Tres poemes somiadors i deu pensaments educatius
10 Maig, 2008 13:21
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La mosca
La mosca, quan viatja,
no porta l'equipatge
de viandes guarnit
ni va perdent coratge
del qui jeu al tou llit
per a trobar un formatge
un tros de pa i un crit
que li diu: Salvatge!
Mentre, es perd la nit
fabricant personatges
que mai han d'existir.
Crancs
Crancs del vell moll,
peluts com la mosca,
captaires de sol
i batuts per l'ona.
Crancs caminant
per la pedra verda,
per la mar mullats
i vestits de fosca.
Crancs, em veieu
passejar amb la dona
ni em dieu adéu
ni bon dia ni hola.
Crancs versemblants
de curtes gambades,
no sigueu esquerps,
no vinc per vosaltres.
Crancs, en tombar,
em deixeu pensant:
Qui, per dormir a port,
no pogués ser cranc!
Dolça joguina
Dolça joguina
de la mainada
que fuig d'escola,
omple el seu món
amb dracs, princeses,
cavalls que volen,
bruixes que proven
transformacions.
Ara és gripau
el qui més tard
serà monarca
i mai se sap
quan ve la barca
ben carregada
de perles fines,
copes daurades
i un capità,
mort a la bruixa,
vola a cavall,
retorna el rei,
espanta el drac.
A la princesa,
un cop lliurada,
amb gest molt noble,
dóna el seu braç.
Ja les campanes,
de tot el regne,
toquen a missa
i festa major,
quan en finestra
dos apareixen,
vestits de noces,
ben plens d'amor.
El pare rei
corona els dóna
fugint per sempre
cap altres llocs.
Una mà dolça,
de mare tendra,
apaga el llum,
deixa un petó.
Pensaments educatius
Cap mestre ha de tenir més por de la necessària.
Els alumnes sempre voldran guanyar la batalla.
Una lliçó és un combat del qual cal sortir-ne il·lès.
L'infern és una classe sense descans.
Mai una classe serà un cúmul de bones intencions.
Els alumnes gaudeixen d'un mestre sorprenent.
Mai tants ulls es poden perdre alhora.
No arribeu tard a classe, l'enemic estarà organitzat.
No cal patir pels alumnes, també es fan vells.
Cada classe ha de ser un mos, no us empatxeu.
Dos poemes del Montsià i deu epitafis
08 Maig, 2008 18:04
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Pare, per què no vol...?
Pare, per què no vol
esclatar la flor primera
dessota d'un sol que mou
l'adormida primavera?
Els camins omplen de verd
les catifes de la terra
i veuen el riu que es perd
d'aquí dalt de la cimera.
He pujat portant el son
d'aquella darrera estrella,
es queda sola en el cel
esguardant el sol que es lleva.
I l'Ebre, al capdavall,
s'acomiada de la terra,
morirà estimant la mar
ple de silenci i dolcesa.
Montsià, vell sentinella
amb somnis de mariner,
qui t'haurà vestit de blau
a les portes de l'hivern?
Qui et mirarà com jo
en melangiosos moments,
en llargues tardes d'estiu,
en matinades de fred?
Ara, restes impassible,
sempre recolzat i ferm,
amb la força de ser lliure
per a jeure entorn del verd.
Hi havia ... un drac
Camino sense cap pressa
ni desig tinc per menjar,
porto: ovelles, una vaca,
dos vedells, de gossos cap.
Arribo prop la murada,
he descansat al Montsià,
com em porten a la festa
una poncella xisclant.
El seu pare me la dóna
puix comenta: Hem quedat!,
ell em regala la jove,
prenc, l'agafo i me'n vaig.
Sóc un drac de terres nobles,
llenço força, llenço foc,
si no em creuen de seguida,
puc mostrar el que faig jo:
Menjo pa a totes hores,
botifarres, bon pernil,
entre mossos, queixales,
endrapant com ho fan mil!
La poncella és a la vora,
plora i singlota com cent.
Només li he fet la ganyota
per ensenyar-li les dents!
A punt,estic d'emportar-la,
quan aplega un cavaller,
du bon casc, nova l'espasa,
una llança de vint peus.
Encetem lluita amb desgana,
sense ràbia, amb poc encert,
ell comença sense traça,
jo li prego: Quedem bé!
En aquestes, ensopega,
cau cavaller i cavall,
provant de salvar la llança
a la panxa em faig un tall.
En veure la sang, m'acluco,
sóc un drac no fet a tot,
tornant-me més blanc, em plego,
el cavaller diu: És mort!
La batalla acabada,
la sang convertida en flor,
la poncella alliberada,
el cavaller guanyador.
Quan la nit aplega sola,
el mal drac com s'ha perdut,
el cavaller ni recorda
en quin moment ha vençut.
Epitafis
Deu ampolles de brandy no curen un constipat.
Busco jove per sortir els caps de setmana.
Em manifesto en silenci.
Estic cercant una altra vida.
M'he passat amb la dieta.
No us deixo entrar.
He sortit a buscar un altre metge.
Si heu d'entrar, desconnecteu el mòbil.
Només he trobat feina de vigilant.
No suporto els enterraments.
Tres poemes i deu pensaments divins
06 Maig, 2008 21:04
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ara, quan poso a la veu
Ara, quan poso a la veu
el remuc de sempre,
encara el meu déu
m'amaga el seu ésser.
La fosca del pou
es fa més extensa,
es fa més pregona
la llum que un recerca.
Ara, que poso al meu pit
el darrer esglai,
passo un espai
de respostes mudes,
se' m tornen feixugues
les hores d'avui
car sento la pena
i un desig furtiu.
Ara, que creure és cansat,
obiro unes terres
replenes de serres,
sense cap encant.
Em crema la cara
la trista visió:
Una gent que passa
plena d'enrenou.
No puc empaitar-la
perquè em sento tosc,
em quedo a mirar-la
sense cap raó.
Per si tu, el meu déu,
em fas la contalla,
avui porto encara
penses d'un minyó.
Au canalla, cap a casa!
Au canalla, cap a casa,
que ja surten els dimonis,
van prenyats de cara llarga
i vestits com testimonis,
del pagès davant el ric,
del galant a la poncella,
d'aquell somni a cau d'orella
que s'acosta cada nit.
S'emporten el tebi sol,
ens porten la llarga nit,
estels posats al llençol
cent tenebres sota el llit.
El qui semblava sortós
a la fosca mou l'enveja,
el qui semblava desprès
ara es torna avar i pobre.
El lleuger pesat es fa,
quan s'adormen les muntanyes,
adornades per mil banyes
del cabriu que viu enllà.
Desembre a Betlem
Entre les seques muntanyes, l'hivern
potser sojorna les hores gelades,
encara travessa un polsimet de fred
que va endinsant-se per totes les cases.
Enmig d'aquests dies d'un mes de desembre,
la jove parella que va a empadronar-se,
ella va asseguda damunt la somera,
ell, que l'acompanya, no sap ni queixar-se.
Els camins de pedra els conten les passes,
Betlem com s'acosta entre valls i planes,
camina i somia un Josep cansat,
els ulls de Maria el miren i van
omplint cada passa d'un llarg esperar.
Ja som a Betlem! - li diu a Maria,
Ella que li torna el més dolç mirar,
Ell para i ajuda a baixar la dona,
una cantonada li fa de recer,
després li demana el seure una estona,
emprendre amb més ganes aquells blancs carrers.
Darrere un no un altre se'n troba
i, amb un desesper que creix i creix més,
arriba a una porta, la troba tancada,
li fa uns quants trucs, un home l'atén.
No queda cap llit, li diu molt amable,
però hi ha un estable al cap del carrer.
Si voleu, jo ara podré acompanyar-vos?
No tinc pas denaris!, li diu en Josep.
- No cal que em paguéssiu per passar la nit
i, si la vostra dona no es troba molt bé,
menester es guarir-la d'una nit tan freda,
no pot pas passar-la enmig del carrer!
I, com pot Josep, Maria acomoda,
la nit s'il·lumina cada cop més fort,
l'estrella s'encén amb la flama enorme,
els pastors, que jeuen, es lleven de cop.
Quan l'àngel, arreu, la pau anuncia,
dintre de l'estable un nadó ja es veu,
entre palla, fusta, gelor i dolcesa,
hi ha un Josep joiós, la Mare i l'Hereu.
Pensaments divins
Déu no em fa por, és massa gran per veure'l.
El dimoni em vol temptar, s'ha posat els pits massa petits.
Déu em vol castigar, igual em vol fer copiar cent vegades el sermó.
Ofertes a l'infern: Calderes grans a meitat de preu.
Déu no és dolent, el caràcter li ho priva.
Déu no beu vi, no va plantar massa ceps.
Déu està de bon humor, potser s'ha jubilat.
El Judici Final es farà quan els jutges avancin més en la feina.
No vull la vida eterna, penso amb les hipoteques.
Déu diu que sóc ruc, però em deixa portar ulleres.
Dos poemes i nou pensaments educatius
04 Maig, 2008 15:53
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Cal lluitar
Té el cos tendre amb calor creixent,
veu com l'amor li fuig cada dia,
encara que és d'hora per perdre alegria
cerca, a cada cara, un príncep valent.
Té quinze anys només i sent la follia
de viure de pressa, de pressa, de pressa,
no cal dir que el món alhora li vessa
un retall d'ensurt, un de companyia.
Els ulls fan mil clucs i onegen
uns cabells guarnits amb flors de jardí,
ella és amatent i, dintre el seu si,
nota uns aldarulls de somnis que neixen.
Arriba el cavespre davant d'un mirall
on un roig candent els llavis adorna,
hi ha en sa tendresa pensament de dona,
es posa tibada, oprimeix el tall.
I surt al carrer per trobar el seu noi,
tornant a la casa més alegre o trista,
i, quan jeu al llit, el cor ja la crida
per lluitar demà, per trobar l'heroi.
Ara passa
Ara passa,
com em queixo
dels treballs
i dels neguits.
Ella és maca,
ben plantada,
una trena
li omple el pit.
Ara seu,
em deleixo
dels companys
i dels amics.
Ella em mira,
se n'adona
la somio,
em somriu.
Pensaments educatius
He provat de suspendre'n un, però pesava massa.
Semblen escoltar-me, quina part del cervell els deu funcionar.
Ells saben que he de tenir una hora baixa, es cansen de cercar-la.
Els pares volen que aprenguin, em pregunto: Què?
Els ensenyo a respirar, però s'ofeguen.
Tinc dubtes d'entrada, però surto amb facilitat.
Arriben els alumnes, és millor enfilar-se de seguida.
No estic enfadat, però encara no ho endevinen.
El nen no ve a l'escola, el solen portar.
Dues nadales i deu pensaments divins
02 Maig, 2008 15:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
A la fullasca seca
A la fullasca seca,
que viu vora del riu,
li surten noves ales
per a fugir del niu.
Són tardes de desembre
que deixen, a l'hivern,
núvols desfets amb fred,
ovelles dalt el cel.
Quan el flabiol ja sona,
amunt i avall serrats,
s'acosten les minyones
arran del pou gegant.
Els surten les cançons,
els brollen dolços balls
i porten els pastors
ramats per abeurar.
Quan la fullasca arriba,
al vespre per Betlem,
es troba en un pessebre,
gelat, noi innocent.
La mare l'acarona,
el pare foc encén
i l'àngel, que és a fora,
a tots ho va dient:
Pastors, criats, poncelles,
és nat el fill de Déu,
Maria és la mare,
el pare és Josep!
Li entren les poncelles
formatge, mató, mel;
li porten els pastors
el més petit dels bes.
Per a passar la nit,
li omplen el bressol
amb palla de la bona,
flassada de cotó.
Per tal de tots mirar-se'l,
posada hi ha una llum,
és la mirada dolça
que per arreu s'esmuny.
Li omplen tot l'estable
de somnis i entrebancs,
és el darrer culpable
nascut per als humans.
I la fullasca corre
cap a Jerusalem,
cercant la creu de fusta,
gelada, impotent.
Aplegar a Betlem
Aplegar a Betlem seria
com engegar un cor ardent,
amb les gràcies de Maria
i les presses d'en Josep.
Arribar just al pessebre,
a l'hora de l'infantar,
per a mi, seria el rebre
una angúnia, un esglai.
Veure néixer un minyó
de forma tan natural
fóra aquesta l'ocasió
de conèixer bé el Nadal.
No el Nadal de vins dolços,
de galetes i torrons,
parlo d'aquell dels mandrosos,
d'hospitals i de presons.
El Nadal d'aquella església
que viu sola en una vall,
que per fora es va fent lletja
i per dintre és un mirall.
Pensaments divins
He acomiadat a tres dimonis, no em saben temptar.
Déu és omnipresent, és difícil no fer-li la traveta.
Em comenta Jesús que tornarà, però de vacances.
Hi ha ofertes al cel: Un amén per tres rosaris.
Déu amplia l'univers, els terrenys són bon negoci.
Els rics no poden anar al cel, no hi caben.
No disgusteu a Déu, recordeu com plorava al diluvi.
Déu sap que sóc pecador, almenys s'ho pensa.
Déu vol que vagi a l'infern, estic estudiant ofertes.
Déu ha decidit prescindir de la bústia electrònica.
Dos poemes i deu epitafis
01 Maig, 2008 18:55
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Bel
Nau que, en el sec,
al cel t'ofereixes
amb un sol carrer
tort i silenciós,
ja l'estreta serp
que, vers tu, em porta
s'omple de teules,
ciment i maons.
Campanes del bosc,
que el peu et guarneix,
sonen ben llunyanes
en un fons que es perd.
He vist els teus gats
mandrosos d'un sol
que troba la vella
en fils i records.
No crida el rellotge
car no té coratge,
avui com ahir,
com demà, com l'altre.
Les passes perdudes
m'han dut al davant
d'una plaça, on l'herba,
vestit li ha posat.
La vella no mira,
puix no vol trencar
el somni de mesos
sense un despertar.
He fugit per patis
rojos, enrunats,
les portes obertes,
entrar m'han deixat.
No he volgut romandre
en terrenys ingrats
on ni aigües canten
dolça soledat.
M'imposa el silenci,
del poble d'estiu,
a l'hivern, quan goso
trucar el mort en viu.
Si fóra bo morir-me
Si fóra bo morir-me
dormint, de matinada,
sense trencar el somriure
quan fugi, subtil, l'ànima.
Deixar el full escrit,
la pàgina tancada,
la persiana baixada
i, lluny, tot enemic.
Pujar per fi al terrat
i, per tota teulada,
deixar aquella abraçada
que mai havia donat.
Esbatussar la porta,
endur-se'm el llevant
vestit com un gegant,
ben ert com una soca.
Empolsimar els camins
per on ahir passava
i dibuixar en els pins
aquella mar tan blava.
Anar d'un lloc a enlloc,
venir de tard a d'hora,
trobar el molt al poc
i la claror a l'ombra.
Ser vell per ser minyó,
estèril per fruitós,
amable i enfadós,
no ser-ho, per ser tot.
Epitafis
He superat la claustrofòbia.
Senyor jutge, li prometo que no fugiré.
Ara tinc una estona lliure.
Ni recordo si he escrit les memòries.
Estic aprenent a no fer res.
Algú sap dir-me on tinc el cap?
Tinc vida eterna, no sé on posar-la.
M'he tret un bon pes del damunt.
Estic content, ja no m'estic morint.
Deixeu les flors afora, tinc por de les abelles.