Dos poemes locals i deu pensaments divins
18 Maig, 2008 17:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Bassa del Montsià
És com l'entorn segellat,
arrelat i vestit d'harmonia,
amb un seny d'heroïna constant
qui empresona la calma i el dia.
Té un ull grandiós, esglaiat,
per on passen les hores i es guia
el rellotge de dalt el terrat
qui ara engega una nova embranzida.
Li voleien ocells per un cap
que ara es buida i llença la vida,
un és prop, però ella mai sap
quan enganya, enveja o estima.
A la tarda, quan tornen del camp
els pagesos darrers de la vila,
els engega el més mut dels paranys,
els ajorna encisada amb la brisa.
Al capvespre, quan dorm el gegant
i la vila es torna més vila,
un seguit aldarull sent la carn
amb un tou xiuxiueig de fugida.
A la fosca, es torna un mirall
i, endinsant una vall ennegrida,
vol fugir i anar camí avall
per trobar-se amb la mar reeixida.
A la nit, quan la por me la sap
esguerrar amb la nova ferida,
jo l'envejo perquè és forta, és gran,
resistint, oblidant qui la crida.
Busqueu-me a l'ahir
Allí, al regne faldut,
veureu a les planes
el murmuri suau
dels meus altres éssers.
Veureu com l'hivern
s'emporta i s'enduu
els somnis de llar,
els monstres perduts.
Els poms, ja gelats,
posen a les mans
el fi dels tancats
que ha deixat el fred.
Recullen els camps
il·lusions que neixen,
tiges que escorrimen
i llavors que creixen.
Llença el color verd,
que arreu escampa,
el sol, que a l'hivern,
tot ho esbatussava.
Si em voleu obrir
els fulls del meu cor,
busqueu-me a l'ahir,
al caliu del foc.
Pensaments divins
No puc jugar amb Déu, la pilota em desfà els peus.
Déu va amb mi, no m'estranya que ningú em conegui.
Per què teniu por? Déu està massa enfeinat.
Pensava més amb Déu, però Satanàs s'ofenia.
Déu sap que l'estimo, però em costa trobar-li regals.
No tingueu por del dimoni, ell ja sap amagar-se bé.
Déu està preocupat, dubta de la bona fe.
No tinc por de morir, només em fa mandra.
L' àngel de la guarda no ha vingut, potser té depressió.
Déu va crear el món i va fer les escriptures de propietat.