La barca brandeja i set poemes més

25 Maig, 2019 05:54
Publicat per jjroca, Poemes

La barca brandeja


La barca brandeja

en sortir del port,

potser haurà enveja,

com cerca la sort.

El pescador vell,

les gavines joves,

els dilluns de pobres

ben buits d’atuells.

Peixos de colors

i parca menjada

amb dies feixucs.

A la nit, no puc

sentir com la fada,

s’enduu els colors.


Poseu-me el dret de la follia


Poseu-me el dret de la follia,

ben a l’abast, perquè caldrà somiar,

en el reialme, la pau no sap estar

i cerca casa, trobar la companyia.

Anem els uns cansats de tanta brega

a dormir poc i engegar mil pors,

em trobareu cercant els vells amors,

esperonant la gràcia i la fermesa.

Com vaig perdut per amples rodalies

a cercar un prec, a trobar un doll

i entaforar-me a la neciesa.

En un farcell, posaré la saviesa

entre grans pins i un segrestat bedoll

ben arrapat a un perdonavides.


Estiu traïdor


Com plora el ruc

mentre l’aigua sadolla

i es perd l’eixut

vora sínia ben folla.

Va ser un bon déu

qui un dia es llevà,

deixà la creu,

portà el treballar.

Un sol feixuc

s’enfila, sense pressa,

traient el caparró.

Estiu traïdor

qui guaita a la finestra

enmig regust.


Per no poder


En mon passar,

per terres prou eixorques,

com deixo anar:

uns pensaments tanoques.

Sóc cavaller

qui cerca una princesa

sense atuells

ni ordre ni saviesa.

Ella ha de ser:

el goig de ma fortuna

per a passar les nits.

Els esperits

s’amaguen a la lluna

per no poder.


Amics i amors


Amics i amors

porucs de la infantesa,

mancats de pressa,

plens de records.

No vull gaudir

de les terres llunyanes,

són ben estranyes

per a sentir.

Com vaig solcant

enmig terres pregones

fetes amb fang.

Ser benestant

demana altres golfes,

altres encants.


El més savi no haurà veu


El més savi no haurà veu

per avançar més de pressa,

va a lloms de la promesa,

amb la pensa haurà sa creu.

Com camina, corre i vola,

com s’atura en el desert,

per estalviar es perd:

l’abundància i la cassola.

Però sembla amatent

d’aprendre sense aturar

i resoldre els problemes.

De tant en tant, van les penes,

volen fer-lo claudicar

amb carona somrient.


I rodola temps amb fred


Recordo el somriure ample,

aquell dolç mirar de bleda,

com va enterrant la fera

enmig de topalls i nafres.

Millor amic de l’enemic,

m’entaforo cada vespre,

aspirant a no ser mestre,

massa jove per a ser antic.

I rodola temps amb fred

per un corriol somiador

on reposa la poncella.

En el cel, posaré estrella

per a dir-li, de bon cor,

com un xic d’amor es perd.


Ma solitud


Conversant,

amb ma solitud,

li he fet saber

com vaig perdut.

Que em llevo

de bon matí,

tafanejo

fins a la nit.

Però ploro

algun capvespre

quan fuig el sol.

No haig condol

ni prego un mestre

ni m’entaforo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La meitat de 12: