Dos poemes de formigues i deu pensaments divins
27 Agost, 2008 11:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Formigueta
Formigueta,
formigota,
tan petita,
innocent,
com camina
ella sola,
va fent cua,
és una més.
Ara, trobes,
ara, agafes,
tot un bri,
un bri gegant,
el mossegues,
com te'l mires:
És massa gran!
Has trobat
mala companya,
ella sola
el portarà
i tu restes,
fatigada,
mentre ella
vencerà.
Formiguer,
tota una festa,
llarg estiu,
s'ha acabat,
elles riuen,
tu com plores,
elles triomfen,
han guanyat.
I tu restes,
tota sola,
tota trista,
fins aviat!
Com la mira el sol
I va la formiga,
valenta, celluda,
sense més paraules,
camí del treball.
Com passa el camí,
després la sendera,
el rierol petit
que sembla tan gran.
Ha aplegat a l'era
tot just al migdia,
respecta la fila,
així ho té manat.
El troba, de sobte,
darrere una pedra,
un gra esquifit
que sembla un gegant.
L'estira, el mossega,
és tanta la força
que ara s'atura,
potser el deixarà.
I torna a la feina
després d'una pausa,
demanant al cel,
pregant si podrà.
Un jove guerrer
la mira, se'n riu,
estira, ensopega,
sense plor es refà.
Avant la formiga,
la força i el gra,
es deixen, a l'era,
somiant amb cavalls.
Avança formiga
cap al formiguer,
com porta la menja,
com sua i sofreix.
El sol, quan la mira,
la vol ajudar,
li prega, a la lluna,
el curs deturar.
No acaba aquell dia,
no vol acabar,
com riu la formiga,
ja no vol plorar.
Pensaments divins
Ofereixo calderes velles a dimonis sense experiència.
Poseu ulleres al dimoni gepic, fa hores que tempta un mirall.
La Verge busca Jesús per proveir de vi.
No hi ha dubte, les calderes van amb gas natural.
Déu no li perdona a Satanàs ser el segon de la classe.
Déu no té defectes, no sé com aconsegueix passar-s'ho bé.
Satanàs m'estima, però no es deixa abraçar.
Déu em posa més por, diu que no em suporta.
He provat de marcar el 666 i Satanàs no respon.
El meu cap aniria al cel, però el cos no el deixa anar.