Dos poemes de setembre i deu pensaments educatius
08 Setembre, 2008 12:59
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Setembre
Per dalt les teulades,
de la casa gran,
s'obiren albades
de vila i de camp.
Pels carrers estrets
i pels solejats,
ja passen les hores
d'un estiu cansat.
Cansat de la força
d'un sol enfadat
que recou les teules,
els arbres fa grans.
Setembre ja passa
amb gust de vi nou,
engeguen els estris
pagesos de cor.
Són ells els guerrers
d'un poble que dorm
amb dèries de ser
altre poble fort.
Setembre ja passa
i porta a la veu
un aire de festa,
un aire d'hereu.
Hereu d'una joia
de saber-se grat
volent tornar a néixer
més enamorat.
Retornen els fills
i d'altres se'n van,
és la mare vila
amb els braços llargs.
Setembre ja porta
pressa i vanitats,
un cove amb projectes
que es perden al cap.
Ens recull, amable,
la casa i el camp,
uns arbres se'n riuen,
altres es desfan.
Per dalt les teulades
de la casa gran,
passegen colomes
i miren i van.
El dia traspassa
els secrets guardats,
escriu a les places
els somnis d'infants.
El dia desmunta
els castells formats
i, ensenyant, ensenya
que res hi ha tan clar.
Arriba el capvespre,
com neixen els camps
i les gents recullen
tot allò sembrat.
Setembre ja passa
i deixa, al seu pas,
un poble que pensa,
estima i es plany.
Per la tarda
Per la tarda, quan tornaven
les angúnies al seu lloc,
ell restava entre homes,
homes que somien tardors.
Una passa, altra passa,
en el revolt, entrebancs,
una feina mal pagada,
a la nit, els encenalls.
Vora el foc, que ara bramula,
amb branques d'oliverar,
una cigarreta encesa,
un somrís mig amagat.
Un pensament ja s'envola,
com trascola pels terrats,
avui troba, tota oberta,
la finestra on hi ha pau.
Una pinta es passeja
per un cos ros i tibat,
aleshores, el cap pensa:
on pot trobar l'estimat?
La fosca, que tot ho emplena,
ha deixat buit un badall
per on refila una veu
tan dolça com el mirar.
Una carta ara s'obre,
amb un escrit dissortat,
va farcit de mil promeses
que l'estimar han oblidar.
Pensaments educatius
Entreu a classe, els braus els fan al passadís.
Tinc sort de no escoltar, puc parlar sense raó.
Ahir vaig ensenyar, avui ho he de desmentir.
Tants anys i encara he de respirar.
Si us escolta un de cada deu, quasi ho heu aconseguit.
No els digueu massa coses, poden arribar a tenir febre.
Ni us cal penedir per no sortir del dubte.
El millor d'anar al col·legi és si el temps es queda al carrer.
Fet i fet, una hora dóna per lluitar i perdre.
Traieu-vos el son de les orelles i encomaneu-lo als alumnes.
Dos poemes d'amant i deu epitafis
05 Setembre, 2008 15:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Catifes
Com les gotes,
que m'esbrinen
aquell buit
de soledat,
esdevenen,
quan les miro,
una dolça
humanitat.
Les membranes,
de les cambres,
en tendresa
s'han trucat,
ara et miro
i sospiro
mentre dansa
el nou llevant.
Mans joioses
que la vida,
al contacte,
m'heu tornat,
no fugiu
mentre plora
la fonteta
sota el faig.
Tebi sol
que enlluerna,
es fa groc,
pujol enllà
mentre pinta,
molt daurades,
velles fulles
que, tombant,
fan catifes
on reposen,
on s'estimen
els amants.
Dolça dona
que, en silenci,
vas perdent
la llibertat
en els somnis
que les fulles,
mentre cauen,
t'han deixat.
Fruits d'amor,
enmig d'un bosc,
prop la plana,
lluny ciutat,
no hi ha hores
que gaudeixin
d'aquest temps
encarenat,
i sols l'aire
farà moure
la catifa
dels amants.
Quan la mà
Quan la mà, acarona altra mà,
que estarà més nerviosa o més freda,
un follet somriu més enllà
d'on arriba la nostra saviesa.
El més negre dels núvols desfà,
tot ferit per la joia i enveja,
el transport que volia vessar,
esbandit per l'amor i la fressa.
El més greu huracà amainarà,
retrobant-se amb la frisa més fresca,
com oneja els cabells dels amants
sota un sol que s'allunya i engresca.
Ja l'ocell es llueix i refila,
ja la flor com s'adorm i somia,
del vell arbre, una gema li esclata
i la vall es vesteix d'escarlata.
Epitafis
Trobo que fas cara de sorprès.
Estic a punt d'acomiadar-me.
Seré breu: Adéu!
Ara, que tenia temps, l'he perdut.
Cerco advocat barat per a Judici Final.
Ara, tinc la tensió baixa.
La dona diu: No anem enlloc!
Gràcies per la visita!
Un moment, apago la ràdio.
Si us plau, torneu demà.
Dos poemes de tinença i deu pensaments divins
03 Setembre, 2008 14:40
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Tinc
Tinc, del fanal, la pena,
del rellotge, el so
i, del temps, l'oblit.
Com mandrejo avui
perquè el foc m'ofega,
a pesar de tot,
no sóc fruit d'estiu.
Com déu petitó,
sec dalt la carena,
tot deixant passar
els dies, les nits.
I per no fer buit,
en aquesta empresa,
empleno les penses
amb poms de desigs.
Com pots romandre?
Tinc les butxaques buides
de diners, d'aventures,
de lluites, de pregàries
de desitjos i volers.
La camisa que vesteix,
no és camisa, és parrac
i l'orla del pensament
és orla d'un ignorant.
Com pots romandre, noia,
satisfeta al meu costat,
si només tinc per victòria
el no haver fet gaire mal?
Altres tenen, dolça fada,
més coses damunt la mà,
no marxis si tu no vols,
avui i ara és aviat.
Pensaments divins
El cap aniria al cel, però el cos no el deixa anar.
No entreu al cel al vespre, fan processó.
Aquella dona em va portar al cel, però s'havia deixat les claus.
La vida acaba, en fugir esperitat.
Déu no juga als escacs, li dol quedar-se sense torres.
Déu no va al cinema, perdia visió.
Déu està repassant-se tot el verb: crear.
Déu no em matarà, li ha manat al temps.
La Verge és al cel, han canviat les cortines.
Jesús odia els mots encreuats.
Dos poemes de somni i deu pensaments educatius
01 Setembre, 2008 20:22
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Somio
Somio que mai més
veuré la freda imatge
d'aquell que no fa res
quan torna d'un viatge
on tot ho va posar
a la inquieta sort,
ja no li resta res
més que tristor de cor.
No pensis ja mai més
en veus somiadores,
cadascú és com és
i com li van les coses.
Avui, en despertar,
allargant molt les cames,
diré: Potser demà,
en tindré moltes ganes.
Surt més cofoi
Sí, surt més cofoi,
em pren les orelles,
deixant-me, suau,
enmig de les terres.
Sí, em fa amanyacs,
em daura la pell,
escalfa el clatell,
el silenci gran.
Sí, treu de les branques
el tancat floral,
escura, allà dalt,
les restes del fred.
Sí, reviu serrats,
la plana i la fou
i fa sorgir, d'ou,
el secret guardat.
Sí, s'allunya un xic,
fa créixer el nou dia,
com corre i enfila
pujol eixerit.
Sí, com adorm la gent
i remou i aixeca
els somnis de tots:
És la primavera!
Pensaments educatius
Deixeu els pares treballar, ja han patit prou.
Penseu que guardem el millor tresor de la ciutat.
No és el cel, però, almenys, et deixen cridar.
Massa paraules només porten el son.
Tot i aprenent poc, no va perdre la salut.
Desitjo ser un ordinador, com a molt, tindré quatre alumnes.
Els alumnes bons van sols, els dolents també.
Millor seria que, en acabar la classe, tinguéssim alguna cosa.
Tenia la raó, però no la vaig poder agafar.
Els alumnes us estimen, sobretot quan no hi sou.