Tres poemes i deu pensaments divins
06 Maig, 2008 21:04
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ara, quan poso a la veu
Ara, quan poso a la veu
el remuc de sempre,
encara el meu déu
m'amaga el seu ésser.
La fosca del pou
es fa més extensa,
es fa més pregona
la llum que un recerca.
Ara, que poso al meu pit
el darrer esglai,
passo un espai
de respostes mudes,
se' m tornen feixugues
les hores d'avui
car sento la pena
i un desig furtiu.
Ara, que creure és cansat,
obiro unes terres
replenes de serres,
sense cap encant.
Em crema la cara
la trista visió:
Una gent que passa
plena d'enrenou.
No puc empaitar-la
perquè em sento tosc,
em quedo a mirar-la
sense cap raó.
Per si tu, el meu déu,
em fas la contalla,
avui porto encara
penses d'un minyó.
Au canalla, cap a casa!
Au canalla, cap a casa,
que ja surten els dimonis,
van prenyats de cara llarga
i vestits com testimonis,
del pagès davant el ric,
del galant a la poncella,
d'aquell somni a cau d'orella
que s'acosta cada nit.
S'emporten el tebi sol,
ens porten la llarga nit,
estels posats al llençol
cent tenebres sota el llit.
El qui semblava sortós
a la fosca mou l'enveja,
el qui semblava desprès
ara es torna avar i pobre.
El lleuger pesat es fa,
quan s'adormen les muntanyes,
adornades per mil banyes
del cabriu que viu enllà.
Desembre a Betlem
Entre les seques muntanyes, l'hivern
potser sojorna les hores gelades,
encara travessa un polsimet de fred
que va endinsant-se per totes les cases.
Enmig d'aquests dies d'un mes de desembre,
la jove parella que va a empadronar-se,
ella va asseguda damunt la somera,
ell, que l'acompanya, no sap ni queixar-se.
Els camins de pedra els conten les passes,
Betlem com s'acosta entre valls i planes,
camina i somia un Josep cansat,
els ulls de Maria el miren i van
omplint cada passa d'un llarg esperar.
Ja som a Betlem! - li diu a Maria,
Ella que li torna el més dolç mirar,
Ell para i ajuda a baixar la dona,
una cantonada li fa de recer,
després li demana el seure una estona,
emprendre amb més ganes aquells blancs carrers.
Darrere un no un altre se'n troba
i, amb un desesper que creix i creix més,
arriba a una porta, la troba tancada,
li fa uns quants trucs, un home l'atén.
No queda cap llit, li diu molt amable,
però hi ha un estable al cap del carrer.
Si voleu, jo ara podré acompanyar-vos?
No tinc pas denaris!, li diu en Josep.
- No cal que em paguéssiu per passar la nit
i, si la vostra dona no es troba molt bé,
menester es guarir-la d'una nit tan freda,
no pot pas passar-la enmig del carrer!
I, com pot Josep, Maria acomoda,
la nit s'il·lumina cada cop més fort,
l'estrella s'encén amb la flama enorme,
els pastors, que jeuen, es lleven de cop.
Quan l'àngel, arreu, la pau anuncia,
dintre de l'estable un nadó ja es veu,
entre palla, fusta, gelor i dolcesa,
hi ha un Josep joiós, la Mare i l'Hereu.
Pensaments divins
Déu no em fa por, és massa gran per veure'l.
El dimoni em vol temptar, s'ha posat els pits massa petits.
Déu em vol castigar, igual em vol fer copiar cent vegades el sermó.
Ofertes a l'infern: Calderes grans a meitat de preu.
Déu no és dolent, el caràcter li ho priva.
Déu no beu vi, no va plantar massa ceps.
Déu està de bon humor, potser s'ha jubilat.
El Judici Final es farà quan els jutges avancin més en la feina.
No vull la vida eterna, penso amb les hipoteques.
Déu diu que sóc ruc, però em deixa portar ulleres.