Dos poemes de pas i deu pensaments educatius
08 Juliol, 2008 12:19
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Caminant
Caminant d'un país on el fred
tot ho perd i res troba a mesura,
on s'escau el reviure, el dret
d'oblidar tots els somnis i es cura.
He trobat, a la nit, el silenci i el cos,
com m'estima i vetlla pels nostres,
he cercat sota l'ombra del xop el redós
amb les flaires del poble antic i mediocre.
Per la vall m'has portat, has sabut
empaitar, esquinçar nostres coses,
m'has donat a conèixer: Ser mut
no és res més que vagar per les ombres!
Un tenir por dels altres, del jo,
aixecar-se malalt i, pensar-se:
La culpa la tenen els altres,
puix nosaltres ja fem la missió!
És plorar a l'albada i ser lluny
de la plaça, l'església, l'ermita,
és remirar, per despit, el retall
d'aquell sol que ara besa la terra.
És voler retrobar-te amb els teus
per sentir, tot d'un cop, melangia.
Cap a casa
Entre una passa, una altra,
sento l'aire arraulit,
és per trobar aquell delit
de caminar cap a casa.
El meu cos de presoner,
com trontolla aquí sota,
però esglai ja quasi es torna
en emprendre el coster.
A l'església, els angelets
li faran, de nou, la llum
si és que encara arriben fums
i caliu de viatgers.
Quan la porta tornarà
per obrir-se als amics,
sentirem com uns neguits
i la llàgrima hi serà.
Quan la torre d'homenatge
no sigui més esberlada,
ens prendrà de nou la gana:
Ser criats, servents, patges!
Quan la plaça solellada,
esdevingui en un voler
vull ser amb tot el deler
d'aquella jovial diada.
Entre una passa, una altra,
el meu pit emprèn el vol,
cerco la pausa, el so,
el somrís de la mar blava.
Runes han de ser els murs
on descansaran, lleugers,
guerrers captaires de llum,
els qui foren fugissers,
ara volen aixopluc,
esdevenir vells vençuts
per tornar-se cavallers.
Pensaments educatius
Regalar el vostre temps ja és un signe de déus.
Cap classe hauria d'acabar amb tanta satisfacció.
Amb 3.600 segons, poden passar tota mena d'aventures.
No penséssiu que, aprendre, sigui, absolutament, necessari.
Les classes no són per a gegants, tindrien el sostre ple de bonys.
Davant d'un alumne, massa dotat, només us cal ensenyar les dents.
Sento les queixes dels alumnes, endevino que encara no en saben prou.
L'escola no deixa de ser el racó de les preuades intencions.
És trist parlar prou i no conversar sinó amb tu.
Les orenetes no volen l'escola, se'n van quan comença.