Dos poemes de formigueig i deu epitafis
03 Juny, 2010 21:05
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Dues formigues
Entre les fulles, potser gandules,
dues formigues, enmig badalls,
emplenen d’ esma, amb pocs estralls,
deu mil històries, cent aventures.
Entre les fulles, amb aire trist,
una marieta cerca el seu fill,
només li queda: rancúnia i crits,
passen alhora, mosques i grills.
Entre les fulles, menjant- ho tot,
parla de pressa, gran esquirol,
massa la gana, poc el gran sol,
té massa feina, fer- la no pot.
Entre les fulles, un cuc gegant,
dos rondinaires, un monstre gras,
la primavera posa el seu plat,
porta la menja, on l’ ha deixat?
Nostra formiga
Camina de nou la lluna,
navega per l’ ample cel,
poca abella, minsa mel,
primavera inoportuna.
Jove formiga badalla,
tot sortint del formiguer,
avui no vindrà contalla,
massa feina per a fer.
Una passa, altra passa,
avança filera i cim,
el formiguer resta encara,
mala cara, massa prim.
Nostra formiga endevina,
tot de sobte, noble gra,
serà tan dolç com el pa,
més volgut que la joguina.
Mira, fita i sospira,
enfila camí i pendent,
el tindria en un moment,
però el gra no és a mida.
Amiga dels seus amics,
atura, demana ajut,
només l’escolta el vell cuc,
massa gras per ser petit.
Nostra formiga rodola,
mig inquieta serra avall,
ara cau, enmig estrall.
Massa de pressa, l’ envola
el més valent dels pardals.
Entre riures, la tragèdia,
entre flors, el gran desig,
ocellot, com has finit
preat gra amb una formiga?
Epitafis
Sóc el qui no s’ havia de morir.
Algú va canviar el fil de la vida.
Encara no m’he fet a ser a l’ atur.
És la segona vegada que en jubilo.
Pots riure, però no et deixaré anar.
Si entres, et contaré un secret.
Canvio tres misses per un pecat mortal.
De fet, em vull operar les orelles.
Es prega somiar amb silenci.
Hi ha barra lliure per als nouvinguts.