Dos poemes de campanar i deu pensaments divins

09 Juliol, 2008 10:00
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Dues senyores

 

Dues senyores, molt galanes,

de sempre, a la plaça estant,

ens desperten quan hi ha festa,

mai no paren de tombar.

L'una és jove i cridaire,

l'altra més minsa per força,

té la galta badocada,

ja no xiscla amb tanta gràcia.

Una porta vestit nou,

vestit vell en porta l'altra,

el seu amo no té prou

per a mudar-les alhora.

Una ens portarà a la festa,

l'altra bé si deixa dur,

una quan repica riu,

l'altra quan repica plora.

Abans eren festejades

pels joves més coratjosos,

ara resten sempre soles

per ballar només un to.

Campanes del campanar

on el temps detura, encalla,

feu-me sentir altra vegada,

rei feliç, sense manar.

 

El campanar

 

El campanar s'aixeca fresquívol

en una plaça on regna el catau,

uns, que envelleixen, emplenen les taules

i, sense cap pressa, arriben on cal.

Faran de la casa, la casa d'un rei,

de les velles terres, terres de tresor,

com les veus s'aixequen, com passen les hores,

un que se'ls escolta somia i es dol.

Poble on sojorno, tu que els acarones,

amb seny de marona calles i somrius,

no em facis pensar, pensar és massa cosa,

aquí, a la plaça, tot és fer l'oblit.

 

Pensaments divins

 

Déu està sol, dorm molt malament.

Procureu no ofendre Déu, darrerament el noto molt sensible.

El dimoni em guanya, fa tan bé les enganyifes.

He provat de vendre l'ànima, el preu era massa baix.

Satanàs no ploris, jo també perdo sovint.

Si aneu al cel, no us descuideu el rosari.

Procureu que Jesús no us faci la cadira.

Estic estudiant amb Satanàs el pressupost d'una bomba de calor.

Satanàs està trist, Déu ha prohibit fumar a la sala de calderes.

El darrer disgust, Déu va canviar set planetes de lloc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de pas i deu pensaments educatius

08 Juliol, 2008 12:19
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Caminant

 

Caminant d'un país on el fred

tot ho perd i res troba a mesura,

on s'escau el reviure, el dret

d'oblidar tots els somnis i es cura.

He trobat, a la nit, el silenci i el cos,

com m'estima i vetlla pels nostres,

he cercat sota l'ombra del xop el redós

amb les flaires del poble antic i mediocre.

Per la vall m'has portat, has sabut

empaitar, esquinçar nostres coses,

m'has donat a conèixer: Ser mut

no és res més que vagar per les ombres!

Un tenir por dels altres, del jo,

aixecar-se malalt i, pensar-se:

La culpa la tenen els altres,

puix nosaltres ja fem la missió!

És plorar a l'albada i ser lluny

de la plaça, l'església, l'ermita,

és remirar, per despit, el retall

d'aquell sol que ara besa la terra.

És voler retrobar-te amb els teus

per sentir, tot d'un cop, melangia.

 

Cap a casa

 

Entre una passa, una altra,

sento l'aire arraulit,

és per trobar aquell delit

de caminar cap a casa.

El meu cos de presoner,

com trontolla aquí sota,

però esglai ja quasi es torna

en emprendre el coster.

A l'església, els angelets

li faran, de nou, la llum

si és que encara arriben fums

i caliu de viatgers.

Quan la porta tornarà

per obrir-se als amics,

sentirem com uns neguits

i la llàgrima hi serà.

Quan la torre d'homenatge

no sigui més esberlada,

ens prendrà de nou la gana:

Ser criats, servents, patges!

Quan la plaça solellada,

esdevingui en un voler

vull ser amb tot el deler

d'aquella jovial diada.

Entre una passa, una altra,

el meu pit emprèn el vol,

cerco la pausa, el so,

el somrís de la mar blava.

Runes han de ser els murs

on descansaran, lleugers,

guerrers captaires de llum,

els qui foren fugissers,

ara volen aixopluc,

esdevenir vells vençuts

per tornar-se cavallers.

 

Pensaments educatius

 

Regalar el vostre temps ja és un signe de déus.

Cap classe hauria d'acabar amb tanta satisfacció.

Amb 3.600 segons, poden passar tota mena d'aventures.

No penséssiu que, aprendre, sigui, absolutament, necessari.

Les classes no són per a gegants, tindrien el sostre ple de bonys.

Davant d'un alumne, massa dotat, només us cal ensenyar les dents.

Sento les queixes dels alumnes, endevino que encara no en saben prou.

L'escola no deixa de ser el racó de les preuades intencions.

És trist parlar prou i no conversar sinó amb tu.

Les orenetes no volen l'escola, se'n van quan comença. 

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de camí i deu epitafis

05 Juliol, 2008 18:16
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Camins del mar

 

Camins del mar,

porteu-me a casa,

ara es fa tard.

Ella m'esguarda,

el cor al puny,

ben estrebat.

M'he llevat d'hora,

prenent la barca

tot d'amagat.

La mar molt negra,

els llavis forts,

en fred, suat.

Cal fer la pesca

per un minyó

prim i malalt.

Tot ho precisa

i mai l'amor

s'ha d'aturar.

Trencaré el vent,

al déu marí,

faré callar.

Trauré el remei

perquè la força

no mancarà.

Mentre, la lluna,

d'un núvol negre,

surt per mirar

com una barca,

plena de peixos,

dibuixa el mar.

 

Camina davant el ruc

 

Camina davant el ruc,

darrere segueixo jo,

com s'esbatussa les mosques,

com espanta els borinots.

Quina munió d'avantatges,

caminar a les quatre potes,

gaudir de cues prou llargues

per netejar les espatlles.

Tenir el menjar a l'abast,

dormir tot damunt la palla,

tenir un cant tan pertinaç,

estalviar la quincalla.

Però, ai, ser presoner

de la casa, de l'arada,

portar pes damunt el llom,

ben clavada la sabata.

Deixar la pell cada mes

sense gaudir d'amistança,

romandre mut a la cambra,

ser escarni de canalla.

Ser exemple negatiu,

heroi perdut, impotent,

ser per sempre un orellut,

cara al sol, esquena al vent.

Mira, m'ho veig pelut,

em quedaré amb plena gana,

triaré la forma humana,

em dol, no faré de ruc.

 

Epitafis

 

Si et costa morir-te, signa un crèdit milionari.

Estic a punt per anar al cel, a quina porta embarco?

Arriba el fi del món, però no avança.

Necessito dos crèdits per ser mort titulat.

Fa sis anys que rebo cartes de condol.

Si us plau, senyora; el seu marit és el del costat.

Fa dies que no faig el llit.

He aconseguit reduir la taxa de colesterol.

No estigueu tristos, ja vindreu.

El meu diagnòstic és: Estable!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes dolços i deu pensaments divins

03 Juliol, 2008 09:58
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Ai, si pogués veure

 

Ai, si pogués veure

el fuet que estova,

el que pensa el riu

quan la mar s'apropa,

els daurats cabells

que la brisa envola.

Si pogués comptar

els dies d'espera,

els bitllets trencats,

tots a casa teva,

el comiat poruc

amb galta vermella.

Si pogués saber

on mon cos volgués

romandre callat

prop de la drecera

on a pujar vas,

caminet de l'era.

Ai, si pogués

vinclar-te l'esquena,

recolzar-me en tu,

esbrinar la vera

munió d'aquests somnis,

fruit de primavera.

Allí, al redós

d'aquella pineda,

posar-te les mans,

una a cada orella

per dir-te: Jo vull

guarir aquesta pena!

Si pogués volar,

dalt de la cimera,

plantaria allí

la nostra senyera

que parla d'amor,

de serf i de reina.

Si pogués morir,

voldria a la serra

besar amb l'alè,

esdevindre cendra

per a pujar als arbres,

per baixar a la terra.

Si pogués entrar

dintre de la teva

manera d'obrar,

fóra la primera

forma d'estimar,

dolça dona meva.

 

Cada engruna

 

Cada engruna d'aquest cel

em parla, dona, de vós,

cada espurna d'aquest foc

du segells del vostre nom.

I per l'aire que penetra,

dolçament, fins al meu cor,

veig empremtes de la cara,

les tebieses de l'amor.

Du la flaire nom de dona

per les cruïlles on vaig,

deixa el vent retalls de roba,

com defugen de les mans.

Quan l'aigua el rierol passa,

quan s'atura sota el pont,

du en el so la melangia,

es desfà en sentir aquell nom.

El cant esquitxant silencis,

com s'apropa per on vaig,

desdibuixa simfonia

per anar a dormir al meu braç.

Vostre nom és fantasia

que s'enlaira i, gronxant,

em transporta dia a dia

del ponent cap al llevant.

Vostre nom és ma feblesa,

ma grandària, em fa grat

cada hora, quan em besa

vostra presència cabdal.

És tan poc una paraula,

és una cosa tan gran,

en sentir-la, tot ho buida,

tot ho emplena d'un nou cant.

 

Pensaments divins

 

Els diumenges prego, però els dilluns he d'anar a la feina.

Déu no té problemes, només guarda els nostres.

Jesús no condueix, tindria problemes en els controls.

Satanàs no vol ballar, sempre li toca la lletja.

El cel és un port franc, allí no paga ni Déu.

Fa sis mesos que estic empaquetant pecats, no em caben enlloc.

He parlat amb Satanàs, li'n falten tres per omplir l'autocar.

Déu sap que aprenc poc, em posarà deures a l'altra vida.

Necessito aura petita per impressionar una jove.

Li he demanat a Déu un altre cos, no he passat l'I.T.V.

 

 

 

 

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de calor i deu pensaments educatius

01 Juliol, 2008 10:25
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

El sol

 

El sol arriba, potser,

darrere de l'últim prat,

a la casa més humil,

es perdrà vora el palau.

El sol ens porta, potser,

el millor dels abrigalls,

una esquerda de plaer,

ens convé no aglutinar.

El sol ens dirà, potser,

que ara puja, ara cau,

com un dia és massa temps

per anar atrafegat.

El sol es riurà, potser,

de la dèria dels humans

puix no acaben de saber

la infinita majestat.

El sol ens mira, potser,

ens acull vora el seu pit,

és així: galant, desprès,

saludable i fugitiu.

El sol escriu, potser,

amb una ratlla infinita,

les memòries d'un guerrer

o les cartes a una amiga.

El sol passarà també,

amb els ulls, cap al demà,

ben pensat ni deu saber,

encara, on anirà.

El sol oblida, potser,

les ofrenes vanitoses,

totes aquelles coses

que mai hauríem de fer.

El sol demana, potser

una eterna primavera,

una pena passatgera,

un estar menys compromès.

El sol escolta, potser,

a les veus encisadores,

a fosques enriquidores,

a noies, al seu voler.

El sol finirà, potser,

demà, el cor pensatiu,

el recolliment del riu,

tota la força de ser.

 

Ets aquí

 

Ets aquí, on jo volia,

asseguda en el portal,

verda clara la faldilla,

tot mirant cap a llevant.

Ulls ben plens de l'enyorança,

els pits d'aire fresc de mar,

els dits filosos de llana,

el ventre pres de la fam.

Somnis llargs, sota teulada,

per un jorn que arriba tard,

una pell bruna i torrada

amb un ròssec a la sang.

Ai de tu, germana trista,

com s'hauran fuitat els anys,

fonedisses mil empreses

per acabar tot plorant.

 

Pensaments educatius

 

Cap rei entraria en una classe sense perdre la seva.

Tinc un alumne valent, l'he posat de mestre de suport.

Irracionalment, un dia de pluja es va emplenar la classe.

Volen que lluiti i em neguen fer presoners.

És tan bonic ser mestre que ploro si plego d'hora.

Tinc un bon alumne, he provat de conservar-lo amb sal.

Mireu si volen aprendre que em lleven les idees de les mans.

Cap alumne és malfeiner, només li pesen massa els conceptes.

Mesureu els alumnes amb ulls tancats i orelles obertes.

Seria bon mestre si no tingués alumnes exigents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2