Cansat de ma misèria i set poemes més

08 Febrer, 2021 05:53
Publicat per jjroca, Poemes

Cansat de ma misèria


Vindré, a la nit,

cansat de ma misèria

a posar dèria

al meu neguit.

Sóc cavaller,

sense cavall,

petjant la vall

sense caler.

I ma dissort

és ma tendresa,

el saber estar.

He de curar,

en altra empresa,

a poc a poc.


El bon pastor


El bon pastor,

qui parla amb ses ovelles,

no haurà tenebres

ni vestits d’or.

Coneix les herbes,

la serra, el prat

i l’entrellat

de massa penses.

Però, a ciutat,

es perd pels carrerons

i per les places.

Hi ha massa cases

on viure, de records,

ben a desgrat.


Poseu-me ratlles


Poseu-me ratlles

i noves primaveres,

lluna i estrelles,

viure debades.

No em demaneu:

esquerpes aventures,

vull les altures

per pujar a peu.

Un llapis vell

amb una goma nova,

ben lluny la por.

Un llum de foc,

una cadira tova

i un cel proper.


Poca traça


Ni sé ni puc

trobar la meravella,

cerco, a l’estrella,

el son perdut.

Sense saviesa,

vaig endavant,

vaig confiant

amb la neciesa.

La vida passa,

s’emporta el temps

d’haver enrenou.

Com res es mou

trobo l’envers

amb poca traça.


Seria gall


Seria gall del galliner

per a gaudir la complaença,

la granja és gran, potser un xic vella

i hom deleix per ser el primer.

Sóc, a la vida, com un sidral,

guanyant les lluites de bon matí,

hi ha un gall jove, talment mesquí,

qui xerra massa i queda mal.

Tardor traspassa i ve l’hivern,

posa la neu a la muntanya

on envaneixen els vilatans.

Enmig del fred, com vull envans

i un noble foc per si es demana

cercar un bon amo poc tabaler.


La capsa era petita


Em contava la rosella,

en un hivern fredolic,

com cercaria marit

en eixir de la tenebra.

La capsa era petita

per a posar menjador,

era un fet aturador

que li amargava la vida.

Però aplegà primavera

i va fugir cap al camp

per a fer de sentinella.

No cal dir com la rosella

millorarà en endavant

sota un sol qui dóna empenta.


Adéu i avant


Adéu i avant i tot és meravella

veig una esquella del tot gronxant,

és el meu bou qui demana treva

mentre la vida li va avançant.

Enmig del verd, voldria triar el verd,

però, a l’estiu, ho va posant ben groc,

cerca company per viatjar enlloc,

sentir el vent i voler el fred.

És, a l’hivern, quan plora la muntanya

i una aranya somia en el sot,

miro els núvols a poc a poc.

Posaré el cap sota la banya

per a saber com déu escanya

i ens fa saber que no ha mort.


Sense fer nosa


Sincerament,

hauré de dir

que el meu glatir

és consistent.

Vingut a menys,

sense encanteri,

vull un senderi

enmig dels renys.

La nova escola

em parla, poc,

de noves penses.

Massa promeses

viuen al sot

sense fer nosa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Primer mes de l'any: