Dos poemes de paraules i deu pensaments educatius
18 Agost, 2008 13:02
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
En el bosc
En el bosc
de les paraules,
pare Déu,
deixeu-me entrar,
ara passo
per la vora,
per la vora,
em cal passar.
Unes vénen
massa estèrils,
massa fosques,
d'altres van;
les somio,
les capfico,
les capgiro,
què diran?
En el bosc
de les paraules,
totes tenen
poc encert,
unes rauen,
altres prenen,
d'altres queden
fins després.
Ni les guaito,
ni endevino,
ni sospito,
no em fan cas;
elles passen
per la plaça,
elles viuen
del mercat.
Ara sec,
ni deleixo
dels amics
ni dels companys,
sols aplego,
sense pressa,
la paraula
del comiat.
La boca només badalla
Porta la paraula tova
el deliri de la ment,
la consciència de ser gent,
tot ho vol, mireu com prova.
S'enfila, massa lleugera,
cercant cims d'enteniment,
és goluda missatgera,
es menja el que no entén.
Recorre, sense parar,
tots els racons més pregons,
mentre passa, vol pensar,
però es perd enmig dels sons.
El bon Déu, malaguanyat,
ens ho va dir una vegada:
Us dono el que us caldrà,
no vulgueu guanyar-me ara!
Però el cervell és així:
Massa tou, giravoltat;
va pensar-se, l'esquifit:
Mai ningú ha estat tan gran!
A fora del paradís,
on no queden les dreceres,
el pensar perd les maneres,
ara resta sense encís.
Els ulls s'omplen de pomeres,
les orelles d'averanys,
les carones posen anys,
com es perd el caminar.
I la paraula s'encalla
en el plec de les orelles,
la boca només badalla
i s'ajunten més les celles.
Pensaments educatius
No ploreu si no aprenen, potser seria pitjor si ho fessin.
Cal estimar els alumnes que no ens necessiten.
L'escola és posar cames pesades als ocellets.
Ningú regna, si deixa una porta oberta.
Estic aprenent per si puc envellir prou amb poc temps.
Tinc pocs alumnes, afortunadament són prou dolents.
Ells m'ensenyen a riure, jo a plorar.
És un mestre estrany, vol ensenyar el camí i va amb cotxe.
Si no hi ha més remei, ensenyeu el que calgui.
Diuen que mano, però ells en són més.