu,
darrere un núvol,
el somni gran,
el gran gaudir,
ara es queda,
sense la fressa,
el vell carrer,
el viure ric.
Vella espardenya,
nova la feina,
minso jornal,
mal treballar,
adéu el camp,
la roda fresca,
el giravolt
del ruc mesquí.
Aquell enciam
omplint el plat,
aquell porró
penjat al pou,
aquella tarda
de migdiada
entre mil mosques
cercant el dolç.
L'estiu s'enduu,
cansat un sol,
ara, s'acosta,
cremar no pot,
el deixa anar,
discret i sord,
no el vol cridar,
el veu absort.
L'estiu s'enduu
el clam de festa,
tanca la casa,
porta i finestra,
tanca tot cor,
somriure i gresca,
madura el temps
i cull tempesta.
Epitafis
Estic sorprès del poc que molesto.
Us proposo dies sense ensurts.
Necessito, urgentment, tota mena de vitamines.
He passat de la talla L a la talla S.
Algú pot regar les flors?
Porteu-me corretja o tirants.
No senyora, no era tan lleig.
He perdut el torn massa vegades.
Feu veure que no em vèieu.
Segueixo estant mort.
Dos poemes de formigues i deu pensaments divins
27 Agost, 2008 11:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Formigueta
Formigueta,
formigota,
tan petita,
innocent,
com camina
ella sola,
va fent cua,
és una més.
Ara, trobes,
ara, agafes,
tot un bri,
un bri gegant,
el mossegues,
com te'l mires:
És massa gran!
Has trobat
mala companya,
ella sola
el portarà
i tu restes,
fatigada,
mentre ella
vencerà.
Formiguer,
tota una festa,
llarg estiu,
s'ha acabat,
elles riuen,
tu com plores,
elles triomfen,
han guanyat.
I tu restes,
tota sola,
tota trista,
fins aviat!
Com la mira el sol
I va la formiga,
valenta, celluda,
sense més paraules,
camí del treball.
Com passa el camí,
després la sendera,
el rierol petit
que sembla tan gran.
Ha aplegat a l'era
tot just al migdia,
respecta la fila,
així ho té manat.
El troba, de sobte,
darrere una pedra,
un gra esquifit
que sembla un gegant.
L'estira, el mossega,
és tanta la força
que ara s'atura,
potser el deixarà.
I torna a la feina
després d'una pausa,
demanant al cel,
pregant si podrà.
Un jove guerrer
la mira, se'n riu,
estira, ensopega,
sense plor es refà.
Avant la formiga,
la força i el gra,
es deixen, a l'era,
somiant amb cavalls.
Avança formiga
cap al formiguer,
com porta la menja,
com sua i sofreix.
El sol, quan la mira,
la vol ajudar,
li prega, a la lluna,
el curs deturar.
No acaba aquell dia,
no vol acabar,
com riu la formiga,
ja no vol plorar.
Pensaments divins
Ofereixo calderes velles a dimonis sense experiència.
Poseu ulleres al dimoni gepic, fa hores que tempta un mirall.
La Verge busca Jesús per proveir de vi.
No hi ha dubte, les calderes van amb gas natural.
Déu no li perdona a Satanàs ser el segon de la classe.
Déu no té defectes, no sé com aconsegueix passar-s'ho bé.
Satanàs m'estima, però no es deixa abraçar.
Déu em posa més por, diu que no em suporta.
He provat de marcar el 666 i Satanàs no respon.
El meu cap aniria al cel, però el cos no el deixa anar.
Dos poemes de mosques i deu pensaments educatius
25 Agost, 2008 15:19
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Pesades
Pesades, les mosques
van amunt i avall,
callades, goloses
tot ho han de menjar.
Ara, van per places,
ara, van pel camp,
revolten, maregen,
tot ho han de mirar.
Viatgen per teulades,
paren als terrats,
entren a les cases,
tot ho han de provar.
Amigues estèrils,
joves insolents,
no tenen ni gosen
amos deslliberts.
Neixen al capvespre,
creixen per la nit,
a l'alba, treballen,
finen sense crit.
Mireu la mosca
Mireu, si de cas, la mosca
neguiteja sense fred,
tot ho empaita, tot ho prova,
xucla i xucla, no té fre.
Mireu, si de cas, la mosca
amb nas entortolligat,
menja i menja sense pausa
també beu de tard a tard.
Mireu, si de cas, la mosca
refeta, enmig el bar,
ni paga ni porta bossa,
sols voldria demanar.
L'amo, que poc l'escolta,
ni s'hi fixa ni fa cas
ni parla ni fa la queixa
només voldria matar.
Però ara hi ha orenetes,
les granotes, algun gos,
un ocell de curtes ales,
com esguarden per fer un mos.
I les mosques, tafaneres,
enemigues de tothom,
suporten les malifetes,
mai es queixen de la sort.
Pensaments educatius
Si no el canviem de curs, seguirà tenint la mateixa cara.
Porto tres mossos al dit i encara no em creuen.
Si l'alumne no vol fer res, ni cal ofendre'l.
Demanem al cel: Alumnes fàcils d'entretenir.
L'alumne vol saber per a què serveix, jo també.
Deu alumnes inquiets poden produir urticària a una classe.
Seria ruc, però em donarien mala fama.
Sembla estrany que un es posi al davant dels alumnes i no em miri cap.
Els pares saben que el mestre és allí, malgrat les seves ambicions.
Els nois diuen que no aprenen i, tot i així, no treballen.
Dos poemes de sol i deu epitafis
22 Agost, 2008 10:06
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sol d'estiu
Sol d'estiu, enfiles, ara,
la falda del vell Montsià,
deixes enrere la platja,
véns a veure'ns com abans.
Per tu, no hi ha cap història
ni contes d'un bell país,
has vingut guanyant la glòria,
has guanyat, ja ets aquí.
T'esperem, com cada dia,
a la casa, aixoplugats,
estimem tant els tancats,
ens fan tanta companyia.
Sol d'estiu, rei de la plana,
de la vall i de tot cim,
no facis tan mala cara,
poc o molt, hem de ser amics.
Tu compleixes la jornada,
mai protestes del treball,
els homes o poc o massa,
apleguem el bé i el mal.
Sol amic
Sol amic, veuràs, la lluna
és tan seva, tan distant,
algun dia no té espera,
els altres no vol marxar.
No li dónes més paraula
de paciència, saber estar,
mira-la, fes bona cara,
mai li portis el comiat.
Vesteix-te com un monarca
amb teixits de seda i or,
fes-li veure que l'estimes,
mostra-li el teu esplendor.
Regala-li les orelles
amb missatges de conhort,
posa mel en cada mot,
la veuràs com plega veles.
Si la pressa se li acaba,
si oblida el seu fugir,
li proposes fer parella,
de segur, que dirà: Sí!
Epitafis
Em costa acceptar que no sóc res.
Estic fent un mòdul de temps de lleure.
Començo a tenir els peus freds.
He demanat una parada d'autobús.
He tingut dues peticions de mà, ara, voldran algun peu.
No truqueu, en aquest moment, estic en un recés.
Aviseu algú, ha entrat un ocupa.
De fet, no sóc massa enraonador.
La veïna em comenta que té problemes de vestuari.
Ara estic empadronant-me a l'altre barri.
Dos poemes de l'infern i deu pensaments divins
20 Agost, 2008 11:07
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
A la porta de l'infern
A la porta de l'infern,
mai es cansen, mai sojornen,
com passen les hores baixes,
com fugen els temps d'hivern.
Els ocellots malfeiners,
les tortugues, tan porugues,
tres o quatre bandolers,
un que diu: Roba el que pugues!
A la porta de l'infern,
Llucifer sempre esclata:
De rics no em volem més,
tots demanen anar a plaça!
Un pobre vestit de sant,
un pelegrí amb sang d'orxata,
va anar per fer la promesa,
va caure sense esperança.
A la porta de l'infern,
han posat llum d'un estel,
algú diu: És llum del cel!,
vint somriuen, un esclata:
Al cel, només un llum,
l'enceten quan ve l'albada,
però, en aplegar la nit,
a dormir, tal com Déu mana!
Pare, porteu-me a l'infern
Pare, porteu-me a l'infern,
allí, hi ha dones perdudes,
unes rosses, altres brunes,
totes dolces, sense fe.
Pare, porteu-me a l'infern,
allí, hi ha el gran xivarri,
malfeiners voltant el barri
sense cases de lloguer.
Pare, porteu-me a l'infern,
allí, hi ha carn tots els dies,
plats de fesols, amanides,
per les postres, pastissets.
Pare, porteu-me a l'infern,
allí, negres, són les misses,
enmig de deu enganyifes,
la penitència és punyent.
Pare, porteu-me a l'infern,
allí, s'acaba la glòria,
el dia perd la memòria,
l'estiu es menja l'hivern.
Pensaments divins
El càstig diví va ser posar el temps en mans del dimoni.
Déu em deixa envellir, es veu que no aprenc.
El dimoni i jo som dos, endevina qui és qui.
No he arribar a pecar, tinc un àngel rapidíssim.
Tinc missa els diumenges, sempre m'agafa descansant.
Déu mana que l'estimi, fa anys que li busco les galtes.
Déu em pot destruir, no s'hi vol posar.
Tinc moltes ganes d'anar al cel, Déu me les fa passar.
No me'n ric del dimoni, només comparo les dents.
El dimoni guanya, però li prenen els punts.
Dos poemes de paraules i deu pensaments educatius
18 Agost, 2008 13:02
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
En el bosc
En el bosc
de les paraules,
pare Déu,
deixeu-me entrar,
ara passo
per la vora,
per la vora,
em cal passar.
Unes vénen
massa estèrils,
massa fosques,
d'altres van;
les somio,
les capfico,
les capgiro,
què diran?
En el bosc
de les paraules,
totes tenen
poc encert,
unes rauen,
altres prenen,
d'altres queden
fins després.
Ni les guaito,
ni endevino,
ni sospito,
no em fan cas;
elles passen
per la plaça,
elles viuen
del mercat.
Ara sec,
ni deleixo
dels amics
ni dels companys,
sols aplego,
sense pressa,
la paraula
del comiat.
La boca només badalla
Porta la paraula tova
el deliri de la ment,
la consciència de ser gent,
tot ho vol, mireu com prova.
S'enfila, massa lleugera,
cercant cims d'enteniment,
és goluda missatgera,
es menja el que no entén.
Recorre, sense parar,
tots els racons més pregons,
mentre passa, vol pensar,
però es perd enmig dels sons.
El bon Déu, malaguanyat,
ens ho va dir una vegada:
Us dono el que us caldrà,
no vulgueu guanyar-me ara!
Però el cervell és així:
Massa tou, giravoltat;
va pensar-se, l'esquifit:
Mai ningú ha estat tan gran!
A fora del paradís,
on no queden les dreceres,
el pensar perd les maneres,
ara resta sense encís.
Els ulls s'omplen de pomeres,
les orelles d'averanys,
les carones posen anys,
com es perd el caminar.
I la paraula s'encalla
en el plec de les orelles,
la boca només badalla
i s'ajunten més les celles.
Pensaments educatius
No ploreu si no aprenen, potser seria pitjor si ho fessin.
Cal estimar els alumnes que no ens necessiten.
L'escola és posar cames pesades als ocellets.
Ningú regna, si deixa una porta oberta.
Estic aprenent per si puc envellir prou amb poc temps.
Tinc pocs alumnes, afortunadament són prou dolents.
Ells m'ensenyen a riure, jo a plorar.
És un mestre estrany, vol ensenyar el camí i va amb cotxe.
Si no hi ha més remei, ensenyeu el que calgui.
Diuen que mano, però ells en són més.
Dos poemes de fantasmes i deu epitafis
15 Agost, 2008 12:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Fantasma de pobre
Estic assegut
a la tarda plana,
porto la setmana
sense cap ensurt.
Aplega la nit,
la nit de l'estiu,
surten els fantasmes,
van de niu en niu.
Enceten promeses,
lluites, aldarulls,
van posant esculls
vora les finestres.
Com surten les joves,
totes van a temps,
volen tornar a ser,
eternes deesses.
Els fantasmes riuen,
com fan l'enrenou,
amagat el sol,
sols lluna i estrelles.
Els fantasmes conten
històries de por,
fa massa calor
per saber si poden.
El senyor és prou lluny,
dormirà a la platja,
però queda encara
qui viu de retruc.
Fantasma de pobre,
fas patir la gent,
ni parles ni goses,
ets massa mediocre.
Dos fantasmes
Aplega l'hora tardana
a les voltes del castell
ni poncella ni donzell
ni un senyor que tot ho mana.
Entre torre d'homenatge,
la muralla i l'aljub,
endevino, quant de gust,
em vindrien dos fantasmes.
Un de prim, amb mala traça,
amb més ossos que aixopluc,
l'altre gras, potser més ruc
per saber qui és qui empaita.
La foscúria com davalla
de la torre mai guanyada,
on la lluita, a tall d'espasa,
va fugir, ara com calla.
Els fantasmes ara surten,
van prenyats de poc encís,
acabat el paradís,
ara baixen, ara pugen.
El gras portant cadena,
l'esquifit només llençol,
van de plany, vénen del dol
sense ordre ni bandera.
Udolen a mitja nit,
després ve quan singlotegen,
ni treballen ni maregen,
només viatgen sense crit.
Abans, eren a les festes
més amables del castell,
ara, només veuen vells
qui ensarronen a les nétes.
Els parlen de mossegades:
cames, braços, mig matar;
vèieu, ni saben anar
a fer mal, aquests fantasmes.
Epitafis
Començo a tenir llacunes de compromís.
No senyora, no sé res del seu marit.
A l'altre carrer, fan les torrades.
Necessitem un altre pas de vianants.
Estic fent les maletes.
Suposo que vols dir quelcom.
Si fa vent, igual me'n vaig.
A quina hora havíem quedat?
No sé on he deixat el certificat de defunció.
Venc barat un llibre d'autoconsciència.
Dos poemes d'orenetes i deu pensaments divins
13 Agost, 2008 12:34
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Orenetes
Orenetes,
sempre inquietes,
més bé fosques,
com la nit,
ja arribeu
a nostres terres,
portant somnis
de l'estiu.
Com busqueu,
totes airoses,
noves cases
de vell fang,
comenceu,
endreceu prompte,
com xiscleu
amunt i avall.
Mai cap vol,
tocant a terra,
prenent aigua,
amb giravolts,
ha emplenat
les nostres places,
nostre cel,
preats racons.
A l'albada
sou al fil,
endreçant
plomalls, lliçons,
sense treva,
buscant menja,
al niu resten
company i ous.
Corre l'estiu,
els joves neixen,
pares, treballen,
sense migjorn.
Cal afanyar-se,
créixer de pressa,
aplega el fred,
s'enceta el vol.
Se'n vol anar
Mai han solcat
naus tan lleugeres,
vestides, totes,
de blanc i dol.
Mai el carrer
ha vist xivarri,
en fila, esperen
emprendre el vol.
Passat el fred,
la primavera,
una n'aplega,
d'altres vindran,
les orenetes
volant pel terra,
per sota els porxos,
per dalt terrats.
Ànimes veres,
apleguen ara,
entre silencis,
un treballar.
Ocell viatger,
ocell cridaire,
dessota ràfecs,
cases de fang.
Caçant al vol,
portant la menja,
donant la pressa
al nou minyó.
Ell, amatent,
de nou, espera,
la boca oberta,
com neguitós.
El sol se'n va,
compta les hores,
diu que demà,
vindrà més tard.
I l'oreneta,
un cop més feta,
vol fer el gran vol,
se'n vol anar.
Pensaments divins
Déu em deu estimar, em fa poca nosa.
Déu volia ser frare, però odia matinar.
Jesús potser tornarà a néixer en un portal d'internet.
Satanàs està estudiant posar marihuana a la sopa dels diumenges.
Jesús diu que, si ha de tornar a Egipte, demanarà un tot terreny.
Al cel, totes les garrafes d'aigua estan beneïdes.
Al cel, hi ha epidèmies de bona salut.
Si vols ser dimoni, comença per no rentar-te.
Satanàs té deu deixebles, vuit li han sortit repetits.
Déu és savi, ha posat homes, que fan nosa, amb escreix.
Dos poemes de gat i deu pensaments educatius
11 Agost, 2008 12:26
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La gatera
A la casa de pagès,
tinc la gatera,
porta rodona,
sempre és oberta.
Allí surto pel matí,
sense fer fressa,
em conec bé tot el barri,
vaig de fal·lera.
A la casa de pagès,
caço el qui puc,
m'odien els ratolins,
em diuen: Ruc!
Els pagès emplena sacs,
van per les golfes,
per les golfes, a caçar
tots els capvespres.
Després pujo a la teulada,
allí, m'assec,
la lluna com és de plana,
sempre té fred.
Els dissabtes, la neteja,
tot l'enrenou,
prompte sortiré de casa,
veieu-me on sóc:
Al carrer dels malendreços,
miolen els gats,
parlen d'històries pregones,
mai els faig cas.
A la casa de pagès,
tinc la gatera,
quatre caps de peix barat,
per fer la feina.
Salto i volo
No parlo perquè miolo,
no ploro perquè me'n ric,
diríem que salto i volo,
poc costa ser l'eixerit.
Surto de casa al capvespre,
si fa calor per la nit,
com traspasso, sense pressa,
teulades d'un barri antic.
M'estarrufo quan la miro,
la mixina del meu cor,
ella em dóna mitja vida,
ella em posa mal d'amor.
Tinc les ungles arreglades,
les orelles sempre a punt
i sé donar queixalades
sense pausa, sense ensurt.
No tinc amics a la plaça
ni al capdavall del carrer,
tinc un gos de mala cara,
gruny i borda quan em veu.
Primer deixo que s'acosti,
sense pressa, sense por,
quan ja som, de frec a frec,
m'enfilo com sé fer jo.
Diria que li faig ràbia,
no ho sé perquè és així,
només li trec quatre mossos
d'un pinso que fa morir.
Pensaments educatius
Caldria canviar les classes de lloc i els alumnes de centre.
Mai he de conèixer els alumnes, és millor suportar-los.
No patiu pel nivell, ells no han de ser motors d'explosió.
Penseu que el timbre d'entrada s'acosta al de sortida.
En una reunió de més de dotze, mai falta un aprenent de Judes.
La distància sempre ha estat un bon resultat.
Si ells saben més, hauríem d'aprendre.
No em preocupen els alumnes, em preocupa el seu moviment.
Sempre fa falta una pedra per reconèixer una sabata.
Cada alumne ha de suportar la dificultat d'esdevenir déu.
Dos poemes de papallona i deu epitafis
08 Agost, 2008 12:26
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Papallona
Papallona,
ben bufona,
ben tibada,
innocent,
com et lleves
sense pressa,
sense pressa,
ves-ho fent.
El bon sol
com t'acarona,
et recorda
que és el rei.
Et prepares,
t'alliçones,
tot ho mires,
tot ho veus.
Les cent flors,
massa envejoses,
com et fiten,
les comprens,
elles viuen,
elles rauen,
sempre proven
enganyar.
Però preguen,
ho demanen,
com voldrien
el volar.
Potser guanyen
amb les flaires,
el silenci,
saber estar,
però adoren
els teus ulls,
les dues ales,
el viatjar.
Deixa-les
entre mil somnis,
amb recança,
amb desig
i, si pots,
sense cap pausa,
aprofita:
xucla i viu.
La papallona m'ha dit
La papallona m'ha dit
avui, que estava xerraire,
que ja l'hivern ha fugit
i, de fred, ha estat captaire.
Per un parell de setmanes,
va tenir-ne el cridaner,
però acabades les forces
ara, se'n va sense res.
Els vellets de cara blanca,
que dormien vora el foc,
buscaran, com sempre, a estones,
un pam d'ombra, pam de sol.
I riuran amb molta gràcia
en arribar el mes de maig,
el marçot té mala traça,
a l'abril, cal fer bondat.
Al matí, es llevaran d'hora
o, si els plau, ho faran tard,
aniran cap a la plaça
per desfer tot l'entrellat.
Arribant l'hora acordada,
aniran cap al dinar
que serà de poca gana,
sense pressa i sense sal.
Acabada la feinada
que suposa aquest mal pas,
aniran, per a refer-se,
al cafè dels jubilats.
Potser algú, si ha dinat massa,
enfilarà, si de cas,
el camí de la muntanya
sense ganes de pujar.
I la papallona xerra,
xerra, em conta mentides,
jo l'escolto de vegades,
així passen els meus dies.
Epitafis
Ho sento, no porto diners.
He deixat la dona a la perruqueria.
Un moment, ara l'atendré!
Ara, no sóc cap esquirol.
Estic encallat al glòria.
Traspasso apartament al costat de la capella.
He decidit anar a classes d'urbanisme.
Estic buscant el botó de regenerar.
Qui m'haurà desprogramat?
He rebut una nota d'acomiadament.