Dos poemes incerts i deu epitafis
24 Desembre, 2008 08:35
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Em sento tosc
No té el somriure ample,
amb galta vermella,
ni li omplen la cambra
somnis d'encís,
ella trepitja, sola, tota la terra,
per menar, cada dia, un dia gris.
Ve de casa a la plaça,
amb poca pressa,
els anys semblen estranys
per al seu cos,
no porta avui, encara,
un crit de reina,
però quelcom s'apropa
i s'omple tot.
Com passo, avui, ferotge
i cec d'enveja,
ella em troba trist
i es torna tot:
més bonic, agradable,
amb més empenta,
el sol llueix més gran,
em sento tosc.
Pecat
M'agrada, Déu meu, m'agrada,
no sé com ho he de dir:
És tan pobra la paraula,
és tan gran el meu desig.
Ella, que passa i emplena
el carrer per on va el sol,
em du corprès, fredolic,
entremaliat i gelós.
No té el nom d'aquesta userda,
que ara dorm en tots els camps,
té el nom d'una deessa
que no goso pronunciar.
Mentre va, mentre ella passa,
tot caminant, carrer avant,
sento el glatir, la tempesta,
el tremolor i l'esclat.
Pareu, si us plau, el temps,
que no passi el seu passar,
sóc presoner que deleix
i sofreix el seu estat!
Ella és maca, joveneta,
amb uns ulls plens de mirar,
jo sóc vell: Ai, quina pena,
que no la puc festejar!
Ella anirà per la plana,
aniré pels entrebancs
i, arribant enmig la plaça,
he de dir-li, si de cas:
Bona nit, o bona tarda!,
he de continuar somiant.
Epitafis
Hem acordat: No tornar a venir.
No us ho perdonaré mai.
Ha vingut un dentista, però és malfeiner.
En caràcter, he perdut molt.
Tot i sent valent, no surto mai sol.
No patiu, vaig tenir mort natural.
No digueu a ningú que sóc aquí.
He deixat de pagar l'assegurança de vida eterna.
No sé on m'han posat les despulles.
Ara, em canso de fer el salt.
Dos poemes d'establia i deu pensaments divins
22 Desembre, 2008 18:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Un estable i una nit
En els ulls d'aquest Nadó,
veig dolçor entre alegries
i, endinsant un poquet més,
veig la pau i melangies.
Però ja no puc mirar
en el fons d'aquestes llums
perquè ho prohibeix el plorar
i plorar no és d'aquests dies.
Un estable i una nit,
que llueix avui com mai,
em porten noves que parlen
d'un Nadó: És el més gran!
No he pogut portar ovella
ni mató ni un tros de pa,
però sóc aquí i estimo
una joia, un esguard.
Ell em mira i jo sento
com s'esvalota la carn,
cap minyó serà tan noble
ni apaivagarà el meu lluitar.
Ara
Ara, que som prop Nadal,
encara la nit espanta,
deixo una estona la manta
com m'enfilo cap a dalt.
Vaig cercant entre vells cims
hores de goig i plaer,
però em sento matusser
i penso menys del que escric.
Jo no sé com un Josep,
una Dona, una somera
van fer, d'una nit tan freda,
el miracle d'un nou Ser.
No un infant de plorades,
d'ulls ben closos, cap pecat,
que es llevava prou cansat
i que reia a les vesprades.
Un infant que anés a escola,
fes soroll, mengés bon pa
i tingués per tarannà
esbrinar d'on cau la bola.
Però no, neix un Jesús,
per posar-nos dintre el cap
moltes ganes per sembrar,
repartint tot el que culls.
On es queden les angoixes,
les grandàries, els encants?;
mireu, tots serem gegants,
gaudirem com a tanoques.
Ara que som prop Nadal,
amago la pell de fera,
vaig de l'estable a la festa
per tornar després al tall.
Pensaments divins
Sant Pere es mostra ferm: no accepta intrusos sense propòsit d'esmena.
El gran ordinador desafia Déu a resoldre judicis.
Satanàs cerca aigua: necessita camps de golf per a pecadors notables.
Àngels en atur, demanen ments afeblides.
Déu ha deixat Judes per respondre els periodistes.
Satanàs demana més dimonis, els pecadors perden empenta.
Jesús està obert a ofertes de tres multinacionals.
Déu ha decidit no invertir més en rodalies.
Necessito Sant de fora per fer més miracles.
Al cel, han suspès, temporalment, la missa de sis.
Quatre poemes de Nadal
20 Desembre, 2008 19:59
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
VIII
Arriba el desembre,
aplega a Betlem,
trobant a la porta
gent que va i que ve.
Entre aquesta gent,
veig una parella:
Ell es diu Josep,
és fuster de mena.
Una Jove dona,
avui, l’acompanya,
va plena de cos,
molt blanca de cara.
On deuen anar?
Quina empresa els duu?
No parlo ja més,
no tinc cap motiu.
IX
Una estrella nouvinguda
com s’atura a Betlem,
tres Reis van darrere d’ ella,
la segueixen els tres Reis.
Poc abans, una parella,
al bell mig d'un sofriment,
anaven buscant estada
per descansar- hi un moment.
Ella ja se’ n surt de comptes,
no cal dir la cara d’ Ell,
no troben ni mala cambra
ni un mal jaç on passar el fred.
Han trobat, a les afores,
un pessebre arrecerat,
els dóna un grapat de palla,
allí, arriba el Rei més gran.
X
Na Maria torna encara
al camí del sofriment,
unes ganes de ser Mare,
el complir un manament.
La somera com es cansa,
endevina que és Betlem,
només estable demana,
un estable sense fred.
Na Maria fatigada,
entregat el bon Josep,
la somera ni comenta,
ni es lamenta, no diu res.
Quan tot semblava prou fosc,
s’ ho menjava tot la nit,
un pessebre els atura,
ara, ja no han de seguir.
Na Maria vol baixar,
en Josep me l’acomoda,
cel esclata, arriba l’hora,
el gran llum i l’ infantar.
XI
Aplegant l’hora tardana,
es presenten els tres Reis,
Reis del saber, de fortuna,
per reconèixer altre Rei.
Comenten la meravella,
la humilitat del palau,
la grandària de l’estrella,
la senzillesa i la pau.
Li porten els tres regals,
li faran el compliment,
suggeriment de fugir,
allunyar-se de Betlem.
Dos poemes desencisats i deu pensaments educatius
19 Desembre, 2008 05:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Allà dalt
Allà dalt, on el món
tot ho perd i res troba a mesura,
posaré per sempre la llar,
he de dir: no la cerco amb gran cura.
És perquè, ara i avui,
he revist els papers del meu viure,
no he trobat res de gràcia en uns fulls
que, a vegades, em prenen el lleure.
Sóc esclau d'una gent i un treball,
ell com trenca i desfà cada somni,
la feblesa empeny camí avall
per tal de saber-me més fòtil.
On van els qui deien ahir:
Ara anem cada cop més amunt?,
hem perdut la noblesa i el dir:
Érem ments que pensàvem i punt!
Si la lluita és servida i no hi són,
els guerrers que ara han de guanyar,
si hem estat un cop més perdedors,
com farem en trobar-nos tan sols?
Hem fugit de les viles i els masos,
ens trobem de primer ciutadans,
trafegats de cor, trafegats de nassos,
de qualsevol cosa, trafegats.
No volem viure aquí i ara ni enlloc,
se'ns emporten il·lusions a pedaços,
lletra a lletra, sou a sou,
les desfan al bell mig d'aquells braços,
com blanquegen en fugir d'aquest sol.
Morirem agafats a la porta
on només passaran els més vius,
es fa tard, ja l'hora s'acosta,
he de raure, per sempre, captiu.
Avui
Avui, m'ensenyes, vida:
sempre és tard o d'hora,
és fosc o clar el camí,
és bonic o lleig qui plora.
Cent indrets per deturar,
obeir, ensarronar,
una espasa a cada mà,
un adéu sense demà.
Una cruïlla a mon pas,
un avui fes-me bondat,
no et capfiquis, si de cas,
tot d'esquena, omple el sac.
Fuig de pressa, sense llar
que et detingui, home rar,
ja per tu altra pastura,
dels altres, cal tenir cura.
Aplaudeixo mon fracàs,
trencat i esberlat, l'orgull,
sóc flaire dolça del brull,
del roser que viu enllà.
Groller i matusser, el parlar,
t'emportes bocins del cor,
sóc la ginesta que mor
a les voltes del fressar.
Monstre, fill dels dedins,
no m'amuntegues per terra,
deixa'm gaudir de la serra
i romandre sota els pins!
Quan el jorn em cridi: Guerra!,
no ha de trobar sinó
les despulles d'un minyó
que vora del cau s'esguerra.
Pensaments educatius
No crec amb els miracles, però semblen tranquils.
Et poden escanyar, però no ho fan de mala fe.
Mestres muts i soldats pacifistes.
Ensenyar seria pecat si es fes sense mesura.
Ensenyar a vint és com tapar el sol a quaranta.
Feu-los patir, digueu-los que avui no és diumenge.
Ben mirat, el millor és posar els alumnes dolents damunt dels núvols.
Els alumnes són la collita de la tardor.
Abans, un alumne seria adult, ara, ha de ser persona.
Busco classe, sense alumnes, per a passar un bon curs.
Dos poemes febles i deu epitafis
17 Desembre, 2008 15:34
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Em passa avui
Em passa avui
com a les velles,
tinc por a l'infern,
a les tenebres.
Em sento avui
com els dimonis,
dins un infern
sense fogueres.
I penso avui,
són coses meves,
que s'han perdut
dolces senderes.
Perquè jo, avui,
vesteixo plom,
porto el meu cos
ple de cadenes.
I dormo avui,
com les desfetes,
sota els pinars
o a les voreres.
Fugiré avui,
com el que deu,
mà al davant,
mà al darrere.
Escriuré avui
per un sol cant,
guarnit d'estiu,
besant l'arena.
Jo l'he vist
Jo l'he vist
com s'enlaira,
com reposa
dintre un cos
que ara balla,
ara somia,
ara dorm.
Com de febles
els meus braços
han de prendre
el seu clos
i adobar-la,
estimar-la
i desfer-me
per l'amor.
Llargues nits
on sojorno,
on enfilo
els racons
d'un gran cel
on respiren
i bramulen
tots els cors.
Que és joguina,
és joiosa,
estimada,
amatent,
té la cara
de rosada
i mirada
de jovent.
Com s'enfilen
per l'espatlla,
per les galtes,
els cabells
i, a la boca,
s'amunteguen
els desitjos
i els volers.
Jo l'he vist
com trepitjava,
com fonia
blanca neu,
en passar,
com l'estimava,
ensenyava
sang ardent.
Però és bella,
assossegada,
entendrida
i tan pacient;
mentre jo,
quan passa el dia,
em desfaig
en pensaments.
Com la veig,
damunt l'herba,
amb vestit
de cent clavells,
en mirar-la,
com desperto,
com em poso
el vestit vell.
Epitafis
Torneu demà, avui tinc un mal dia.
Estic tip de no tenir problemes.
Estic recuperant-me del darrer ensurt.
M'agradaria fer un canvi d'aigües.
Em pensava que era una altra cosa.
Em sento com apartat.
Crec que, aquí, xerren poc.
Ja sap que he fet testament.
Escriviu a aquesta adreça.
No vingueu en dilluns, em llevo tard.
Set poemes de Nadal
14 Desembre, 2008 17:04
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
I
Com l’estel il·lumina,
sense pausa, tot Betlem,
com de sobte, ja s’apropen,
sense pressa, els tres Reis,
Com Josep, alçarà el cap,
tot guaitant el dolç Minyó
i Maria, enfeinada,
lluirà entre clarors.
II
Pastor i rabadà
han sentit el frec,
han notat la llum,
han vingut després.
Porten gran sarró
amb formatge i mel,
és el seu sopar,
el desembre és fred.
Entren al pessebre,
volen aixopluc,
digueu-me: Qui troben
entre el bou i el ruc?
III
Sota l’ombra
del gran àngel,
vet aquí
els qui he trobat:
Una Mare, un Minyó
amb un Pare atabalat.
IV
Corren els minyons,
carrers de Betlem,
cerquen un pessebre
on és nat un Rei.
Maria és la Mare,
el Pare és Josep.
V
I Jesús arriba, ara,
entre palla, al nostre món,
ha portat la gran estrella
l’ha deixat per a tothom.
Els seus Pares com se’l miren,
no se’n saben avenir,
sona l'hora per la festa,
ha vingut per a ser Fill.
VI
Josep agafa palla,
clara, dolça, amb caliu
i la posa en el pessebre,
mireu: aplega un llit,
la Maria il·luminada
porta en braços el seu Nin.
I Betlem com es desperta,
gairebé a la mitja nit,
perquè escolta les rialles
les corrandes i mil crits.
El gran cel és una festa,
ha nascut el Salvador
i cent àngels anuncien:
El cel canta, és ben a prop!
VII
En aplegar a Betlem,
després de llarga jornada,
he trobat posada i taula,
molta gana i massa fred.
I, mentre anava el sopar,
he vist una estrella encesa,
dos pastors, sense ramat,
tot parlant d’una parella:
Havien tingut Infant
en un pessebre forà,
potser hauria d’anar?,
però, ara, em fa mandra.
Un dimoni com m’ho diu:
Deixa empresa tan dolenta,
no trobes que, seran pobres,
els qui tenen tal despesa?
Potser aniré demà,
perquè ara deu ser fosc
com en sento tot confós,
no m'agrada aquesta feina.
f
Dos poemes captaires i deu pensaments divins
12 Desembre, 2008 12:17
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sóc un captaire
Sóc un captaire,
capto amor, melangies,
un recolzament de cor
i meravelles.
Estic ran de tu,
de la porta que s'obre,
del mirall que esguarda
la beatitud dels teus ulls.
Sotjo vora els esglaons
que et porten al pis
i sospiren en veure't
passar pel seu damunt.
Escric en el cel de la nit,
el cloure de les teves parpelles
i els sospirs que escampa
la teva dolcesa eterna.
Remeno entre els brodats
de la teva roba
que deses damunt la cadira
per a què la prengui el son.
Recullo les flaires
de la teva cambra
i les emporto
dintre el meu pit.
Segello el pensament
per a què te n'adonis
de la meva feblesa vers tu
i de l'apetència.
Allí, allí t'esguardo
amb els braços presos
de la benaurança
que veig en el teu mirar.
Són els meus ulls
Són els meus ulls la font fruitosa
i el seu mirar un calor estès,
és per a mi la veu més dolça
entre silencis que mai entenc.
És el seu pas remor amable
entre dues codes d'un so lleuger,
ella traspassa de nou tot l'aire
com una mena d'ocell viatger.
Mirar corprès com la mà enlaira
i tria, ensems, sedós cabell
amb estil nou de vell puntaire ,
és tornar a néixer d'un bri novell.
Aixecar el cap és una festa,
perdut el somni de gronxadors,
veure dessota de cada cella,
obrir les portes de la claror.
Ara, quan passa, trascola l'aire
tota una mena de mil olors
i jo, en sentir-los, em faig captaire,
com dormo i vetllo, em torno boig.
Dèries que arriben i que se'n van
quan veig, tot d'una, remoure els braços,
fan que la plaça es torni ball
i que se'n vagin, fugint, els traços.
Ja perdo peu en ser al davant,
ella em mira i tot és llum,
adéu les ombres i l'esperar,
per estimar-la tot és a punt.
Però ella passa, ella se'n va,
tot el més bo sembla dolent,
encara em quedo més amatent,
potser l'avui no és el demà.
Pensaments divins
Satanàs ha anat al metge, té problemes d'adaptació.
Per cada vint pecats mortals, regalen un ventilador.
Déu està preocupat, volen posar la Setmana Santa a la tardor.
Jesús està decebut, el banquer no li ha donat el crèdit.
Les noves calderes han de ser elèctriques i de baix consum.
Déu ha decidit reduir la velocitat en tot l'univers habitat.
Satanàs ha decidit revisat tots els protocols de temptació.
Els dimonis han de pactar recorreguts amb els àngels de la guarda.
Satanàs parla sol, ha començat les obres a la sala de recepció.
Tres dimonis han estat condemnats a anar al cel per espies.
Dos poemes de teatre i deu pensaments educatius
10 Desembre, 2008 16:50
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
S'obre el teló
S'obre el teló, llavors
un somni endarrerit
s'aixeca i nosaltres
prenem lloc i sentit.
Els primers personatges
rellisquen, dissortats,
en busca del diari
paper d'humanitats,
damunt l'escena troben
sempre el pitjor enemic,
la lluita està servida,
el cor esporuguit.
Un, que era bo, deleix
perquè li cal sofrir,
un, que era el més pobre,
es veu vestit de ric.
Allí balla si cal
i, si convé, fins mor,
farà d'hereu que torna
o, si li escau, de sord.
Destriarà el paper,
envoltarà les ombres,
engegarà el sospir,
es quedarà a soles.
Ens voldrà amorosir
i, potser, ens portarà
d'un ahir a un demà,
d'un vetllar a un dormir.
I, si ho aconsegueix,
es despullarà per fi,
enmig d'aplaudiments,
per ser altre cop veí.
Així, el gran teatre,
ens porta a altres mons,
per mig d'aquells paratges
de fustes i cartrons.
Sa majestat
Sa majestat m'obliga
a fer-me el maquillatge
i emplenar l'escena
on sols un personatge
presentarà, en un acte,
la trama de sa vida.
Les fosques i clarianes
faran de l'escenari
el mantell rebregat,
el paper de diari,
desfet i maltractat
per un suc d'amanida,
serà la carta escrita
que mai es va enviar.
L'escombra, mon cavall,
l'embut, el casc de ferro,
el públic, la ciutat
i jo, a crits de guerra
desfent tot l'entrellat
de qui m'estima i vetlla.
Vianant d'un vell país
que dóna vida el mar,
aquell que ens enlluerna,
sóc fill fidel, el nat
al més profund d'un llit,
qui mira cap al sud
i encara, ara, ignora
per quin nou compromís,
té un paper d'heroi
perdut del paradís.
Pensaments educatius
Enfadar-se el just i riure innocentment.
Els pares volen educació, es veu que els costa trobar-la.
Han provat de deixar-nos per veure si ens en sortim.
Poques passes hi ha de la saviesa a la indiferència.
Un monòleg és una lliçó sense comprovar.
Volen bons mestres, si és possible, que no facin parlar.
Potser perdré les hores, però sortiré sense recança.
Si poseu més gana, despertareu més ulls.
No vull deixar els alumnes, segur que malparlen.
Potser és bo, fer-s'ho mirar, si encara us agradeu.
Dos poemes freds i deu epitafis
08 Desembre, 2008 11:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Anunci d'hivern
El cel es mostra grisenc,
els camins d'una herba seca,
és l'anunci de l'hivern,
ara ens porta vers la cendra.
El poble es vesteix de fred,
els fumerals singlotegen,
la mainada es reuneix,
prop de l'avi, a les tenebres.
Els conta contes de dracs,
de gegants i de princeses
i, de tant en tant, es para
per a moure els encenalls.
Si remireu a l'envà,
quan la flama l'il·lumina,
veureu com creix la boirina
entre la por i el somiar.
La nit té un encís nou, nat
d'una fredor solitària,
la muntanya s'ha fet gran
i la vall més rondinaire.
La dolçor d'aquest vell poble
pren un espai indecís,
mentre dorm cansat el pobre,
el ric es torna més ric.
Faig de follet
Com recorden el passat,
aquelles tardes d'hivern,
entre el foc, el finestral,
entre la fosca i el fred.
Passes els fulls d'aquell llibre
que un dia et van regalar,
i, de tant en tant, somies
amb l'home que has estimat.
Jo que, avui, faig de follet
perquè n'estic castigat,
m'he posat entre els teus estris,
ara et miro de bon grat.
Tens les hores mal comptades,
la vida et va passant
entre fils i l'esperança
de ser una altra, almenys demà.
Ara, quan toquin les onze
i te'n vagis a dormir,
hi seré entre les ombres
quan emplenen el teu llit.
Epitafis
Ni penses, en anar de tapes.
És la primera vegada que m'han deixat entrar.
Ja he reclamat a l'assegurança.
Algú em pot esborrar dels anys.
No vingueu avui, estem de festa.
A l'estiu, només sortim per la nit.
Aquí, només tenim el necessari.
He descobert que l'anell no era bo.
Passen les hores sense pressió.
He demanat permís per fer obres.
Dos poemes per Nadal i deu pensaments divins
05 Desembre, 2008 12:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
A les fosques
Josafat tanca la porta
després de mirar un moment
aquella estrella tan grossa
que ja la nit presideix.
L'olla fa estona que balla
i la dona que s'enfila
davant l'eixam de canalla
amb cara de gana i fred.
- Josafat, ja era hora,
car la meitat tenen fam,
que la llàntia ja fumeja
i prou oli hem malgastat!
I Josafat com s'asseu
de somriures rodejat,
ell és l'home que trafega
entre la casa i el camp.
I Raquel, la seva dona,
no mandreja ni un instant
i quatre que són a taula
i un que dorm prop de la llar.
I quan ja Raquel li dóna,
a l'olla, el darrer comiat
senten un trucs a la porta
i tots es queden mirant.
- Dona, què esperem visita?
- A aquestes hores, no crec!,
un estrany home penetra,
és presenta com Josep,
diu que la dona és afora,
amb un estat compromès.
I Raquel que ja s'ho pensa,
puix d'això massa que entén,
vol convidar-la a què passi,
però no vol en Josep.
- Ja teniu massa canalla
i la cambra no ho permet,
cercarem una altra casa,
no cal que us hi capfiqueu!
Na Raquel corre i capgira
tot mig poble en un moment,
en ser tan pobres els altres,
cull, de tot fruit, un no res.
Torna a casa embadalida,
espurnes els ulls li fan,
però, en aquestes, un home
ofereix el seu resguard.
El camí enfila Maria,
en Josep i la Raquel,
aquell home que ja arriba,
encara no sap què fer.
Quan la Raquel torna a casa,
el que menys vol és sopar,
els nens li ploren o dormen,
el llum el troba apagat.
Josafat obre la porta
i és que la llum s'ha fet gran,
ara seuen entre fosques,
a les fosques, tot és clar.
Per Betlem
Per Betlem passen, alhora,
gent de fora i pensaments,
un Josep, una Maria
i un desembre fred, molt fred.
Uns porten les bosses plenes
de rancúnies i desigs,
altres passen per la vida
amb ganes de ser els més rics.
Enmig de tanta gent,
en un desembre joiós,
una somera que porta
a la Verge i a l'Espòs,
ell l'agafa dels tirants
perquè ja s'amaga el sol
i van de carrer en carrer
per cercar menjar i repòs.
Són les cases tan minvades
i plenes de gom a gom,
que no saben on posar
a la Verge amb els dolors.
Per fi, troben un pessebre
on reposa un jove bou,
allí la Verge s'instal·la,
en Josep no sap per on.
Arriba la llarga nit
d'un desembre amb enrenou
i, després d'haver sopat,
xerrotegen els pastors:
- Si l'ovella està molt magra,
si la llana ho és tot,
si la llet és massa bona,
si cal jeure prop del foc.
I passen, a les afores
d'un Betlem ben recollit,
unes hores molt replenes
d'angúnies i de confits.
Els pastors quan es desperten
d'un malson endarrerit,
es troben sota d'un àngel,
ara els parla i diu així:
- Hagi pau damunt la terra
perquè és festa al cel i aquí,
ha nascut, en un pessebre,
un nadó que ja és el Crist!
I van a cercar el pessebre,
els pastors, mentre la nit
s'il·lumina amb l'estrella
i la Verge ja somriu.
Pensaments divins
Ofertes al cel: Cada tres entrades, regalen uns prismàtics.
Satanàs no escolta els esteticistes, vol mantenir la cua.
Déu diu que no vol més somnis amb angelets.
Déu es nega a treure el pernil de la carta.
Jesús ha estat nomenat: Sommelier d'honor!
Canal cel, ofereix concerts amb tres dimensions.
Satanàs té problemes amb els missatges pel mòbil.
Déu no vol restaurants de menjar ràpid.
Els dilluns no es pot anar al cel, el porter descansa.
Al cel, estan introduint una mica de música pagana.