Poemes curts (I)
12 Gener, 2019 14:49
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la noia jove,
amb preat somrís,
no troba promès,
qui haurà malmès
el decret incert
de ser al paradís.
El gegant volia
tenir el seu castell,
però un reguitzell
de nans li prohibia,
massa gran flagell.
El Nadal reclama:
dolços i torrons,
en els alturons,
àngels amb sa flama,
som tan pobrissons.
Maria, esblaimada,
aplega a Betlem,
Josep ni la veu
amb tan mala cara,
li ha posat el fred.
Sortien cantant,
des dels alturons,
pastors amb ramat,
cercant un Minyó
qui riu de bon grat.
Na Maria dormia
damunt la palla,
el Minyó com badalla
a l'establia
i en Josep sent la nit,
la troba llarga.
Al racó dels cecs,
vull ser orni,
la jove que m'ignori
ha de viure lluny de casa
i, quan torni, m'esperoni.
Parlaré amb la mar
de dies de vent,
de déus sempiterns
i de l'ampla llar
on ploren els vells.
Sé que, quan se'n va,
el sol a ponent
parla d'una gent
qui no vol anar
i sembla adient
deixar-los restar.
Massa melangies
passen per Betlem,
la meitat dels dies
ningú se les sent,
porten alegries.
L'avantatja del ruc
és evident,
mai raona amb la gent,
es mostra mut,
tendre, innocent.
Amor dirà
que la follia
cerca alegria
a casa estant,
dolça afonia
ni vol cantar.
Monstres i traïdors,
ferint sentinelles,
clouen les parpelles
en ser dintre el cor
farcit de tenebres.
En ser mort, demanaré:
una ploma, un tinter,
un full blanc, tot de paper,
per descriure aquesta pena
qui m'obliga a restar quiet.
Les fulles velles,
joves a l'estiu,
demanen caliu
sota un cel d'estrelles,
quant trist és ser viu!
Sense ganes de glatir,
viu la poncella,
quan la pau li meravella,
comença l'esdevenir
de poder arribar a princesa.
Si voleu haver
un món sense dubtes,
viviu lluny dels reptes
i del voler ser,
és el cel dels vespres.
Si estimes i vols
la glòria abastar,
demana al demà:
No em portis honors
ni regnes emprats!
Amb el vent, les roses
no volen anar,
diuen que mil noses
es poden emprar
quan l'esperonen.
Si l'amor volia
amb la sort dormir
com la gronxaria,
contalles faria
fins a mitja nit.
He demanat, fer-me ric,
al més poruc dels dimonis,
diu que porti testimonis
i una bóta de bon vi.
Les paraules toves
mai faran camí,
es passen les hores,
els dies, els mesos
pensant en dormir.
La saviesa
diu que és sorda
i li agrada badallar,
aprendre no és mala cosa,
però cansa i fa sants.
Quan el sol s'acosta
i diu que té fred,
dona-li resposta:
Estem a l'hivern!
He anat a l'establia
per conèixer en Jesús,
és el Fill de na Maria
qui va néixer un mal dia
per fugir enmig l'ensurt.
Amb el carro, el mul
pagessot de mena,
vaig a la verema
en un dia eixut,
la collita és plena.
Massa lletres ni fan nom
ni descansen al cafè,
a la taverna, s'enfilen
i esdevenen un mots fers.
A les portes de la mort,
no em poseu roses,
vull sentir com les aloses
anuncien la tardor
amb les muntanyes galdoses.
Amb un pom de roses,
cerco el meu amor,
és un son traïdor
qui em priva les hores
per guarir de tot.
Mai he demanat
seure en claustre d'or
ni trobar el senyor
al palau estant,
sóc servent amb plor.
Al desert dels enemics,
passo els meus dies
ni em llevo quan em crides
ni albiro ser el més ric.
Per a regalar:
tinc dies i hores,
les fortes, les toves,
les de greu pensar;
us les dono totes.
Si la mosca demana
un pastís dolç,
li dono el gros
per si reclama
sóc un talòs.
Al camí vell de la font,
avui, l'he vist:
arracades, mocador
i un aire trist,
com demano el seu amor.
Posats a dormir,
que vingui la son,
vestideta amb flors,
gronxant i gaudint
sense cap raó.
La batalla encetada,
els guerrers sempre a punt,
a desgrat del vell difunt,
qui, de tard a tard, s'amaga
per trobar l'enamorada.
Al racó del vent,
on ni l'aire mou,
caldrà fer enrenou
si ningú atén,
és talment confós.
A l'era menava
una tarda el ruc,
cercant aixopluc,
la fada passava
amb caire vençut.
El llevant diu al ponent:
El sol em fa mala cara,
quan es lleva va perdent,
quan s'allita troba casa!
Amics de la lluna
anem a cercar,
al país del somnis,
quan es vol llevar
la fera fortuna.