Rauen estesos i set poemes més
13 Maig, 2024 05:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Rauen estesos
Pendent del sacrifici,
per sentir-me humiliat,
escric en un tancat
per a gaudir del vici.
Enceto la poesia
qui vol el davallar;
com no me’n sé estar,
punyent em passa el dia.
Les nobles intencions
s’enlairen al castell
dels pobres malentesos.
Allí, rauen estesos
per omplir bon cistell
uns assecats cigrons.
És lluny el paradís
Suposo que sabeu,
estimats vilatans,
que viviu, com germans,
suportant nostres creus
És lluny el paradís
i llarga la nissaga;
de vegades, m’agrada
eixir del compromís.
Però l’ésser humà
em duu a aquestes penses
cansades d’enrenou.
Haig ben minso aquest sou
i planyo per les presses
que em porten al demà.
Ensinistrar el dimoni
Els monstres del desert,
pujats a les altures,
em parlen com són fuses
les ganes d’haver encert.
Havien la il·lusió
d’aconseguir el vell somni:
Ensinistrar el dimoni
per tal de fer-lo bo!
El Déu no ho ha permès,
no vol posar a judici,
la gran obra que ha fet.
Sols hi ha un dimoniet
qui, fugint de l’ofici,
es fa el desentès.
El núvol espera
El núvol espera
diu que no ha pressa
en baixar del cim.
Mentre anem glatint,
una planta pensa
que aplega la fi.
El núvol demana:
baixar a la plana
per tal de mullar.
És son tarannà
i vindrà si clama
un pagès irat.
De sobte, es queixa
i la pluja enceta.
L’hostal
Caminant per fer camí,
aplego d’hora a l’hostal;
no haig carro ni animal,
només la gana ve amb mi.
A la llar, del tot encesa,
la mestressa fa el sopar:
patates amb bacallà
i, mig nedant, una ceba.
La taula està parada;
aquesta nit, en som set,
no fa falta un porronet
ni pa tou en una plata.
La menja va sense crit
i, després, anem al llit.
Són els d’abans
Suposo que endevineu,
dolça fada dels meus somnis,
com han de venir els dimonis
per tal de temptar els ateus.
Els cristians seran lliurats
puix eren tots a la missa,
han fet prega sense mida,
cap d’ells serà condemnat.
Però els altres, ja se sap,
han d’emplenar la caldera
i començar crits i clams.
Els pecats són els d’abans,
ningú cap novetat enceta,
tots mengen del mateix plat.
S’ha fet vell
El passejar va ser curt,
em va prendre la rialla,
ella ni volia palla
ni aplegar a casa del ruc.
Li daria un parell de mossos
i va córrer com un llamp,
és un sentiment estrany:
no haver ni mal als ossos.
Com m’agrada aquesta userda,
cada dia faig bon mos
abans d’entrar a la quadra.
A l’amo, veieu, li encanta
arribar més tard al tros;
s’ha fet vell i un xic bleda.
No mareja
L’angoixa de la nit
m’apropa a les tenebres,
el monstre va a les seves
i pensa amb el què dic.
És un heroi maldestre,
cansat de viatjar,
un déu el va deixar
puix no volia aprendre.
De tant en tant, renega
i munta un embolic
per tal de deslliurar-se.
Si el sentiu queixar-se,
digueu-li que és bonic;
llavors, ja no mareja.
El llegir i set poemes més
05 Maig, 2024 07:49
Publicat per jjroca,
Poemes
El llegir
L’aventura de saber
no haurà hora ni té mida;
quan la pensa està amanida,
al bon cap li feu saber.
Com ell anirà al davant
o, si li plau, al darrere;
no poseu ni all ni pebre
puix ho trobareu picant.
Enceteu el llibre nou,
ben a prop de la finestra,
per si cerqueu un bon llum.
El llegir és gran costum
i la joia es manifesta
quan el temps prou es reclou.
Sentir l’amor
Sentir l’amor i ser galant
en descobrir una poncella,
no li heu de dir com és de bella,
puix mira envers i prou que ho sap.
Pujar al cavall, recórrer el món
per conquerir el gran castell,
trobar el goig de fer-se vell
sense oblidar ni un dels records.
I batallar, en cent batalles,
per a tenir nova fortuna:
una gran cambra on reposar.
Venir la nit, sense aturar,
per a gaudir d’aquella engruna
de l’esperança que es pot copsar.
Gran fama
Surt el sol
i en tornen quatre;
mig beguts,
del tot callats.
Han de fer un disbarat
i retrobar els ensurts
a la vora del vell catre
on han bastit un tresor.
Les begudes que demanen
ningú les voldrà pagar
puix diuen que són molt cares.
Poca festa si és debades
i tots fugen, està clar,
al castell de la gran fama.
Posarem dues cols
Camins que he trepitjat,
desitjos sense fi;
com espero la nit
per a rebre dos plats.
La gana es fa ferrenya
quan no hi ha el berenar,
el dejuni és prou clar:
vingué a la primavera.
Hem de lluir la roba
ben farcida de flors
i estreta en desmesura.
Si la gana no atura,
posarem dues cols
tot ballant dintre l’olla.
Aventures i dissorts
Prop la porta de la casa,
he posat vella cadira;
la tarda esdevé tranquil·la,
poca gent que ve i que passa.
Amb un llibre a la mà,
enceto les hores dolces,
les he demanat quasi totes
fins a l’hora de sopar.
Aventures i dissorts
van posant-se, a les ratlles,
sense fer-me massa cas.
Nostre heroi no té ni nas
i va perdent, mig debades,
entre juguesques i pors.
El llum ja es tanca
La princesa s’ha vestit
com si tocara el casar,
no aplegarà cap marit
perquè el drac no el deixarà.
Aquest drac ja es fa vell
i voldria tendra carn;
com li falten dues dents,
massa sopa ha de menjar.
La lluita està servida
quan arriba el cavaller
amb espasa, escut i llança.
Com que el llum ja es tanca,
la batalla és el primer;
després, veure’m qui convida.
El meu orgulll
Mitjançant el meu orgull,
vull tornar a la infantesa;
quasi havia la promesa
d’avançar sense l’escull.
Mariner, bon mariner,
no podré pujar a la barca;
quan es mulla per la traça
de viatjar pel nou paper.
Em llevava pel matí
per a jugar amb les formigues
qui traginaven el blat.
Quan féiem la mitja part,
les tenia per amigues
a la vora del coixí.
Quasi els podré dir
Quasi els podré dir,
als monstres de la sort,
com és de gran la por
quan m’allito a dormir.
Allí, es reuneixen
amb fúries i fantasmes;
engeguen les proclames
i criden prou i es queixen.
Quasi els podré dir
que vaig cap a l’infern
per a trobar fortuna.
De gràcia, ni una engruna
i passo prou despert
per territori amic.
Aventures de pena i goig i set poemes més
01 Maig, 2024 06:46
Publicat per jjroca,
Poemes
Aventures de pena i goig
En el record de la infantesa,
on massa dimonis resten adormits,
m’agrada el soroll feixuc dels amics
qui demanen vici i manta buidesa.
Anem, ben plegats, a cercar la joia
de córrer una estona al davant del pagès;
és un home vell, foll i mig corprès
quan l’ensarronàvem amb gràcia cofoia.
Les butxaques plenes d’ametlles i nous
per tal de berenar dessota d’un arbre
i contar estrebades de joves herois.
Són les aventures de pena i de goig
que es van enfilant fins que arribi el jove
i ens posi ben tristos per plorar ben tous.
Pertanyem als miserables
Na Mariona comentava
que, un dia, em va estimar,
però l'aplegar a l’altar
és matèria delicada.
Massa anys i som fadrins
sense ganes de fruitar,
de poder-nos allitar
i aconseguir haver fills.
Com a concos vells i pobres
no albirem altre passar
per a haver hores amables.
Pertanyem als miserables
quan són a punt d’encetar
altra vida plena i noble.
Va viure enamorada
I la vaca diu al bou
com demana fulla tendra;
en aquesta terra ferma,
massa temps que ja no plou.
Car la vaca porta esquella,
no s’amoïna el ramader;
en segons, ha de saber:
on s’allita?, on s’aixeca?
El bou és massa pesat
i camina a desgrat
sense eixir de la contrada.
A la vaca no li agrada
comentar que, en el passat,
va viure d’enamorada.
Aventures i ocasions
Una rosa i un clavell,
tot parlant des de l’alçada,
van comentant, de passada,
qui és més maca i més bell.
Hores llargues de l’hivern
passen l’estona dormint;
en despertar, a saber quin
serà qui eixirà el primer?
Aventures i ocasions
han de ser de tota mida
per a haver bon encanteri.
Si no demanen que nevi,
l’abella serà amanida
a xuclar tots els racons.
La força com se’n va
La sínia ens duu al record
d’aquell matinar d’estiu,
sentir l’aigua com se'n riu
en pujar als alturons.
El vell ruc, ull tapat,
com s’enfada de vegades;
massa voltes les donades
en aplegar a mitja part.
Tomateres i pebrots,
tots dos faran bona cara;
van vivint l'assedegada
en un racó del vell hort.
I la força com se’n va
demanant altre demà.
Gairebé sembla princesa
Barca vella i mariner
van guanyant els trencacolls;
com no apleguen al vell port,
van somiant com el primer.
Les sardines, mig salades,
el viure enfadats de la mar;
manta excuses per volar
fins aplegar a les pensades.
Mariner, de barca vella,
no cridis pel dematí
mentre arriba primavera.
La vida és una desfeta
i ofegada, amb bon vi,
gairebé sembla princesa.
Pregar a les estrelles
Manta aigua i poc vi,
és el cor qui se n’alegra;
li he cercat una parella
per si s’estranya de mi.
Li demano i no creu
puix diu que soc un cap buit;
com li parlo, callo i fuig
per si trobo algun déu.
Al racó de meravelles,
una núvia vull cercar
qui no vulgui massa cosa.
Els diumenges li faig nosa
per això me’n vull anar
a pregar a les estrelles.
La pausa em fa glatir
Com l’amor que s’endevina
en un reclau del camí,
com m’esguarda pel matí
quan no hi ha vent ni boirina.
Vaig, del tot, atrafegat
oblidant les mil promeses,
les he trobat satisfetes;
a pensar, m’han obligat.
En el regne de l’amor,
ningú demana saviesa
per si se li acut el venir.
Com la pausa em fa glatir
per si es mostra prou entesa
amb un sol qui vol tardor.
Doneu-me pa i set poemes més
27 Abril, 2024 07:35
Publicat per jjroca,
Poemes
Doneu-me pa
Doneu-me pa puix porto gana
ben arrapada al meu cervell,
fa massa dies vaig ser poncell,
vaig guerrejar amb una canya.
En ple hivern, pantalons curts
qui, fa molt temps, estrenà el pare,
els va refer la dolça mare
entre silencis i renecs muts.
Doneu-me pa, pa de pagès
d’aquell torrat en forn de llenya
de l’olivera o de garrofer.
Però abans, vull dir primer
que m’amistanço i dono treva
a aquest cos tou qui no sap res.
De sopa, tres cullerades
De sopa, tres cullerades
ofegades amb bon vi;
no estic a les acaballes,
però un déu es riu de mi.
Guerrer vell i sense espasa,
vull lluitar amb els gegants;
són porucs, de poca traça,
han de perdre en tots els camps.
De sopa, tres cullerades
i una sardina salada
al costat d’una tomata.
Les postres les vull, a banda;
en una safata de plata,
dues pomes ben daurades.
Una núvia m’ha triat
Amb un ull bocabadat,
una paciència infinita;
la mare parla, critica,
comenta que estaré casat.
Una núvia m’ha triat
d’aquelles qui van a missa,
ben cregudes de per vida,
de les que han de fer bondat.
És que la mare es fa vella
i, a casa, li faig nosa
quan li trepitjo el fregat.
Em voldria ben casat,
però espero tenir esposa
de les qui arronsen la cella.
Perdut al paradís
Perdut al paradís
entre gràcils poncelles,
espero les tenebres
qui han demanat per mi.
Encara no ho haig clar
de tenir vida eterna,
el cap va a la seva,
no veig el deturar.
Perdut al paradís
escolto veus pietoses
cansades de lloar.
Desitjo poder anar
on no punxin les roses
ni perdin desencís.
El tresor no ho permet
En el palau reial,
he vist plorar el rei;
plora sense remei,
el veure’l, em sap mal.
Voldria haver més fonts,
dues cambres daurades,
repintar les estances
amb dibuixos de flors.
Però diuen els seus
que el tresor no ho permet
i caldrà guerrejar.
Com li plau descansar,
cercarà altre indret
on s’allunyin les creus.
S’encomana
Sant Jordi com s’encomana
a l’estimat Creador;
ha el posat de lluitador,
però avui no en té la gana.
És un drac entremaliat
qui vol el dret de guanyar,
l’any passat va batallar
i perdé ben a desgrat.
La primavera es prepara
per a ser del tot menjada
i pujar, de cop, al cel.
Nostre drac voldria mel
i gaudir una migdiada
sense pressa ni recel.
Una rosa en el roser
Una rosa, en el roser,
complaent, de bona mida
com vol somiar i convida
a una amiga sense fre.
L’abella adelerada
vol assolir la promesa
de prendre com la primera
i guanyar fent mala cara.
Una rosa, en el roser,
la flaire com deixa anar
per si aplega un pretendent.
Un jove, que és ben valent,
diu que es va enamorar
d’una mossa del carrer.
Vol diners
Primavera es desperta
i es posa a badallar,
una jove vol somiar
tot mirant per la finestra.
Ha d’estrenar un vestit
quan s’enceti el nou ball,
només li queda un retall
d’un cotó ben blanc i fi.
Altre temps, va ser llençol
diria que de gegant
en un palau isolat.
Vol diners per a fer mercat
i els parents va demanant;
de moment, ha més bé poc.
Aquesta és la comanda i set poemes més
18 Abril, 2024 03:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquesta és la comanda
Com m’ha dit l’amable sol,
que està ben tip de nosaltres:
Dels amics, li’n queden quatre,
els altres han fet el vol!
Però és gran el pobrissó
i, demà, tornarà a eixir;
manta homes li han de dir
que no hi ha nova raó.
I, de tant en tant, s’enfada,
com voldria encendre-ho tot,
però el bon Déu l’atura.
-Has de guanyar compostura
i no moure’t del teu lloc!,
aquesta és la comanda.
Pobrissons els vilatans
Al racó del desconcert,
on són vanes les promeses,
a l’hivern, hi ha meravelles,
però es perden amb el fred.
Pobrissons els vilatans
qui han perdut l’encanteri,
com el cor es mostra tebi
quan s’allunyen els encants.
Amb la dèria de la vellesa,
trobo ja el compte fet
per a anar a retre planys.
Sobtadament, els paranys
em parlen d’un homenet
qui, de sobte, s’estavella.
Sempre va a la seva
Primavera és a la porta,
però no la deixo entrar;
com la deixo escalfar
i torrar el que pertoca.
El pollastre, les sardines,
un peix d’aquells de somiar
amb mil gustos per a anar
a vetllar fins a matines.
Però el sol no ha treva
i comença a prendre força
per les planes i les valls.
Sense massa escarafalls,
s’allunya el molt tanoca;
és que, sempre, va a la seva.
He de guanyar la batalla
Amb l’espasa rovellada,
poca guerra he de guanyar;
el cavall voldria anar,
però, ben sovint, es cansa.
M’he llogat a tres castells
per a obtenir la mesada,
la ceba poc que m’agrada,
com l’empasso de gairell.
La poncella més galana
em demana per casar
i gaudir d’un bon palau.
Però com no soc babau,
li he dit que, potser demà,
he de guanyar la batalla.
Em comenta el caragol
Em comenta el caragol,
ben agafat a la fulla,
com la feina ha estar feixuga
aquests dies sense sol.
De tant anar terra enllà
per trobar fulla més tendra,
com s’allargassa la menja
i s’escurça el somiar.
Em comenta el caragol
que demana ser a l’estiu
per poder guarir-se a l’ombra.
De quan en quan, un tanoca,
d’aquells que sembla més viu,
vol menjar-se’l de debò.
Sent home de poca fe
Sent home de poca fe,
al cafè passo les hores;
he de dir que venen totes
amb dèries de no poder.
Els anys no passen debades,
la lleugeresa es perd,
no he de pertànyer a l’encert
de l’eixir de les murades.
Bon amic dels carrerons
on trascola, sense pressa,
aquell temps de la infantesa
qui demana els vells jocs.
Ara, passo i me’n ric
recordant el vell amic.
Ha passat el temps
Ha passat el temps
per altres vorals;
amos, manescals,
un pastor i els bens.
Allí, on la innocència
un jorn para casa;
perdre altra vegada,
és guanyar paciència.
Ha passat el temps
de joves rondinaires
qui estimen la festa.
La flaire penetra
i em faig pidolaire
per si algú em sent.
Vaig somiar
Vella casa i l’any viu
entre lluites i desfeta,
com s’esberla una finestra
on vivia altre caliu.
Van venir els anys dolents,
no van poder vendre llana
i fugí la filigrana
d’aquell noble sentiment.
Vaig deixar casa tancada,
al sarró posà la clau
i una llàgrima tocà terra.
Avui, que m’han donat festa,
he tornat com un babau
a l’estança recordada.
El rellotge de la plaça i set poemes més
14 Abril, 2024 07:12
Publicat per jjroca,
Poemes
El rellotge de la plaça
El rellotge de la plaça
diria que és pobrissó,
només toca a quarts de dos
quan un follet li encomana.
Ha estat tocant a morts,
a lladres i a malfactors;
un dia aplegà la por,
seria a Setmana Santa.
El rellotge de la plaça
veu passar el capellà
i a les velles feligreses.
Diria que van a festes
amb vestits de gran mudar
sense adelerar-se massa.
Cercant a Déu
Cercant a Déu entre misteris,
he passat dies de soledat;
sento com crida aquest cos robat
qui ha demanat hores més tèbies.
Cercant a Déu en un palau,
he revoltat sostres i cambres
en temps estèrils i nits ben llargues
on menjar agre quan no em plau.
Amb cent preguntes en un paper
passo l’estona mirant la fosca
per si li pren quelcom de llum.
No hi ha respostes, és el costum
d’aquesta terra pobra i eixorca
que es conforma amb un potser.
La lluita va ser gran
El nobles cavallers
herois de la contalla
qui van canviar per palla
el somni i el recer.
La lluita va ser gran,
la desfeta segura,
vingué el mal d’altura
van perdre com abans.
Però la gràcil dama,
de dalt estant, somriu
i vol ser la deessa.
L’amor qui porta pressa
li va travessar el riu
de la malastrugança.
Vana l’empresa
Perdudes hores
del bon record,
com ploro a estones
trobant l’enyor.
La dolça amada
n’està pendent,
fa mala cara
amb cor ardent.
Vana l’empresa
de voler ser
un gran heroi.
En dia boig,
perdé la fe
per ma feblesa.
En gran silenci
En gran silenci
passaren tots:
els vius, els morts,
fins l’encanteri.
Guanyada lluita
contra el no fer;
en el cafè,
no hi ha ni bruixes.
Elles s’afanyen
al compliment
del gran deliri.
Pobre d’ofici,
estic pendent
de les febrades.
Primavera dorm
Primavera dorm
sense coixí,
el galant de torn
cerca un jardí.
Les roses petites
demanen un sol
que posi un bressol
a les seves vides.
Primavera dorm,
no la desperteu
puix el son és gran.
Les mosses diran
que volen la neu,
però amb més colors.
És un homenet
La vella asseguda,
en el carreró,
demana la pluja
dolça a poc a poc.
Va sargint la falda
blanca de cotó,
ho fa amb poca traça
que Déu la perdó.
Ha la cuina encesa
amb les quatre branques
que li va dur el net.
És un homenet
i demana brases
per vèncer la fresca.
Voldria nova espardenya
El llit encara és ben fred,
poseu-li una altra manta;
que passi prompte l’hivern,
vull trobar la tarda llarga.
Al meu coixí, hi ha formigues
qui no em deixen prendre el son;
com van cercant el més dolç
entre penes i fatigues.
L’escola encara és més freda
i el mestre com s’enfada
quan es va perdent la llenya.
Voldria nova espardenya
puix la vella ja es cansa
de barallar-se amb les pedres.
Ella m'espera i set poemes més
10 Abril, 2024 06:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Ella com l’espera
Per saber-ho tot,
la dolça princesa
cerca la drecera
on perdé l’amor.
Era bon galant
el jove cavaller,
va perdre l’encert
de córrer endavant.
Ella com l’espera
al balcó estant
amb la lluna plena.
Ell mai sabrà quan
bastirà l’empresa
d’un somni tan gran.
La torrada de sardina
La torrada de sardina
ha de ser el segon plat;
ben vingut el disbarat
d’una menjada tan fina.
Que si hi ha os de pernil
dintre l’olla remullant,
no trobareu millor encalç
si us agrada compartir.
Una dotzena de faves
d’aquelles de cutis fi
collides en bona lluna.
Per a postres, una pruna
arrugada com la nit
per a enllestir la comanda.
M’he vestit de pretendent
Na Mariona ni m’estima;
em demana per amic,
vol que la porti, a les cinc,
perquè el ballar la convida.
M’he vestit de pretendent
amb camisa i corbata,
porto estrena de sabata
i tres copes d’aiguardent.
Na Mariona com s’enfada
perquè en el ball no hi és
aquell galant que esperava.
La torna és de mala cara
i el plorar durarà un mes,
però no m’estima encara.
Davant del gran misteri
Davant del gran misteri
del geni i la sort,
avanço en la dissort
sense haver encanteri.
Els monstres són davant,
els altres són darrere
i vaig planyent el terra
on vius ens han deixat.
Serem els sospitosos
de viure més enllà
on governa la lluna.
Em plany nova fortuna
quan no puc oblidar
els moments profitosos.
Saber l’eixir
Acostumat a fer
el que demana el cor,
com visc en el redòs
del creure i de la fe.
No vull altres lloances
puix endevino el mal,
he vist algun sidral
caure a quatre grapes.
La vida ha de ser així:
estèril i agradosa
fins que arribem enlloc.
Bastit el perdedor,
la lluita ens fa nosa
per a saber l’eixir.
Anem amunt i avall
Diria que m’estima
i massa greu li sap;
no va tornar al mercat,
el deix de la boirina.
Anem amunt i avall,
enmig de les tenebres;
entre els alls i cebes,
vivim enmig estralls.
Els núvols passen tristos,
ni saben on anar
per a mullar el pagès.
De sobte, és l’interès
qui els farà davallar
per finir en dies grisos.
Nostre drac fa mala cara
Com sant Jordi endevina
que el drac ja és a prop,
darrerament duu el cap cot,
va prenyat d’una boirina.
El seu paper principal
ha esdevingut innocent;
nostre heroi no n’és conscient,
però la llança fa mal.
I la princesa qui dorm,
enmig d’un somni lleuger,
esperant el ser estimada.
Nostre drac fa mala cara
perquè aplega el cavaller
i el va guanyant la por.
Dringa, de nou, la campana
Dringa, de nou, la campana
disposada en el cloquer;
està sola i s’entreté
mirant com cau la rosada.
El vell hivern es despulla
d’enyorances i de fred;
valent va ser l’homenet,
però va canviar la muda.
Dringa, de nou, la campana
perquè la mou el llevant
i no sap com deturar-se.
Primavera ha d’afanyar-se
en posar el vestit galant
a la serra i a la plana.
Em sento gessamí i set poemes més
01 Abril, 2024 06:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Em sento gessamí
Amics meus i lladregots;
si el treball dignifica,
feu-me creure en l’enganyifa
per a raure on són tots.
Avui, com cada matí,
m’acosto al nostre infern;
he anat vestit de verd
perquè em sento gessamí.
La rosa, veieu, m’esvera
quan em mostra les espines
tot dient que no vol amo.
Al gessamí, li reclamo
que em porti a aquelles vides
on cap dia amarganteja.
Martell i claus
I, tot d’una, el Natzarè;
a la creu, farem pujar,
el glatir és per a anar
al país de quedar bé.
Cerquem el martell i les claus
i portem-los al Calvari,
busquem un mosso que clavi;
si pot ser, del tot babau.
Si Jesús és innocent,
ja fugirem de la la crema
pregonant nostra ignorància.
Hem d’assolir la venjança,
sigui aquesta nostra ofrena
per si hi ha penediment.
Al carrer del desesper
Al carrer del desesper,
no m’agrada parar taula;
com trafego sense gana
per a raure al desconcert.
Els amics dels meus amics
com em mostren sa fortuna,
una mostra inoportuna
quan van acostant-se la nit.
Al carrer del desesper,
viu la mossa que se’n riu
quan li demano festeig.
Diu com soc de pobre i lleig,
quasi un ocell sense niu
amb el pensament prou verd.
Lligada a port
La barca vella,
lligada a port,
diu que ja es mor
enmig la desfeta.
Els peixos se’n riuen
del seu entrebanc,
ella va volant
on les barques lliuren.
La barca vella
va veient com l’aigua,
de nou, l’acarona.
A poc a poc, s’enfonsa
sense trobar rauxa
a una vida esquerpa.
La rosella en el corriol
La rosella, en el corriol,
espera el temps de sega;
veig el blat com desespera
quan, al vespre, es pon el sol.
No ha cames ni diners
per a emprendre l’aventura,
ha estat la vella Natura
qui mostra desinterès.
La rosella, en el corriol,
li comenta a l’herba tendra
que hauria de ploure menys.
L’herba s’enfada, es queixa
per no haver més enrenou
quan avança primavera.
Bona nit i santes festes
Bona nit i santes festes
amb la gràcia de tothom,
m’he llevat amb massa son
per a glatir a les tenebres.
La joia de bon matí
quan s’alegra la campana,
tot i fent la filigrana
d’acostar-se a l’esperit.
Bona nit i santes festes
per gaudir de menja i tall
en una taula rodona.
Manta greix va a la boca
i caldrà fer un bon ball
per a eixir de males penses.
Mai era debades
Homenet amb ungles llargues,
fill heretge del diví,
hauries de dir-me si
les tardes seran més magres.
Massa feina i poca llum
per a aconseguir la fita
de comprar una camisa
i una caixa de betum.
Les sabates esberlades,
la jaqueta a mig desfer
i ben negres els mitjons.
Abans, passava en cançons
per si arribava la fe,
però mai era debades.
Es fa el distret
I la lluna, que s’afina,
com s’enfila al Montsià;
de tant en tant, deixa anar
una imatge salvatgina.
Cansada de nous miracles,
de cop, s’ha fet orgullosa;
del sol, seria l’esposa,
però hi ha massa mirades.
Un capvespre de l’hivern,
quan la vall era ben freda,
va decidir hostatjar-se.
Prou sovint, ve a queixar-se
quan l’amor ni li comenta
que el bon sol es fa el distret.
Vaig per la drecera i set poemes més
25 Març, 2024 05:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Vaig per la drecera
Si bereno pa i mel,
és una menja ben dolça,
he de dir: Soc a la vora
d’on comença el meu cel!
No cal dubtes ni temences
per posar el cos satisfet;
la poca lletra m’ha fet:
escaldat de les promeses.
Com la mossa no m’estima
ni penso en el casament
ni en trobar una llar sencera.
Avui, vaig per la drecera
i m’ofego en aiguardent
abans de fer la dormida.
Duen quatre flors
A prop del cementiri,
he vist tot un seguici
de vídues trafegant.
Com duen quatre flors
per a retre els honors
a homes que han finat.
La corrua és solemne,
avança fins a rebre
nova imatge del clos.
Allí, hi ha el talòs
qui va fer figa un dia
per deixar de ser espòs.
Quan la feina s’acaba,
cadascuna a sa casa.
Comenta la rosella
Comenta la rosella
que, fins a nova sega,
guardarà el ramat.
Sabeu, és verd el blat
i, amb la brisa, gronxa;
però està ben lligat.
Comenta la rosella
que, quan s’acabi l’escola,
vindrà temps de segar.
La vida deixa anar
i la fulla penetra
en un regne ignorat.
Primavera s’allunya
i la flor es despulla.
Pensar esquifit
Na Mariona del meu cor
diu que estima, però poc.
Li he regalat les albades,
els capvespres, dolces nits;
però rebo les fiblades
d’aquest pensar esquifit.
A la fira de les flors,
manta roses he comprat
per si em vol acceptar.
Algun dia, he de guanyar,
però haig engany emprat
qui em porta als dolors.
Na Mariona no m’ho ha dit,
però cerca un home ric.
Cansat d’anar per terra
Un savi saberut,
cansat d’anar per terra,
em diu que farà la guerra
per a fer parlar un mut.
I lluiten, a tot temps,
amb la capa i l’espasa;
la victòria com li agrada,
i, el guanyar, el corprèn.
Un savi saberut
vol fer volar els coloms
cap a tots els indrets.
Com em mostro prou despert,
em crida si hi ha ocasions
per posar-me en un ensurt.
El Creador se’n va anar
Un bon dia, el Creador
va lliurar, a les flors,
els colors que tenia.
Va ser com l’avarícia
va arribar a les pors
per a caure en la cobdícia.
Massa flors rialleres
van emprendre el camí
que els portà a la mar.
Allí, el vent les marcí
i, sovint, les maltractà.
El Creador se’n va anar,
el desig va restar
per a enfilar-se a la nit.
El pagès ha nou mal
Altre cop, de per vida,
quan la pluja s’afina
i aplega el vent de dalt.
El pagès ha nou mal:
una collita minsa
i ben curt el cabdal.
El núvol ve i passa,
el cel enceta el carbassa;
com els sento, els renecs.
Després, venen els precs
a aquell sant mala traça
qui, en treballar, es perd.
I de sobte, hi ha un tro
qui ens porta a la por.
A la font del corriol
A la font del corriol,
una papallona deia
que ha de morir de poncella
quan s’acosti el noble sol.
Mancances de la tardor
qui es mostra fredorosa,
no vol planys i reposa
en cambra gran de colors.
A la font del corriol,
un ocellet abeurava
tremolós, estret de cara,
esperant el vell mussol.
I res més hauré de dir
fins que no vinguin per mi.
Una bandera i set poemes més
17 Març, 2024 06:25
Publicat per jjroca,
Poemes
Una bandera
A resultes de no ser,
passo la vida sencera
tot cercant una bandera
que no sigui de paper.
Els colors els vull ben vius,
ben posats a cada banda,
que mantinguin llur caliu
per a portar-me a casa.
Allí, junts, al rebedor,
al costat de la finestra,
han de fer de bon portar.
I quan vingui el matinar
que, en marxar, no portin pressa
per pertànyer a un altre lloc.
Com havia poc diner
Com havia poc diner,
vaig comprar-me una tassa
d’un color ben bé carbassa
on encabir prou cafè.
M’agrada la dolça albada
quan arriba primavera;
en el cel, queda una estrella
diria que enamorada.
Com havia poc diner
ni anava a la taverna
fins tenir la setmanada.
La taula està parada
amb tres amics de la gresca,
ja sé qui perdrà primer.
Ruc de mala cara
És l’estiu qui odia ell,
aquell ruc de mala cara;
la sínia està parada
amb poca força de vell.
Ha comptat seixanta tombs
i no pot ni caminar;
noto com es vol parar,
però l’amo guanya el pols.
Amb ben poques fuetades
sento l’aigua com s’enlaira
i va fent cap al reguer.
La pomera, el presseguer
com riuen i fan la gràcia
en sentir arrels mullades.
Quan aplegui la fe
Talment, hauré de dir,
estimat Llucifer,
com la raó em perd
perquè haig de penedir.
Amb dos pecats mortals,
em lliuraré a l’infern;
és llogaret desert
de gojos i cabdals.
Puix haig minso diner
per comprar absolució
al preu del vell mercat.
Millor que prengui part
per trobar solució
quan aplegui la fe.
Venen les creus
Comenta l’ametller
que la flor no ha espera
i acosta primavera
sense deixar l’hivern.
Les roselles comenten
que el pagès ha sembrat
i colliran el blat
per a dur-lo a les eres.
La mula dona tombs
i el veí s’encomana
a estimar tots els déus.
Després, venen les creus
quan el minyó té gana
i s’enlairen les pors.
Guanyar nova mel
Seré com jove abella
qui, cercant la dolçor,
es queixa de la flor
abans de primavera.
Properes són les presses
per guanyar nova mel,
les fa eixir el recel
de lluitar amb les més velles.
Però l’home traïdor
enceta la collita
per a anar al mercat.
L’abella ha deixat
de ser jove i bonica
en perdre el seu tresor.
Vell matalàs
La joia venia
a cercar el meu cor,
va guanyar la por
en trobar el nou dia.
Al regne dels sants,
no he trobat tenebres
ni tardes tan fredes
en tots els voltants.
Llevar-se al matí
del vell matalàs
de cotó i de llana.
Passar la setmana
per si saber si el gras
arribarà al veí.
Una menjada de pobre
Si la feina s’encomana
vagi a casa del veí;
a les nou, ha de ser al llit
puix el matinar li agrada.
I treballar i treballar
per a comprar espardenya,
com la gana es fa ferrenya;
del repòs, ni en cal parlar.
Fent més hores que un rellotge,
ha comprat cabàs i aixada
per a anar, sovint, a l’hort.
Entre albergínia i pebrot,
posarà col i patata;
una menjada de pobre.