Dos poemes infames i deu epitafis

22 Març, 2010 16:23
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Fins després

 

Assegut, sense compromís,

passa la tarda lleugera

en un marçot prou tronera,

mancat de llum i somrís.

Un hivern indolent

va contant la seva història,

em fa cove la memòria,

sóc, del tot, un penitent.

En el cim de l’olivera

veig un sol sense deler,

potser ho voldria ser,

però li manca fermesa.

En aquestes tristes tardes,

un aposta sense sort,

voldria temptar l’amor,

són els dies tan infames.

Somia la primavera,

l’ oreneta que no ve,

aquella dona que espera

per a dir- li: Fins després!

 

Et diré

 

No et diré: Estic vençut

amb guerres sense fortuna,

només sóc pols, una engruna,

com espero ser volgut!

No et diré: La mar se’n va

a la casa de les hores,

allí viuen les victòries,

mai haurien de tornar!

No et diré: Amor et vull

entre arbres, en el bosc,

hauríem de seure els dos

sense queixes ni remucs!

No et diré: Amor me’n vaig

sense dir cap més paraula,

els somnis pesen, el maig

vol ferir sense recança!

Et diré: La rosa ha vingut

arrapada en el meu cor,

duia missatges d’amor,

no sé com els ha perdut!

 

Epitafis

 

Ho sento, no tinc cafè!

Necessito minyona per enllestir nínxol.

No hi sóc, de fet, ni he estat!

He deixat la vida, m’amoïnava.

Viure era molt pitjor.

He anat al cel, deixeu el vostre missatge en sentir el senyal!

Sortiria, però em fa vergonya.

El metge diu que puc menjar de tot.

He mort sense el permís del meu cap.

De fet, m’estic reciclant! 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Despres de dijous ve: