Poemes curts (II)
15 Gener, 2019 08:13
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cercaré, a la mar,
la barca del vent,
el gegant vivent,
el seu tarannà
qui lluita entre dents.
Una ombra cerca,
a la cova estant,
festa de cacera,
guerrers enfadats,
per gaudir de pressa.
Una nou pregona
dintre del tancat:
Estaré tan dolça
que em voldran menjar!,
és tan pobrissona.
Lluitaven els àngels
en el cel estant,
noies i marrecs
no volen anar
per trobar l'estrella
de dalt del terrat.
Entre gojos i plors,
passen els dies,
els dilluns, les amanides
i els dijous, quatre fesols,
unes festes sense mides.
Si em volguessis estimar,
posant el fil a l'agulla,
aniria a festejar
a la vora de la lluna
o una mica més enllà.
Porteu-me noves
del meu amor,
del meu senyor
ja les tinc totes,
van a l'engròs.
Quan vingui amor
vull ser dormint,
ganes en tinc,
però em fa por
no saber eixir.
Una rosella,
en un camp de blat,
vigila el sembrat
i passa, desperta,
mil nits de somiar.
La mossa de trenes rosses
quan aplega al carrer
porta ulls de color verd,
gran encís en la mirada,
per a mi, són massa coses.
No ploro per vós
puix el cor demana
sentir la gatzara
i no el fet rabiós,
és ell qui m'enganya.
En els ulls imploro,
el sentir-vos lluny,
quan us veig, em moro,
em porteu venut
oblidant quan ploro.
Per anar de pressa,
morir a poc a poc,
demaneu l'ofensa,
el viure amb rancor,
maleït amor.
En una estança,
sense entrebancs,
com el cor s'atansa
quasi als vuitanta anys,
és gran la recança.
Posarem el rei,
sense massa gràcia,
al rierol on passa
un cabdal sencer
per saber si mana.
Trenta pins
enmig del bosc,
terra endins,
sense cap por,
són veïns.
El cavall del cavaller,
discret, renilla,
deu cercar la seva filla
que fugí, per al gener,
cercant la vida.
Una nit amb lluna,
del balcó estant,
li canto a l'engruna,
al bocí de pa,
em sento poruga.
Morirà la boira
en aplegar el vent,
és tan innocent
que fuig quan no toca
el viure al carrer.
Quan la nit reclama
illes de foscor,
sento, en el meu cor,
l'amor qui proclama:
Cercarem el sol!
Hauré la gosadia
quan vingui a segellar
el dubte d'un sol dia
qui pensa en el demà
i espera fellonia.
La pensa com tragina
espais inconeguts,
somnis esmaperduts
han de parar botiga
en vendre jorns rabiüts.
L'estimaria
si em conegués,
si ella sabés
el que em convida:
No plànyer més!
La tendresa
no té llum
i s'esmuny
quan sent la fressa
i la patum.
He sentit el tro
vell de la tempesta
quan el núvol vessa
aigua per a tots,
per fugir de pressa.
Al corriol de les hores,
com perdo el temps,
com em passen estones
i demano un moment,
és la dèria dels pobres.
La formiga adelerada,
tot cercant el formiguer,
es consola, de passada,
observant que cada branca
va morint per haver fred.
Quan pregona
la mosca
hores de calor,
com se'n riu la lluna,
la consola el sol.
Perdut el temps
i tota empresa vana
mon cor reclama
un nou desert
on trobar calma.
Els malfeiners,
viatjant per la penombra,
enceten l'obra
per arribar al mai més,
la resta em sobra.
No vull venir
i anar a les acaballes,
em sobren falles
fins al morir,
sofrir debades.
El rei poruc
enceta noves guerres
al cim de serres
on visc eixut
enmig tenebres.
Doneu al vent
la força de les hores,
a les més toves
no els digueu res,
em sobren totes.
Ni puc ni vull
bastir noves empreses,
en el meu regne
tot és perdut:
somnis, promeses.
De dalt estant,
com sento les promeses,
galdoses herbes
nascudes al meu prat
en ser setembre.
Portaré la lluna
al dedins del cap,
parlarà del nyap
d'aquella fortuna,
d'un somni encetat.
Si l'amor volia
anar a dormir,
com demanaria
que estigués amb mi
parlant d'un nou dia.
Porteu-me a la font
dels nuvis promesos,
dels riures estesos
enmig de tresors,
són només cinc versos.
A la llarga lletania
de dubtes i de pecats,
li ha posat na Maria
un Jesús valent, nounat
en el si de l'establia.
A la mar més folla
no cerqueu el dol,
com respon, a l'ombra,
envoltada amb flors,
dèries i penombra.