Poemes curts (II)

15 Gener, 2019 08:13
Publicat per jjroca, Poemes curts

Cercaré, a la mar,

la barca del vent,

el gegant vivent,

el seu tarannà

qui lluita entre dents.


Una ombra cerca,

a la cova estant,

festa de cacera,

guerrers enfadats,

per gaudir de pressa.


Una nou pregona

dintre del tancat:

Estaré tan dolça

que em voldran menjar!,

és tan pobrissona.


Lluitaven els àngels

en el cel estant,

noies i marrecs

no volen anar

per trobar l'estrella

de dalt del terrat.


Entre gojos i plors,

passen els dies,

els dilluns, les amanides

i els dijous, quatre fesols,

unes festes sense mides.


Si em volguessis estimar,

posant el fil a l'agulla,

aniria a festejar

a la vora de la lluna

o una mica més enllà.


Porteu-me noves

del meu amor,

del meu senyor

ja les tinc totes,

van a l'engròs.


Quan vingui amor

vull ser dormint,

ganes en tinc,

però em fa por

no saber eixir.


Una rosella,

en un camp de blat,

vigila el sembrat

i passa, desperta,

mil nits de somiar.


La mossa de trenes rosses

quan aplega al carrer

porta ulls de color verd,

gran encís en la mirada,

per a mi, són massa coses.


No ploro per vós

puix el cor demana

sentir la gatzara

i no el fet rabiós,

és ell qui m'enganya.


En els ulls imploro,

el sentir-vos lluny,

quan us veig, em moro,

em porteu venut

oblidant quan ploro.


Per anar de pressa,

morir a poc a poc,

demaneu l'ofensa,

el viure amb rancor,

maleït amor.


En una estança,

sense entrebancs,

com el cor s'atansa

quasi als vuitanta anys,

és gran la recança.


Posarem el rei,

sense massa gràcia,

al rierol on passa

un cabdal sencer

per saber si mana.


Trenta pins

enmig del bosc,

terra endins,

sense cap por,

són veïns.


El cavall del cavaller,

discret, renilla,

deu cercar la seva filla

que fugí, per al gener,

cercant la vida.


Una nit amb lluna,

del balcó estant,

li canto a l'engruna,

al bocí de pa,

em sento poruga.


Morirà la boira

en aplegar el vent,

és tan innocent

que fuig quan no toca

el viure al carrer.


Quan la nit reclama

illes de foscor,

sento, en el meu cor,

l'amor qui proclama:

Cercarem el sol!


Hauré la gosadia

quan vingui a segellar

el dubte d'un sol dia

qui pensa en el demà

i espera fellonia.


La pensa com tragina

espais inconeguts,

somnis esmaperduts

han de parar botiga

en vendre jorns rabiüts.

 

L'estimaria

si em conegués,

si ella sabés

el que em convida:

No plànyer més!


La tendresa

no té llum

i s'esmuny

quan sent la fressa

i la patum.


He sentit el tro

vell de la tempesta

quan el núvol vessa

aigua per a tots,

per fugir de pressa.


Al corriol de les hores,

com perdo el temps,

com em passen estones

i demano un moment,

és la dèria dels pobres.


La formiga adelerada,

tot cercant el formiguer,

es consola, de passada,

observant que cada branca

va morint per haver fred.


Quan pregona

la mosca

hores de calor,

com se'n riu la lluna,

la consola el sol.


Perdut el temps

i tota empresa vana

mon cor reclama

un nou desert

on trobar calma.


Els malfeiners,

viatjant per la penombra,

enceten l'obra

per arribar al mai més,

la resta em sobra.


No vull venir

i anar a les acaballes,

em sobren falles

fins al morir,

sofrir debades.


El rei poruc

enceta noves guerres

al cim de serres

on visc eixut

enmig tenebres.


Doneu al vent

la força de les hores,

a les més toves

no els digueu res,

em sobren totes.


Ni puc ni vull

bastir noves empreses,

en el meu regne

tot és perdut:

somnis, promeses.


De dalt estant,

com sento les promeses,

galdoses herbes

nascudes al meu prat

en ser setembre.


Portaré la lluna

al dedins del cap,

parlarà del nyap

d'aquella fortuna,

d'un somni encetat.


Si l'amor volia

anar a dormir,

com demanaria

que estigués amb mi

parlant d'un nou dia.


Porteu-me a la font

dels nuvis promesos,

dels riures estesos

enmig de tresors,

són només cinc versos.


A la llarga lletania

de dubtes i de pecats,

li ha posat na Maria

un Jesús valent, nounat

en el si de l'establia.


A la mar més folla

no cerqueu el dol,

com respon, a l'ombra,

envoltada amb flors,

dèries i penombra.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















El masculí de gata: