Dos poemes de mans i deu epitafis
31 Juliol, 2008 22:59
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Posa-li a la mà
Com oferir-li a una dona
només flaire d'una flor
si ella omple per si sola
el dedins de nostre cor?
Com dir-li que l'estimes
si, en sentir-la, et fas poruc
i vas trucant la feblesa
en aquells silencis rucs?
Et crema el cor i encara
neguiteges quan la veus,
et penses que ni els déus
passen instants tan joiosos.
Com oferir-li a una dona
que t'empeny quan tu no pots,
que desa, en tornar a casa,
tots els dubtes i els enyors?
I com dir-li que l'estimes
si paraules no tens massa?
Però et tornes nou guerrer
en seguir-li la mirada.
Et crema el cor i encara
vols posar-li a les mans
aquelles hores tan plenes,
plenes de somnis, esguards.
Com oferir-li a una dona,
en un prec, el paradís,
si l'has vist riure i plorar
per un xic de compromís?
I com dir-li que l'estimes
si el teu parlar et traeix,
posa-li, a la mà, la rosa,
la resta ho farà el temps.
Poseu-me a les mans
Poseu-me a les mans
la gràcia planera,
el neguit gegant
i l'aura viatgera.
Poseu-me a les mans
el voler escollit,
el crit fos del llit,
el fruit dels infants.
Poseu-me a les mans
el cor que batega,
la mel passatgera,
el sentir-me gran.
Poseu-me a les mans
els caps escollits,
els tendres delits
d'estimar-la tant.
Poseu-me a les mans
el recull gelós,
el sentir-se dos
vora de la llar.
Poseu-me a les mans
el cistell de pomes,
el grapat de roses,
el vestit d'amant.
Poseu-me a les mans
la força d'un jove
i, dintre d'un cove,
el sentit d'un gran.
Poseu-me a les mans
l'ombra de l'estiu,
l'abric, el caliu,
el somni oblidat.
Poseu-me a les mans
la dolçor primera,
la calor i l'espera,
el no fer mai tard.
Poseu-me a les mans
el secret que envola,
el marrec que plora,
el no demanar.
Poseu-me a les mans
l'amor que ara ve,
el sentir-me alhora
marit i muller.
I deixeu-me així,
dormir, ple de joia,
com si el meu sofrir
tal sofrir no fóra.
Epitafis
No us puc dir l'hora.
He decidit crear una comunitat de veïns.
Necessito voluntari per inflar globus de festa.
Per fi, m'he posat el vestit de noces.
No puc sortir, sempre trobo un salvador.
Ara faré el mort una temporada.
No truqueu, estic de vacances.
No plori més, no sóc el seu nuvi.
Darrerament, no estalvio gaire.
Parleu en català, si us plau.
Dos poemes de vells i deu pensaments divins
30 Juliol, 2008 11:02
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Apleguen els vellets
Apleguen els vellets,
de treballada esquena,
a plaça, on el solet
la cara els enlluerna.
Amaguen els barrets
aquelles fronts rugoses
que, no parlant de res,
escriuen tantes coses.
Entre bancs, van seient,
darrere resten presses,
com fugen de la casa
deixants els tendres nets
que facin de les seves.
Allí, passa el matí
fent-la petar de veres,
parlant dels nous invents,
de cases, horts, riqueses.
Migdia, s'acomiaden
com si fos l'últim jorn,
demà, un altre dia,
potser no hi seran tots.
Ara, en tombar el carrer
Ara, en tombar el carrer
veuré els amics de sempre,
quatre dones fent rodona,
a bell mig, un nadó tendre.
De la plaça enmig estant,
endevino les converses:
rondinaires i garlaires
que me'n feu de gaudir, tant
com l'ocell de sa companya,
el vailet de sa marona,
el mariner de sa barca.
Que en somio d'aventures,
només en poder esguardar
enmig dels meus innocents
tafaners convilatans.
Si en descabdellem de fil,
per tornar-lo a cabdellar,
si n'hem esberlat d'estones
per a poder-les matar.
No me'ls prendran els diumenges
per molt que els vulguin robar,
uns moments tan lluminosos
els desitjo ben guardar.
Permeteu-me un cop i un altre
el rellotge deturar,
sóc fill d'aquella fruita
que no es vol pas mustigar.
Pensaments divins
Satanàs, si plores no hi ha manera d'encendre la caldera.
Quan Déu s'enfada, es desconnecta del messenger.
Hauré d'anar una estona al cel, Satanàs no em vol veure.
He provat d'estar amb gràcia, però m'avorria molt.
Déu ha muntat un casting per estalviar-se actes presencials.
Déu no comenta, només agafa el sac de llampecs.
Si tenim vida eterna, quants refredats ens queden?
Satanàs tanca els primers de segle per fer inventari.
Déu volia posar més manaments, però Moisés no vol tornar al Sinaí.
Déu m'ho comentava: Massa gent vol fer-me el llit!
Dos poemes de coixí i deu pensaments educatius
28 Juliol, 2008 15:29
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Prop el coixí
Per l'aura galana,
neixen al terrat
les herbes, les teules,
ocells i brodats.
Els deixa la nit
a l'ombra encisada
i passa la fada
amb preat vestit.
Per l'aura galana,
neixen al carrer
homes enfeinats
en jo no sé què.
Els deixa la nit
parlant d'enrenous,
es perden els sous
als peus tous del llit.
Per l'aura galana,
posen a les galtes,
de la noia feta,
les tendrors del riure.
Els deixa la nit
vora la finestra:
una flor de festa,
un noi eixerit.
Per l'aura galana
passen, per la plaça,
les velles de casa,
oblidant la pressa.
Els deixa la nit
un prec d'esperança,
una mà ben lassa
que dorm sense crit.
Per l'aura galana,
surten els vailets
a cercar joguines
en tots els indrets.
Els deixa la nit,
amb la boca oberta,
als braços de l'àvia
o prop el coixí.
Per l'aura galana,
surten tots els nans,
empenyen la roda,
ens du a ser més grans.
Els deixa la nit,
cansats de xivarri,
com passen pel barri
dèries de gegants.
El coixí
He de posar-li a la rosa
el més mut dels meus paranys
així, quan et trobis sola,
tinguis sempre amb qui pensar.
M'enduré totes les flaires
del jardí on no es fa fosc,
emplenaré cent estances,
de promeses, de tresors.
Deixa'm ser, per una estona,
el coixí on para el cap,
per a dir-te, sense sons,
paraules que no he dit mai.
Pensaments educatius
Tot i tancant els ulls, ells segueixen al davant.
Un pensa que puja, però no sent el replà.
Cap ésser intel·ligent llegeix dues pàgines alhora.
Tinc pocs deixebles per deixar-los sense classe.
Els alumnes intel·ligents aprenen per la pell.
Si no escolten, no sabran si us equivoqueu.
És una sort, tenir dues orelles i no fer-ne servir cap.
He provat de trobar el sentit a la vida, ara només cerco el sentit.
Vaig obrir un llibre, van caure tres alumnes vells.
Si no trobeu la fada, els alumnes s'adormiran.
Dos poemes de llum i deu epitafis
24 Juliol, 2008 22:09
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Quan ja passa
Quan ja passa,
per la plaça,
tot és llum,
tot és caliu
i quan torna,
cap a casa,
jo l'empaito
amb els ulls.
Ella és maca,
ben plantada
i li creix
sedós cabell,
quan camina
tot ho encisa,
i com, ara,
em torno rei.
Ella em mira,
jo la miro,
amb un núvol
prenc el vol,
ho voldria,
però em nego
puix l'estimo
de debò.
Qui pregona?
Qui pregona la llum que resplendeix,
per damunt de les notes tenebroses?,
com així a qui pertoca i gaudeix
de conèixer i esbrinar totes les coses.
Quin paper d'aquesta auca és per a mi?
A qui dec el plaer de ma fortuna?
Sols em queda l'escalfor del gessamí,
aquell tros de mirall sota la runa.
Tu m'has vist vora el pont del rierol
esguardant les faldilles del meu somni,
dalt de mi m'acarona el tebi sol
i m'escura, amatent, sempre un dimoni.
Quan se sent l'aspror del vent en primavera
tornar els núvols ennegrits i plens de plor,
acomiado aquells fulls a la vorera
puix s'emporten els segells del nostre amor.
Has sabut trencar de nou tota gelera,
emplenava l'existència en un passat,
has tornat al catau de casa meva
la clariana tota dolça i l'has vessat.
Ja és tot quiet ..., altra vegada
i la llum, que m'oferies, ja s'esmuny,
aquell sobte ha esdevingut nova jornada,
com l'absència dóna pas a plenitud.
Es fa fosc, la primavera ja davalla,
mon calor va perdent la magnitud,
al redós, tan sols queda la xicalla,
ara em perdo amb febleses de quietud.
Un estel, que ma vida il·luminava,
ha fugit a altres terres, nord enllà,
ha deixat les empremtes ben mancades
per si un dia jo la goso d'empaitar.
Ara sec, de cara al mar, dalt la carena
per si, a la broma, se li acut fer-me emportar,
en la blavor, mon cor guareix d'aquella pena:
ens fa porucs, ens fa petits, en fa sensats.
Epitafis
Per poc, no em pugen el jornal.
Ahir, van aprovar l'operació urgent.
Estic esperant el tècnic de manteniment.
Han obert dos panteons per morosos.
Aprofiteu, estic en temps mort.
El gos no em vol treure a passejar.
Aquí sempre és diumenge.
Sóc un món d'àtoms desorganitzats.
Necessito paper per fer una reclamació.
Econòmicament parlant, he fet un bon negoci.
Dos poemes entre rius i deu pensaments divins
23 Juliol, 2008 11:51
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Riu amunt
Riu amunt porta fermesa,
el cor fort, la sang ardent,
compromís, una promesa,
exigències de la gent.
Un got de vi, una cervesa,
la volença de ser gran,
un amo que no descansa,
necessitat d'un treball.
El presumir del comprat,
un pagar sense parar,
un neguiteig a la platja
entre sol, família, clams.
Un arribar, mes a mes,
sense barca ni llagut,
el trobar-se prou eixut
sense aprendre ni saber.
Un discutir, aconsellar,
veure créixer cent fantasmes,
endevinar quan són faves,
amb la resta, ni encertar.
Riu avall
Riu avall porta fluixesa
amb assentiment de cap,
un llevar-se quan no toca,
un saber arribar tard.
Un beure aigua prou fresca,
sense pressa, a la font,
un eixir de la deessa,
ara espera, però ens vol.
El veure passar setmanes
sense cerques d'entrellat,
un caminar per un prat
sense bous, sense muntanyes.
Un remirar aquells minyons
que ara van cap a l'escola,
un aprendre a no fer nosa
en el passar d'altres mons.
Un controlar aquell cor
sense ganes ni esperança,
el veure porta com tanca,
el demanar un jove cos.
Pensaments divins
M'ho ha dit en Jesús: De claus, ni en vull parlar!
Tinc ganes d'anar al cel, però no trobo l'hora adequada.
Satanàs fa un màster de logística.
Amb cent pecats, entrareu al sorteig d'un viatge per les tenebres.
Com a fill de Déu, estic a l'aguait del Testament.
Satanàs vol imposar l'enveja tota la temporada d'estiu.
Al cel, s'imposa anar a sopar amb els nouvinguts.
Déu ha inaugurat una altra sala d'entreteniment.
Estic buscant dimoni emprenedor que tempti els diumenges.
Jesús té la Terra en carpeta d'assumptes pendents.
Dos poemes de vila i deu pensaments educatius
21 Juliol, 2008 17:17
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Com em passen alhora
Com em passen alhora
batalls pel meu cap,
em fan més sensat,
més tou i més soca.
Com em diuen ara
paraules semblants,
agulles de calça,
corbes i gegants.
Engego col·loquis,
sota dels terrats,
amb lluernes guerxes
i un cuc espantat.
Remiro la cambra
d'on surten els grans,
vestits de cogombres,
ben farcits de blat.
La finestra és oberta
i, cortina com cal,
la feia l'aranya
saltant i ballant.
Pel carrer, trafeguen,
sempre, aquells vianants
que passen i miren,
portant llur combat.
Esguardo i malfio
les hores de llum
i sóc a la porta
on entren els rucs.
Com vull traspassar-la,
com miro a reüll,
encara és tancada
per als menys sabuts.
Sols fila una escletxa
la pols amb la llum
i fa unes puntades
abans de fer un cluc.
Afora deleixo
enmig de cent muts
que parlen, amb gestos,
d'un poble faldut.
Expliquen històries
difícils de creure,
entre gent del sud
i noies jueves.
De vegades gosa
venir un benestant,
ens fa cent negocis,
però no ens fa mal.
Sabeu
Sabeu, la vila on visc,
és fulla que s'envola
i torna a casa sola
sense cap compromís.
És pedra que anirà
per l'aigua emportada,
en arribar a la mar,
la mar vol portar a casa.
Sabeu, la vila on visc,
és com llambric golosa,
camina cap al cim
i deixa arreu la brossa.
És com nau en el sec
que el vent d'hivern esmola,
li rentarà una galta
i l'altra me li espolsa.
Sabeu, la vila on visc,
és com gegant que dorm,
s'estira cap al nord,
estripa mig llençol.
És com la vella lloca
que deixa anar els seus ous
i estima posar posta
amb altres que són nous.
Sabeu, la vila on visc
es vol mirar al mirall
posat a dalt els núvols,
això és ben estrany.
No ha estat ni està
parada en ses grandeses,
és vila que adormeix
farcida de promeses.
Pensaments educatius
No patiu per ensenyar, ells no es posaran malalts.
Amb un llapis, es pot aprendre a viatjar.
Per ensenyar una mica, tampoc cal despullar-se.
L'únic examen que no ha de faltar és el de consciència.
Tots els alumnes saben on són, pocs ho arriben a comprendre.
Els alumnes no són estranys, tenen cara i veïns.
Podeu deixar que manin, però que no es noti.
La feina és el cordó umbilical amb la terra.
Cap alumne sap on trobarà la millor porta per sortir, però la busca.
És més senzill llençar pedres que fer una carretera.
Dos poemes emmarats i deu epitafis
19 Juliol, 2008 08:11
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Mare, que jo vull ser
Mare, que jo vull ser
capità d'inquieta nau
per a dormir entre ones,
per trobar glòria i palau.
Cercaré a totes les platges
les recances, els oblits,
els vessaré mar endins
guarnits de força i coratge.
Mare, que jo vull ser,
dels lladres, el capità,
com les joies els prendré
per dur-les on viu la fam.
Allí els pobres honraré,
els ompliré de mancances,
els donaré les mil llances
per lluitar sense cap fe.
Mare, que jo vull ser
el jovent que s'enamora,
a la noia, acarona
i li conta els seus delers.
Dona'm força mare gran
perquè, en la darrera empresa,
em temo, pel molt que pesa,
que forces em mancaran.
Mare, que ja l'he vist
Mare, que ja l'he vist
camí avall, portant la gerra
i per l'aire que menava
semblava anar sense peus.
Mare, que ja l'he vist
amb un cistell a la plaça,
duia la cara esblaimada,
un fil de veu, un neguit.
Mare, que ja l'he vist
el diumenge a la missa,
tenia les mans creuades,
els ulls enfilats al cel.
Mare, que ja l'he vist
anar de bracet a l'era
i, quan passava riallera,
m'ha sagnat dolor al pit.
Epitafis
He perdut força elasticitat.
Dubto de la meva identitat.
He aconseguit treure'm la sogra del davant.
El veí diu que no em pot veure de cap manera.
Encara tinc molt per pagar.
Hem ajornat la desfilada.
Ja m'ho esperava: No hi ha aigua corrent!
Ara mateix, no recordo el que feia abans.
He decidit matar el temps.
Voteu-me, no us decebré.
Dos poemes de juliol i deu pensaments divins
17 Juliol, 2008 11:29
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
L'estiu
L'estiu em porta per carrers foscos,
em pren la mà, empeny
per pensaments enlairats, arriscats,
tot i deixant-me cada matí.
Em socarrima la pell,
una pell ciutadana, sensible
que no gosa ser volguda pel sol
i ressegueix l'ombra de les cases.
Els matins d'estiu són dormilegues,
pesadament, s'acosten les hores,
cada cop es fan més feixugues,
fins al capvespre.
Llavors, el dia pren nou caire,
mosquits envaeixen l'aire,
els carrers s'omplen
de pells seques i cremades.
Els llums s'encenen
després de fer cent ganyotes,
les cadires surten
de les cases on sojornen.
La dolçor de la nit
omple el poble de gom a gom
de mirades més fresquívoles,
de vianants més lleugers.
Les places s'emplenen
d'un seguit de jocs infantils
i, els més assenyats,
fans escarafalls entorn del cafè.
A l'estiu, el llit és mandrós,
ple de punxes, neguitós,
la gent no té pressa en jaure,
la nit s'escurça, just enmig.
És temps de deslliurament,
de seure, de l'amor,
del menjar lleuger,
del pas cansat.
A l'estiu, de les cases, les parpelles
veureu voleiant al compàs del vent suau,
els llavis polsimats, ben desclosos,
un fil, tot nuat, fent de brocat.
Un estol de minyones bronzejades
resseguides d'uns al·lots fent de ramat,
unes velles ajupides, clenxinades,
amb uns dits plens de fils i de brodats.
A l'estiu, pren nou caire aquest poble,
descobreix, si te s'acut, els carrerons,
vells els llums, noves cares, un viatge
que s'esmuny, arran les cases, quan pren la son.
L'estiu s'enduu
L'estiu s'enduu, pesat i bru,
cada floquet del cos cansat,
ens deixa, alhora, sol i batut
qui ahir era l'orgullós blat.
S'enduu la neu i aquella gràcia
que fan les noies en frec de mans,
ens deixa, ara, tota fal·làcia,
com puja i baixa pel nostre cap.
L'estiu s'enduu la gent de casa
dintre les llaunes, els envelats,
els deixa vora d'aquella platja,
en poble amable, en un serrat.
S'enduu, amb ell, tota enyorança,
marcarà els temps menys oblidats,
és un gemec cap a la infància
on pertanyíem a altres camps.
L'estiu s'enduu les vestimentes
i les ganyotes d'un saber estar,
fa créixer, ensems, a tots els homes
aquella dèria de llibertat.
S'enduu les formes i les amaga
sota una ombra del bosc preat,
ara ja tot ell ho amanyaga,
omple les golfes de benestar.
L'estiu escriu, dalt la cimera,
les hores baixes de vanitat,
ara les crema sense foguera
perquè ell és, mai et fa mal.
Pensaments divins
Si ets bon creador, t'estalvies el copyright.
He trobat el bé, no us diré en quines condicions.
Estic a la glòria, però no puc continuar gaire estona.
Déu només compra loteria del seu Fill petit.
Sant Pere té problemes laborals, volen posar porters automàtics.
Necessiten periodista, agosarat, per fer cròniques divines.
Déu té revolta al cel, els àngels volen vestits de marca.
Satanàs està preocupat, té sis dimonis amb al·lèrgia al sofre.
Satanàs busca esquirol que encengui les calderes a l'agost.
Déu vol ampliar el cel, té ocupes al seu jardí.
Dos poemes de cuca i deu pensaments educatius
14 Juliol, 2008 18:12
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
On ets?
On ets,
que no et veig,
cuca dolça?
Ja la nit,
sense tu,
tot és fosca.
T'he cercat,
a l'estiu,
per indrets,
no he sabut
on trobar
el fanalet.
Els camins
ja no són
els d'abans,
tan bonics,
plens de verd,
il·luminats.
Ara els veig
de color
esmarronit
i tan buits
de passeig
per la nit.
Polsims de llum
Cuca dolça,
inquieta nit,
com traspassen,
nens i crits.
Com la lluna
manifesta
el seu encís
i rodola
i navega
entre cims.
I tu, cuca,
com t'amagues,
sense fums,
pregonant,
entre foscors,
polsims de llum.
Pensaments educatius
Quatre llibres pesen més que les ganes d'obrir-los.
No hem de caure en la temptació d'ensenyar massa de pressa.
No és bona una concentració de savis en tan poc espai.
Suporto els alumnes dolents, però no els estrafolaris.
Un cabell blanc assenyala que és hora d'asseure's.
Una pilota vella entreté més joves que un llibre nou.
El mestre vol que sigui savi, el pare esportista.
Han llegit una estona, és hora de pensar amb el mareig.
Tots volen aprendre, és possible que un ho intenti.
He begut al pou de la saviesa, ara no me'n recordo perquè ho he fet.
Dos poemes de mirar i deu epitafis
10 Juliol, 2008 12:00
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El defugir la mirada
El defugir la mirada
tanca amb clau el vell secret
perquè encara no ha sofert
el deler de ser estimada.
Amb flaire d'enamorada,
cercaràs, dintre el tancat,
aquella flor encisada,
et dirà on reposar.
Desperta fada dels somnis
car hi ha, enmig del bosc,
un jovent, es va fent home,
anirà prenent-te el cor.
El núvol
El núvol trenca aquell blau,
per a trobar-se amb la lluna,
quan ja era molt a prop,
s'avergonyeix, es desfà.
Jo també he de trencar
el silenci que m'ofega
per trobar-te en el mirar,
per fugir després de pressa.
Anar pel cel i cercar
el missatge de la rosa,
si avui, el cos fa nosa
el desig mai en farà.
Epitafis
Darrerament em mostro més tranquil.
És lamentable, tinc munió de cèl·lules mortes.
He decidit no fer cas dels consells mèdics.
Si voleu dir-me quelcom, canteu.
Estic rebaixant-me contínuament.
Ho deia l'àvia: Necessites una mica més de carn!
Vaig venir només per provar-ho.
He trobat núvia, és força prima.
Demà obriré a primera hora.
Sí, dona, sí; sóc un dropo.