Dos poemes de fantasmes i deu epitafis
15 Agost, 2008 12:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Fantasma de pobre
Estic assegut
a la tarda plana,
porto la setmana
sense cap ensurt.
Aplega la nit,
la nit de l'estiu,
surten els fantasmes,
van de niu en niu.
Enceten promeses,
lluites, aldarulls,
van posant esculls
vora les finestres.
Com surten les joves,
totes van a temps,
volen tornar a ser,
eternes deesses.
Els fantasmes riuen,
com fan l'enrenou,
amagat el sol,
sols lluna i estrelles.
Els fantasmes conten
històries de por,
fa massa calor
per saber si poden.
El senyor és prou lluny,
dormirà a la platja,
però queda encara
qui viu de retruc.
Fantasma de pobre,
fas patir la gent,
ni parles ni goses,
ets massa mediocre.
Dos fantasmes
Aplega l'hora tardana
a les voltes del castell
ni poncella ni donzell
ni un senyor que tot ho mana.
Entre torre d'homenatge,
la muralla i l'aljub,
endevino, quant de gust,
em vindrien dos fantasmes.
Un de prim, amb mala traça,
amb més ossos que aixopluc,
l'altre gras, potser més ruc
per saber qui és qui empaita.
La foscúria com davalla
de la torre mai guanyada,
on la lluita, a tall d'espasa,
va fugir, ara com calla.
Els fantasmes ara surten,
van prenyats de poc encís,
acabat el paradís,
ara baixen, ara pugen.
El gras portant cadena,
l'esquifit només llençol,
van de plany, vénen del dol
sense ordre ni bandera.
Udolen a mitja nit,
després ve quan singlotegen,
ni treballen ni maregen,
només viatgen sense crit.
Abans, eren a les festes
més amables del castell,
ara, només veuen vells
qui ensarronen a les nétes.
Els parlen de mossegades:
cames, braços, mig matar;
vèieu, ni saben anar
a fer mal, aquests fantasmes.
Epitafis
Començo a tenir llacunes de compromís.
No senyora, no sé res del seu marit.
A l'altre carrer, fan les torrades.
Necessitem un altre pas de vianants.
Estic fent les maletes.
Suposo que vols dir quelcom.
Si fa vent, igual me'n vaig.
A quina hora havíem quedat?
No sé on he deixat el certificat de defunció.
Venc barat un llibre d'autoconsciència.