Dos poemes de casa i deu pensaments educatius
21 Setembre, 2008 17:06
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El poble on visc
El poble on visc
és un gegant dormit,
un gegant farcit de treballs daurats
que, potser, un dia van ser veritat
i no vol despertar.
No vol, els seus vilatans el traïren
fugint quan era ple,
ple de somnis lleugers,
això li semblà mal.
Després, el temps ha passat,
ha seguit el curs ran les seves cases,
ha fugit per tal d'entaforar-se en altres llocs.
Ell ha restat així: aixoplugat
a les faldilles del Montsià que, sempre,
ha vigilat els seus desigs.
Ara, potser es desperta, potser vol veure'ns,
qui sap si voldrà saber de les nostres intencions,
de les noves recances, que ens envaeixen,
per a donar-nos novament la mà.
El poble on visc
és potser ara un xic més viu,
veu amb melangia,
amb somriure esperançat,
com els vilatans es tornen a renyir
per un petit crostó de pa sec.
No conec
No conec la llamborda
ni cruspeixo vora mar,
sóc home de terra ferma,
endormiscada a la vall.
Vora la vella olivera,
el trencadís garrofer,
passo la vida i la gresca
entre la casa i carrer.
Pertanyo a la nissaga
que acostuma a delir
les foscúries d'un progrés
quan tot ho torna mesquí.
No vull trencar aquell silenci
que, a la tardor, pren el camp
com petjo, dolç, camins amples
per a tan pocs viaranys.
I en sentir les campanades,
al capvespre, vora el cau,
la cara em diu cent coses
i la pell com sent la carn.
Pensaments educatius
El què en penseu, ho saben, la resta no la necessiten.
Ensenyar no és tallar caps, és només guarnir-los.
Si la classe no va, és que no s'ha de moure.
Si hi ha mala mar, viatgeu pel port.
Dedueixo, per les seves cares que, avui, no hauria d'entrar.
Una aula és una presó petita sense miralls.
Estic enfadat, segurament no em farà cas ningú.
L'aula ens suporta i somriu.
Algú va dir que la pissarra continuava per la paret.
Un es pregunta si val la pena embrutar fulls tan blancs.