Dos poemes de princesa i deu pensaments educatius

16 Abril, 2010 15:13
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Gentil princesa

 

Amb gran pena, passen hores

per les voltes de Montblanc,

el consell reunit, parlant

de la lluita i les derrotes.

És el temible drac

el pitjor dels enemics

ni té enveja ni un amic,

per poder-lo ensarronar.

Menja ovelles, un mardà

una vaca de les seques,

no vol or ni les promeses

ni desitja el benestar.

Ara es queixen els pastors:

Han donat totes les cabres,

les més dolces, les més agres,

les que tenen més lluïssor!

El bon rei desesperat

ha de passar a les poncelles,

totes tendres, totes belles

totes dolces en veritat.

Per ser un gran governant,

posa la seva en el sac,

tot veient, desesperat,

com el concurs ha guanyat.

- Accepta gentil princesa

  el manifest del destí,

  el pare no ha de patir,

  en el cel, seràs la reina!

Pel matí com me la porten,

plens d’ angoixa, els soldats,

amb corda l’han de lligar,

sota l’ ombra, prop les portes.

Sense lluita es lliura al drac,

el més grandiós assassí,

un gegant pudent, mesquí,

tot llardós de tant menjar.

Quan el món semblava gris,

a més fosc del tot tombant,

pel darrere i sense crits,

es presenta cavalcant.

Un escut, llarga la llança,

nova espasa, ample galop,

cavaller valent del tot,

sembla venir de la França.

Una lluita despietada

entre esbufecs i la pols,

tres aterren a l’engròs

tot i finint la batalla.

Sant Jordi com ha guanyat,

la princesa deslliurada,

porta una rosa a la mà

ben vermella, ben galana,

mala cara fa ara el drac,

és un drac d’ anar per casa.

 

Atemorida

 

A les portes de Montblanc,

sense joia, amb recança,

una princesa és lliurada

al més ferotge dels dracs.

Aquell drac tan matusser

amic de les hores baixes,

que crema totes les faixes,

tots els arbres, algú be.

Guarnit de fermesa i por,

segella les pors innobles,

fet i fet, és tot un poble

qui tremola, qui no dorm.

La princesa atemorida,

amb trenes de mil colors,

enveja li han les flors,

és tan maca, tan bonica.

Allí rau, encadenada

en un arbre malaltís,

hereva del paradís,

ha de tornar altra vegada.

Mentre pensa, mentre plora,

les hores del seu destí,

sent l’olor del romaní,

singlota, voldria viure.

Ha de venir cavaller,

ha de ser fort com el roure

ha de lluitar, ha de vèncer,

té la força del més noble.

Entre penses i mirades,

va concloent el misteri:

El drac vençut , l’encanteri

de les roses mai emprades!

 

Pensaments educatius

 

He fet una classe magistral, ara, li donaré una mà de pintura. 

Déu no vol escoles, però els pares l'empaiten.

Penseu quan tarda un home en saber que s'ha perdut.

Tot començar el curs i heus aquí les cataractes.

Els nens són angelets amb boques plenes de dents.

Estirar vint-i-cinc alumnes és per a fer moltes pauses.

Ells ho saben tot, sobretot com amagar- se.

No us calen espases, us faríeu mal en fugir.

Un curs és un riu que, de vegades, s' enfila.

Alumne que repeteix, enemic que no s'allunya. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: