Dos poemes de terra i deu pensaments divins
30 Setembre, 2008 18:10
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Fruits de terra
El peu que, compta les passes,
anant, obrint els camins,
em du per aquests paratges,
paratges vells i tranquils.
Ara, porto la grandària,
intenta entrar pels meus ulls,
com vaig pregant la constància
per no quedar en els esculls.
Som fills nascuts d'una mare
qui no coneix qui la vol,
els benestants són lluny casa,
aquí, vivim sota el sol.
Si cap al nord, ens obliden
i som ignorats de molts,
ningú regna en nostres vides,
ningú ens pren la nostra sort.
Si el Montsià ens acarona,
ajorna la llum del dia,
ens fa a estones de marona
per donar-nos l'alegria,
poca cosa més l'obliga,
puix ell fa la seva part,
ens omplirà la botiga
amb volences i bondats.
Som els fruits d'aquesta terra
que recompta els seus germans
i que dorm vora la serra,
la serra ens farà grans.
Pujo per l'escala
Em colpeja el vent i em diu,
quan passa ran meu i fuig,
que darrere el sofriment,
s'aixeca l'amor i el fluix.
Porta l'aire temps d'hivern,
una fressa m'esmicola,
sóc un més d'aquesta gent
que per la vida trascola.
Pels camins, on, ara, passo,
passaren molts ja fa temps,
ara, sols passen i escuren
vents de pluja, vents de fred.
Pedres de totes les hores,
herbes seques de l'hivern,
un pagès menant olives,
una dona qui el segueix.
Una passa i una passa,
aquell camp es va perdent,
vaig a dalt de la sabata,
al dessota del gran cel.
És un canvi que anuncia:
Ara, passo, és tot quiet,
els camps dormen, com tremolen
mentre, veuen passar el fred.
Ara, pujo per l'escala,
l'escala del pensament,
mentre la pujo, repasso
per aprendre el poc que sé.
Pensaments divins
Satanàs té problemes, s'ha quedat sense perfum.
Canvio tres pecats d'avarícia per un de gola.
Tinc prou pecats, però encara no em pesen.
Déu no veu crisi, de fet li arriben tots prou verds.
Déu posà els aliments, l'home es va empatxar.
Canvio cel dubtós per vida segura.
Déu és amb mi, però pensa en altres coses.
Satanàs no és dolent, viu en un univers competitiu.
Han fet un sindicat de dimonis, només tenen un afiliat.
Satanàs ha escrit una novel·la, s'acaba bé.
Dos poemes valents i deu pensaments educatius
28 Setembre, 2008 17:18
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sóc dolent
Ara callo i, sense pressa,
vaig tombant gerra i cistell,
al capdavall és un vell,
ha perdut tota fermesa.
Sóc dolent, em diu la noia,
perquè ignora la raó:
A resultes de ser bo,
no hi ha guanys, ni or ni joia.
Cal anar per la vall fosca
amb dèria de ser el valent,
el vestir-se d'innocent
és perdre la guerra grossa.
Cal empènyer amb molta força,
trepitjar els més babaus
perquè, per a fer les paus,
sempre hi ha una hora dolça.
Pica fort, no et distreguis,
que, amb els plors escadussers,
trobaràs allò permès,
és possible que no perdis.
I no oblides, és la guerra
i, si no saps conquerir,
un altre et farà patir,
tu perdràs tota la cresta.
Si no tinc massa pressa
Carrer amunt, porto fermesa,
esperança en el mirar,
vaig ansiós, el cor batega,
els ulls topen els portals.
No és maca ni ben plantada
ni li escauen els brodats,
ella és bruna, entremaliada,
té un llum en el mirar.
És la primera germana
que s' hauria de casar,
a casa en queden quatre
i ningú l'ha festejat.
El pare, que pot ser sogre,
està més que disposat,
ara, em faré rondinaire
tot i cercant l'entrellat.
Posarà damunt la taula
una casa amb un hortet
i, si no tinc massa pressa,
mobiliari i parament.
Pensaments educatius
Trenta déus no caben en una aula.
Tinc alumnes espavilats: dotze anys i només volen trepitjar tecles.
Procureu fer-los viatjar, sense caure, per dintre el cap.
Em costa fer entrar, amb metodologia, vint alumnes dintre el llibre.
Millor mestre era Jesús i vèieu com va acabar.
Un curs és una travessia pel desert de la indiferència.
No patiu per vosaltres, sempre hi ha qui us compadeix.
Avui només he aconseguit embrutar un altre full.
Els nois han de ser competents, però amb molta mesura.
Si us preocupa el resultat, procureu canviar-lo.
Dos poemes malfeiners i deu epitafis
25 Setembre, 2008 16:07
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Me'ls miro
Rius que s'acosten,
rius que se'n van,
un cel de broma,
cases de fang.
El temps es perd!,
massa temps hi ha.
Ja són les set!,
no em vull llevar.
Va, que el piset
s'ha de pagar
i ve l'estiu,
caldrà viatjar.
Les lletres vénen,
les lletres van
i de bestretes
no en donen cap.
Bramen els cotxes,
xiulen els trens,
corren els homes,
no tenen temps.
Es lleven d'hora,
per jeure tard,
cap a la feina,
cap al treball.
I jo me'ls miro,
dalt del terrat,
de casa meva,
on no es fa tard.
Terra de palla,
sostre d'estels,
seients de fusta,
taula de verd.
Sempre
Sempre,
en tombar el carrer,
arrecerat a la porta,
una flauta, un plateret,
una moneda d'almoina.
A l'hivern
el fred el pren,
li fa trontollar la boca,
per les teulades es perd
el sol, que va deixant l'ombra.
I el carrer,
gens que li agrada,
però mira tu per on,
és l'únic que dóna pa:
Voleu més bona raó!
A l'estiu
quina escalfor,
un barret de palla seca,
més de vint-i-cinc olors,
un xivarri sense pressa.
A la nit,
quan tanca fira
s'esmuny entre els vianants,
una cara, una petjada
i..., a reveure,
fins demà.
Epitafis
És una altra manera de veure la vida.
Hagués hagut de pagar el rebut de l'assegurança.
Canvio fetge per tres ampolles de brandy.
Digueu-li al metge que vull l'alta.
Si no em trobeu, parleu amb l'àngel custodi.
La corbata, l'acabo d'estrenar.
Necessito una mica d'esperança.
A l'estanquer, no li pagueu.
Fins aquí, odiem fer cua.
No sóc aquí per diners.
Dos poemes de fugida i deu pensaments divins
23 Setembre, 2008 13:22
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Dos poemes de casa i deu pensaments educatius
21 Setembre, 2008 17:06
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El poble on visc
El poble on visc
és un gegant dormit,
un gegant farcit de treballs daurats
que, potser, un dia van ser veritat
i no vol despertar.
No vol, els seus vilatans el traïren
fugint quan era ple,
ple de somnis lleugers,
això li semblà mal.
Després, el temps ha passat,
ha seguit el curs ran les seves cases,
ha fugit per tal d'entaforar-se en altres llocs.
Ell ha restat així: aixoplugat
a les faldilles del Montsià que, sempre,
ha vigilat els seus desigs.
Ara, potser es desperta, potser vol veure'ns,
qui sap si voldrà saber de les nostres intencions,
de les noves recances, que ens envaeixen,
per a donar-nos novament la mà.
El poble on visc
és potser ara un xic més viu,
veu amb melangia,
amb somriure esperançat,
com els vilatans es tornen a renyir
per un petit crostó de pa sec.
No conec
No conec la llamborda
ni cruspeixo vora mar,
sóc home de terra ferma,
endormiscada a la vall.
Vora la vella olivera,
el trencadís garrofer,
passo la vida i la gresca
entre la casa i carrer.
Pertanyo a la nissaga
que acostuma a delir
les foscúries d'un progrés
quan tot ho torna mesquí.
No vull trencar aquell silenci
que, a la tardor, pren el camp
com petjo, dolç, camins amples
per a tan pocs viaranys.
I en sentir les campanades,
al capvespre, vora el cau,
la cara em diu cent coses
i la pell com sent la carn.
Pensaments educatius
El què en penseu, ho saben, la resta no la necessiten.
Ensenyar no és tallar caps, és només guarnir-los.
Si la classe no va, és que no s'ha de moure.
Si hi ha mala mar, viatgeu pel port.
Dedueixo, per les seves cares que, avui, no hauria d'entrar.
Una aula és una presó petita sense miralls.
Estic enfadat, segurament no em farà cas ningú.
L'aula ens suporta i somriu.
Algú va dir que la pissarra continuava per la paret.
Un es pregunta si val la pena embrutar fulls tan blancs.
Dos poemes de desamor i deu epitafis
18 Setembre, 2008 16:19
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Es fa l'ofesa
I caigué la dona
davant de l'amor,
encara no dóna
un preu pel senyor.
Perquè es fa l'ofesa,
com bat el seu cor
i se'n va de pressa,
cercant il·lusió.
I camina, encara,
amb aire tibat
i li fa la cara
un signe d'esclat.
Diu que ja no vol
i la veu s'ofega,
vol vestit de dol,
però amb la pell fresca.
Els cabells onegen
Els cabells onegen, el mirar vola,
els sospirs com omplen un jardí callat,
ella era dolça, ara es troba sola,
per unes paraules, un darrer comiat.
Han estat un dies de neguit, d'enveja,
entre una feta, un paper canviat,
ell era, per sempre, l'home enamorat,
va voler-la vèncer, en prendre revenja.
La veié un mal dia, quan feia bugada,
entrant a la casa aquells blancs llençols,
cantant una estona amb un aire dolç
sense la vergonya que mostra una fada.
I caigué, per terra, l'amor fet estralls,
és cosa valuosa mantenir tot seny,
ara és caiguda, tot és camí avall,
mai guanya l'estima, mostrar-se indiscret.
Epitafis
Per cert, quin dia fa?
Tinc anys de tots colors.
No cal que vinguis tan mudat.
Ho sabia que acabaria calb.
La veïna diu que sóc un bon partit.
Han fet una altra guarderia d'ossos.
Ofereixo viatges a preu de cost.
No us penso dir com em trobo.
Hi ha rumors de judici.
Segueixo pensant que estic somiant.
Dos poemes de tardor i deu pensaments divins
16 Setembre, 2008 19:59
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ball de tardor
Avui, he vist un ball
que mou a la tardor,
ballaven mil dansaires
tots de semblant color.
Uns baixen molt de pressa,
altres, a poc a poc,
uns semblen neguitosos,
els altres sense por.
És un ball que comença
amb un sol ballador,
ell marcarà el camí,
després aniran tots.
La dansa serà lliure,
el temps indefinit
i, amb l'últim compàs,
jeuran, plegats, al llit.
Com es gronxa la tardor
Com es gronxa la tardor,
a les tardes i, ennegrida,
pren un caire de dolçor,
s'emportarà mitja vida.
Arbres com rieu galants
dins el mirall de llacuna,
ara, us moveu gegants
farcits de cabells de lluna.
Emmalaltits perquè ja
només queda l'enganyifa
d'un sol que, potser demà,
pledejarà nova vila.
A reveure, orenetes,
ja no em fareu l'alegroi,
on aneu totes ben fetes,
deixeu mirant aquest noi.
Es perd la blavor del cel,
l'escalfor de nostra llar,
el tràfec d'anar per mel,
és tenebra més aviat.
La verda tija s'adorm,
els estels tornen a casa,
van caient, a poc a poc,
a l'entremig de la flama.
Pensaments divins
Satanàs no va al mercat, ell porta roba de marca.
Déu no té por, sempre té massa convidats.
Satanàs sol estiuejar entre blocs de gel.
L'àngel de la guarda ho diu: Hauré de baixar la finestreta!
Necessito armari per endreçar els pecats.
Estic a punt per morir, només falta el metge.
Déu no és al cel, la Verge està enllestint.
Estic buscant un dimoni que odia els llibres.
Senyor dimoni: En dilluns, encara veig la temptació llunyana.
Han de triar Papa, de segur que Déu no ho encerta.
Dos poemes de silenci i deu pensaments educatius
14 Setembre, 2008 07:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Silenci
Cerca, en el silenci
de la tarda llarga,
un retall de llum
en un cel rogenc.
Avui, es confia,
encara que prega,
mai ja se l'escolta,
a la noia, el vent.
Tarda d'un marçot,
enfebrat i boig,
que, per no fer cas,
es perd a l'oblit.
El vent, quan tragina
els fulls nouvinguts,
els porta al clos
on reposa el riu.
Tarda com s'envola
fins al campanar
i, per no passar,
mourà la campana.
Passarà la vella
per l'estret carrer,
portarà al cistell
roba vella i fils.
Va a veure l'amiga
que, al llit, reposa,
impacient, ignora
remei pel seu mal.
La tarda com fuig,
darrere d'un núvol,
on vindrà la nit:
plena de silenci.
He trobat la mà
Avui, he trobat la mà,
era a la meva cambra
on els desitjos passen, empenyen,
on l'alegria s'entafora.
He resseguit les passes de tots
per tal de saber-me més bo
i, talment, no ho sóc.
Els calaixos m'han parlat
plens de murmuris i gemecs,
les parets perden, pels badocs,
la força de l'ésser joves.
Un silenci impetuós
em porta el missatge:
curt, inapetent
dels meus enemics.
No sabeu com, d'eixut, és el meu pas
per una terra forta i avergonyida,
veu com fugen els seus fills
que, de petits, nodria i estimava.
Com em faig recollidor
contumaç, estèril
i prego per tots
els germans fugitius.
Mes avui no, no vull endarrerir-me
en altres temps més copsats
perquè he trobat la mà:
em sento jove i fresquívol.
Pensaments educatius
Si ja estan asseguts, què més es pot demanar?
El món gira, encara que no féssim res.
Ells volen l'anarquia i un adult que els ajudi.
No tingueu por, com a molt: us poden prendre el pèl.
Porto el meu equipatge: Un guix, un llibre i una mica de temps.
Ells volen aprendre, però saben que es cansaran.
El seu tresor és una llibreta on guardar el que no entenen.
Procureu que el vostre món no espatlli altres més petits.
Innocentment, un mana fer callar tots els monòlegs.
Penseu que, un llum pobre, no dóna per a tots.
Dos poemes perdedors i deu epitafis
12 Setembre, 2008 09:03
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sobre meu
Sobre meu, l'entorn de la carn
m'arrossega per topants estèrils,
una lluita s'emporta el més gran
per deixar-me abatut i misèrrim.
Porta l'ull un nou estendard
per saber-me les coses més nobles,
vol girar-me en home sensat
i, per tot, li sobren les formes.
En metall i paper, m'he tornat,
empaitant les coses més toves,
sóc, com diuen, un xic esgarriat
i fidel a les modes més noves.
Dintre meu, trobareu, si és de grat,
un antic i vetust somiador,
un garlaire de contes de drac,
un etern i confós perdedor.
Sóc aquí
Sóc aquí com retall d'un paper
que ha tocat la foscor de la nit,
ara es lleva eixut, eixerit
amb les ganes d'ocell tafaner.
Per mirar la llum de la plana
d'aquest poble que es lleva i es mou,
amb uns homes que lluiten pel sou
que ara sembla petit i amb desgana.
Trobaran els herois, els diumenges,
una plaça que s'omple de sol
per parlar del patir i del consol,
dels treballs, del lluitar i les enveges.
D'aquest poble que va, tot cansat,
després d'intentar cent empreses,
prou vençut de somiar i de promeses,
ara es mostra prudent i callat.
Epitafis
Encara em tremolen les cames.
Ara, us donaré el mòbil.
Què vols?
Teniu deu minuts per protestar.
M'he quedat amb la cara del metge.
Només he entrat a arreglar papers.
Cerco cervell per pensar el que dic.
Tinc un dubte, quan vindràs per resoldre'l?
De fet, no sé on sóc.
Estic endreçant els pensaments.
Dos poemes florals i deu pensaments divins
10 Setembre, 2008 13:07
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Si jo pogués
Si jo pogués i fos,
de ma imatge, crua imatge
no empaitaria les flors
per a dur totes les flaires.
M'escurçaria el somrís
i, caminant a pleret,
aniria al carrer estret
per a deixar mon encís.
Besaria els estels,
em menjaria la lluna,
endollaria el fanal
per a veure, una a una,
les petjades de l'amant.
I tot d'una, el cap girant
et llançaria un xisclet,
un clavell i tot l'encant
del meu cor d'home-xiquet.
Et prendria de les mans
i, foll d'amor veritable,
faria, del teu cos, l'enllaç
per anar, tot i mirant-te,
a construir nostra llar.
Si m'estimes
Si m'estimes, digues sí,
em batega fort el cor,
entre infern i paradís,
només hi ha ombra d'amor.
Dóna dona tu la llum
que, enmig de la foscor,
un recerca la calor,
el refugi dels teus ulls.
Pren, muller, aquesta rosa
quan la mà et vol parlar,
les paraules em fan nosa,
però ella em fa costat.
Pensaments divins
Déu m'estima, algú em pot ajudar?
Si he de fer de dimoni, vull cua desmuntable.
L'economia preocupa Déu, ha decidit acomiadar un vint per cent dels sants.
Diuen que sóc fill de Déu, no m'assemblo en quasi res.
Déu em va col·locar dos ulls, no els he posat mai d'acord.
El camí del cel no és ni llarg ni curt ni assolellat.
Satanàs no ploris, els del petroli de segur que arriben.
Déu, tip de pagar factures, va posar en venda la meitat del cel.
No vulgueu entendre Déu, els caps poden esclatar.
He provat de fer un miracle, m'ha sortit un dogma.