Dos poemes de vila i deu pensaments educatius
21 Juliol, 2008 17:17
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Com em passen alhora
Com em passen alhora
batalls pel meu cap,
em fan més sensat,
més tou i més soca.
Com em diuen ara
paraules semblants,
agulles de calça,
corbes i gegants.
Engego col·loquis,
sota dels terrats,
amb lluernes guerxes
i un cuc espantat.
Remiro la cambra
d'on surten els grans,
vestits de cogombres,
ben farcits de blat.
La finestra és oberta
i, cortina com cal,
la feia l'aranya
saltant i ballant.
Pel carrer, trafeguen,
sempre, aquells vianants
que passen i miren,
portant llur combat.
Esguardo i malfio
les hores de llum
i sóc a la porta
on entren els rucs.
Com vull traspassar-la,
com miro a reüll,
encara és tancada
per als menys sabuts.
Sols fila una escletxa
la pols amb la llum
i fa unes puntades
abans de fer un cluc.
Afora deleixo
enmig de cent muts
que parlen, amb gestos,
d'un poble faldut.
Expliquen històries
difícils de creure,
entre gent del sud
i noies jueves.
De vegades gosa
venir un benestant,
ens fa cent negocis,
però no ens fa mal.
Sabeu
Sabeu, la vila on visc,
és fulla que s'envola
i torna a casa sola
sense cap compromís.
És pedra que anirà
per l'aigua emportada,
en arribar a la mar,
la mar vol portar a casa.
Sabeu, la vila on visc,
és com llambric golosa,
camina cap al cim
i deixa arreu la brossa.
És com nau en el sec
que el vent d'hivern esmola,
li rentarà una galta
i l'altra me li espolsa.
Sabeu, la vila on visc,
és com gegant que dorm,
s'estira cap al nord,
estripa mig llençol.
És com la vella lloca
que deixa anar els seus ous
i estima posar posta
amb altres que són nous.
Sabeu, la vila on visc
es vol mirar al mirall
posat a dalt els núvols,
això és ben estrany.
No ha estat ni està
parada en ses grandeses,
és vila que adormeix
farcida de promeses.
Pensaments educatius
No patiu per ensenyar, ells no es posaran malalts.
Amb un llapis, es pot aprendre a viatjar.
Per ensenyar una mica, tampoc cal despullar-se.
L'únic examen que no ha de faltar és el de consciència.
Tots els alumnes saben on són, pocs ho arriben a comprendre.
Els alumnes no són estranys, tenen cara i veïns.
Podeu deixar que manin, però que no es noti.
La feina és el cordó umbilical amb la terra.
Cap alumne sap on trobarà la millor porta per sortir, però la busca.
És més senzill llençar pedres que fer una carretera.