Dos poemes d'amant i deu epitafis

05 Setembre, 2008 15:01
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Catifes

 

Com les gotes,

que m'esbrinen

aquell buit

de soledat,

esdevenen,

quan les miro,

una dolça

humanitat.

Les membranes,

de les cambres,

en tendresa

s'han trucat,

ara et miro

i sospiro

mentre dansa

el nou llevant.

Mans joioses

que la vida,

al contacte,

m'heu tornat,

no fugiu

mentre plora

la fonteta

sota el faig.

Tebi sol

que enlluerna,

es fa groc,

pujol enllà

mentre pinta,

molt daurades,

velles fulles

que, tombant,

fan catifes

on reposen,

on s'estimen

els amants.

Dolça dona

que, en silenci,

vas perdent

la llibertat

en els somnis

que les fulles,

mentre cauen,

t'han deixat.

Fruits d'amor,

enmig d'un bosc,

prop la plana,

lluny ciutat,

no hi ha hores

que gaudeixin

d'aquest temps

encarenat,

i sols l'aire

farà moure

la catifa

dels amants.

 

Quan la mà

 

Quan la mà, acarona altra mà,

que estarà més nerviosa o més freda,

un follet somriu més enllà

d'on arriba la nostra saviesa.

El més negre dels núvols desfà,

tot ferit per la joia i enveja,

el transport que volia vessar,

esbandit per l'amor i la fressa.

El més greu huracà amainarà,

retrobant-se amb la frisa més fresca,

com oneja els cabells dels amants

sota un sol que s'allunya i engresca.

Ja l'ocell es llueix i refila,

ja la flor com s'adorm i somia,

del vell arbre, una gema li esclata

i la vall es vesteix d'escarlata.

 

Epitafis

 

Trobo que fas cara de sorprès.

Estic a punt d'acomiadar-me.

Seré breu: Adéu!

Ara, que tenia temps, l'he perdut.

Cerco advocat barat per a Judici Final.

Ara, tinc la tensió baixa.

La dona diu: No anem enlloc!

Gràcies per la visita!

Un moment, apago la ràdio.

Si us plau, torneu demà.

 

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de tinença i deu pensaments divins

03 Setembre, 2008 14:40
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Tinc

 

Tinc, del fanal, la pena,

del rellotge, el so

i, del temps, l'oblit.

Com mandrejo avui

perquè el foc m'ofega,

a pesar de tot,

no sóc fruit d'estiu.

Com déu petitó,

sec dalt la carena,

tot deixant passar

els dies, les nits.

I per no fer buit,

en aquesta empresa,

empleno les penses

amb poms de desigs.

 

Com pots romandre?

 

Tinc les butxaques buides

de diners, d'aventures,

de lluites, de pregàries

de desitjos i volers.

La camisa que vesteix,

no és camisa, és parrac

i l'orla del pensament

és orla d'un ignorant.

Com pots romandre, noia,

satisfeta al meu costat,

si només tinc per victòria

el no haver fet gaire mal?

Altres tenen, dolça fada,

més coses damunt la mà,

no marxis si tu no vols,

avui i ara és aviat.

 

Pensaments divins

 

El cap aniria al cel, però el cos no el deixa anar.

No entreu al cel al vespre, fan processó.

Aquella dona em va portar al cel, però s'havia deixat les claus.

La vida acaba, en fugir esperitat.

Déu no juga als escacs, li dol quedar-se sense torres.

Déu no va al cinema, perdia visió.

Déu està repassant-se tot el verb: crear.

Déu no em matarà, li ha manat al temps.

La Verge és al cel, han canviat les cortines.

Jesús odia els mots encreuats.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de somni i deu pensaments educatius

01 Setembre, 2008 20:22
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Somio

 

Somio que mai més

veuré la freda imatge

d'aquell que no fa res

quan torna d'un viatge

on tot ho va posar

a la inquieta sort,

ja no li resta res

més que tristor de cor.

No pensis ja mai més

en veus somiadores,

cadascú és com és

i com li van les coses.

Avui, en despertar,

allargant molt les cames,

diré: Potser demà,

en tindré moltes ganes.

 

Surt més cofoi

 

Sí, surt més cofoi,

em pren les orelles,

deixant-me, suau,

enmig de les terres.

Sí, em fa amanyacs,

em daura la pell,

escalfa el clatell,

el silenci gran.

Sí, treu de les branques

el tancat floral,

escura, allà dalt,

les restes del fred.

Sí, reviu serrats,

la plana i la fou

i fa sorgir, d'ou,

el secret guardat.

Sí, s'allunya un xic,

fa créixer el nou dia,

com corre i enfila

pujol eixerit.

Sí, com adorm la gent

i remou i aixeca

els somnis de tots:

És la primavera!

 

Pensaments educatius

 

Deixeu els pares treballar, ja han patit prou.

Penseu que guardem el millor tresor de la ciutat.

No és el cel, però, almenys, et deixen cridar.

Massa paraules només porten el son.

Tot i aprenent poc, no va perdre la salut.

Desitjo ser un ordinador, com a molt, tindré quatre alumnes.

Els alumnes bons van sols, els dolents també.

Millor seria que, en acabar la classe, tinguéssim alguna cosa.

Tenia la raó, però no la vaig poder agafar.

Els alumnes us estimen, sobretot quan no hi sou. 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de final d'estiu i deu epitafis

29 Agost, 2008 11:36
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

S'acaba l'estiu

 

S'acaba l'estiu,

el sol com s'apropa,

es cansa, mig plora,

escurça el camí.

Ha estat amb nosaltres,

ferotge, roent,

parlant de victòries,

guerres de fa temps.

S'acaba l'estiu,

la nit creix airosa,

la fruita s'estova,

la flor decandeix,

els dolços minyons

tornen a l'escola

amb la bossa nova,

els llibres, el pes.

S'acaba l'estiu,

l'armari s'endreça

i tornen, alhora,

mitjons i jerseis;

els pares com busquen

un xic de raó,

els joves aprenen

on fuig la calor.

 

L'estiu s'enduu

 

L'estiu s'enduu,

darrere un núvol,

el somni gran,

el gran gaudir,

ara es queda,

sense la fressa,

el vell carrer,

el viure ric.

Vella espardenya,

nova la feina,

minso jornal,

mal treballar,

adéu el camp,

la roda fresca,

el giravolt

del ruc mesquí.

Aquell enciam

omplint el plat,

aquell porró

penjat al pou,

aquella tarda

de migdiada

entre mil mosques

cercant el dolç.

L'estiu s'enduu,

cansat un sol,

ara, s'acosta,

cremar no pot,

el deixa anar,

discret i sord,

no el vol cridar,

el veu absort.

L'estiu s'enduu

el clam de festa,

tanca la casa,

porta i finestra,

tanca tot cor,

somriure i gresca,

madura el temps

i cull tempesta.

 

Epitafis

 

Estic sorprès del poc que molesto.

Us proposo dies sense ensurts.

Necessito, urgentment, tota mena de vitamines.

He passat de la talla L a la talla S.

Algú pot regar les flors?

Porteu-me corretja o tirants.

No senyora, no era tan lleig.

He perdut el torn massa vegades.

Feu veure que no em vèieu.

Segueixo estant mort.

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de formigues i deu pensaments divins

27 Agost, 2008 11:13
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Formigueta

 

Formigueta,

formigota,

tan petita,

innocent,

com camina

ella sola,

va fent cua,

és una més.

Ara, trobes,

ara, agafes,

tot un bri,

un bri gegant,

el mossegues,

com te'l mires:

És massa gran!

Has trobat

mala companya,

ella sola

el portarà

i tu restes,

fatigada,

mentre ella

vencerà.

Formiguer,

tota una festa,

llarg estiu,

s'ha acabat,

elles riuen,

tu com plores,

elles triomfen,

han guanyat.

I tu restes,

tota sola,

tota trista,

fins aviat!

 

Com la mira el sol

 

I va la formiga,

valenta, celluda,

sense més paraules,

camí del treball.

Com passa el camí,

després la sendera,

el rierol petit

que sembla tan gran.

Ha aplegat a l'era

tot just al migdia,

respecta la fila,

així ho té manat.

El troba, de sobte,

darrere una pedra,

un gra esquifit

que sembla un gegant.

L'estira, el mossega,

és tanta la força

que ara s'atura,

potser el deixarà.

I torna a la feina

després d'una pausa,

demanant al cel,

pregant si podrà.

Un jove guerrer

la mira, se'n riu,

estira, ensopega,

sense plor es refà.

Avant la formiga,

la força i el gra,

es deixen, a l'era,

somiant amb cavalls.

Avança formiga

cap al formiguer,

com porta la menja,

com sua i sofreix.

El sol, quan la mira,

la vol ajudar,

li prega, a la lluna,

el curs deturar.

No acaba aquell dia,

no vol acabar,

com riu la formiga,

ja no vol plorar.

 

Pensaments divins

 

Ofereixo calderes velles a dimonis sense experiència.

Poseu ulleres al dimoni gepic, fa hores que tempta un mirall.

La Verge busca Jesús per proveir de vi.

No hi ha dubte, les calderes van amb gas natural.

Déu no li perdona a Satanàs ser el segon de la classe.

Déu no té defectes, no sé com aconsegueix passar-s'ho bé.

Satanàs m'estima, però no es deixa abraçar.

Déu em posa més por, diu que no em suporta.

He provat de marcar el 666 i Satanàs no respon.

El meu cap aniria al cel, però el cos no el deixa anar.

 

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de mosques i deu pensaments educatius

25 Agost, 2008 15:19
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Pesades

 

Pesades, les mosques

van amunt i avall,

callades, goloses

tot ho han de menjar.

Ara, van per places,

ara, van pel camp,

revolten, maregen,

tot ho han de mirar.

Viatgen per teulades,

paren als terrats,

entren a les cases,

tot ho han de provar.

Amigues estèrils,

joves insolents,

no tenen ni gosen

amos deslliberts.

Neixen al capvespre,

creixen per la nit,

a l'alba, treballen,

finen sense crit.

 

Mireu la mosca

 

Mireu, si de cas, la mosca

neguiteja sense fred,

tot ho empaita, tot ho prova,

xucla i xucla, no té fre.

Mireu, si de cas, la mosca

amb nas entortolligat,

menja i menja sense pausa

també beu de tard a tard.

Mireu, si de cas, la mosca

refeta, enmig el bar,

ni paga ni porta bossa,

sols voldria demanar.

L'amo, que poc l'escolta,

ni s'hi fixa ni fa cas

ni parla ni fa la queixa

només voldria matar.

Però ara hi ha orenetes,

les granotes, algun gos,

un ocell de curtes ales,

com esguarden per fer un mos.

I les mosques, tafaneres,

enemigues de tothom,

suporten les malifetes,

mai es queixen de la sort.

 

Pensaments educatius

 

Si no el canviem de curs, seguirà tenint la mateixa cara.

Porto tres mossos al dit i encara no em creuen.

Si l'alumne no vol fer res, ni cal ofendre'l.

Demanem al cel: Alumnes fàcils d'entretenir.

L'alumne vol saber per a què serveix, jo també.

Deu alumnes inquiets poden produir urticària a una classe.

Seria ruc, però em donarien mala fama.

Sembla estrany que un es posi al davant dels alumnes i no em miri cap.

Els pares saben que el mestre és allí, malgrat les seves ambicions.

Els nois diuen que no aprenen i, tot i així, no treballen.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de sol i deu epitafis

22 Agost, 2008 10:06
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Sol d'estiu

 

Sol d'estiu, enfiles, ara,

la falda del vell Montsià,

deixes enrere la platja,

véns a veure'ns com abans.

Per tu, no hi ha cap història

ni contes d'un bell país,

has vingut guanyant la glòria,

has guanyat, ja ets aquí.

T'esperem, com cada dia,

a la casa, aixoplugats,

estimem tant els tancats,

ens fan tanta companyia.

Sol d'estiu, rei de la plana,

de la vall i de tot cim,

no facis tan mala cara,

poc o molt, hem de ser amics.

Tu compleixes la jornada,

mai protestes del treball,

els homes o poc o massa,

apleguem el bé i el mal.

 

Sol amic

 

Sol amic, veuràs, la lluna

és tan seva, tan distant,

algun dia no té espera,

els altres no vol marxar.

No li dónes més paraula

de paciència, saber estar,

mira-la, fes bona cara,

mai li portis el comiat.

Vesteix-te com un monarca

amb teixits de seda i or,

fes-li veure que l'estimes,

mostra-li el teu esplendor.

Regala-li les orelles

amb missatges de conhort,

posa mel en cada mot,

la veuràs com plega veles.

Si la pressa se li acaba,

si oblida el seu fugir,

li proposes fer parella,

de segur, que dirà: Sí!

 

Epitafis

 

Em costa acceptar que no sóc res.

Estic fent un mòdul de temps de lleure.

Començo a tenir els peus freds.

He demanat una parada d'autobús.

He tingut dues peticions de mà, ara, voldran algun peu.

No truqueu, en aquest moment, estic en un recés.

Aviseu algú, ha entrat un ocupa.

De fet, no sóc massa enraonador.

La veïna em comenta que té problemes de vestuari.

Ara estic empadronant-me a l'altre barri.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de l'infern i deu pensaments divins

20 Agost, 2008 11:07
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

A la porta de l'infern

 

A la porta de l'infern,

mai es cansen, mai sojornen,

com passen les hores baixes,

com fugen els temps d'hivern.

Els ocellots malfeiners,

les tortugues, tan porugues,

tres o quatre bandolers,

un que diu: Roba el que pugues!

A la porta de l'infern,

Llucifer sempre esclata:

De rics no em volem més,

tots demanen anar a plaça!

Un pobre vestit de sant,

un pelegrí amb sang d'orxata,

va anar per fer la promesa,

va caure sense esperança.

A la porta de l'infern,

han posat llum d'un estel,

algú diu: És llum del cel!,

vint somriuen, un esclata:

Al cel, només un llum,

l'enceten quan ve l'albada,

però, en aplegar la nit,

a dormir, tal com Déu mana!

 

Pare, porteu-me a l'infern

 

Pare, porteu-me a l'infern,

allí, hi ha dones perdudes,

unes rosses, altres brunes,

totes dolces, sense fe.

Pare, porteu-me a l'infern,

allí, hi ha el gran xivarri,

malfeiners voltant el barri

sense cases de lloguer.

Pare, porteu-me a l'infern,

allí, hi ha carn tots els dies,

plats de fesols, amanides,

per les postres, pastissets.

Pare, porteu-me a l'infern,

allí, negres, són les misses,

enmig de deu enganyifes,

la penitència és punyent.

Pare, porteu-me a l'infern,

allí, s'acaba la glòria,

el dia perd la memòria,

l'estiu es menja l'hivern.

 

Pensaments divins

 

El càstig diví va ser posar el temps en mans del dimoni.

Déu em deixa envellir, es veu que no aprenc.

El dimoni i jo som dos, endevina qui és qui.

No he arribar a pecar, tinc un àngel rapidíssim.

Tinc missa els diumenges, sempre m'agafa descansant.

Déu mana que l'estimi, fa anys que li busco les galtes.

Déu em pot destruir, no s'hi vol posar.

Tinc moltes ganes d'anar al cel, Déu me les fa passar.

No me'n ric del dimoni, només comparo les dents.

El dimoni guanya, però li prenen els punts. 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de paraules i deu pensaments educatius

18 Agost, 2008 13:02
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

En el bosc

 

En el bosc

de les paraules,

pare Déu,

deixeu-me entrar,

ara passo

per la vora,

per la vora,

em cal passar.

Unes vénen

massa estèrils,

massa fosques,

d'altres van;

les somio,

les capfico,

les capgiro,

què diran?

En el bosc

de les paraules,

totes tenen

poc encert,

unes rauen,

altres prenen,

d'altres queden

fins després.

Ni les guaito,

ni endevino,

ni sospito,

no em fan cas;

elles passen

per la plaça,

elles viuen

del mercat.

Ara sec,

ni deleixo

dels amics

ni dels companys,

sols aplego,

sense pressa,

la paraula

del comiat.

 

La boca només badalla

 

Porta la paraula tova

el deliri de la ment,

la consciència de ser gent,

tot ho vol, mireu com prova.

S'enfila, massa lleugera,

cercant cims d'enteniment,

és goluda missatgera,

es menja el que no entén.

Recorre, sense parar,

tots els racons més pregons,

mentre passa, vol pensar,

però es perd enmig dels sons.

El bon Déu, malaguanyat,

ens ho va dir una vegada:

Us dono el que us caldrà,

no vulgueu guanyar-me ara!

Però el cervell és així:

Massa tou, giravoltat;

va pensar-se, l'esquifit:

Mai ningú ha estat tan gran!

A fora del paradís,

on no queden les dreceres,

el pensar perd les maneres,

ara resta sense encís.

Els ulls s'omplen de pomeres,

les orelles d'averanys,

les carones posen anys,

com es perd el caminar.

I la paraula s'encalla

en el plec de les orelles,

la boca només badalla

i s'ajunten més les celles.

 

Pensaments educatius

 

No ploreu si no aprenen, potser seria pitjor si ho fessin.

Cal estimar els alumnes que no ens necessiten.

L'escola és posar cames pesades als ocellets.

Ningú regna, si deixa una porta oberta.

Estic aprenent per si puc envellir prou amb poc temps.

Tinc pocs alumnes, afortunadament són prou dolents.

Ells m'ensenyen a riure, jo a plorar.

És un mestre estrany, vol ensenyar el camí i va amb cotxe.

Si no hi ha més remei, ensenyeu el que calgui.

Diuen que mano, però ells en són més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de fantasmes i deu epitafis

15 Agost, 2008 12:57
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Fantasma de pobre

 

Estic assegut

a la tarda plana,

porto la setmana

sense cap ensurt.

Aplega la nit,

la nit de l'estiu,

surten els fantasmes,

van de niu en niu.

Enceten promeses,

lluites, aldarulls,

van posant esculls

vora les finestres.

Com surten les joves,

totes van a temps,

volen tornar a ser,

eternes deesses.

Els fantasmes riuen,

com fan l'enrenou,

amagat el sol,

sols lluna i estrelles.

Els fantasmes conten

històries de por,

fa massa calor

per saber si poden.

El senyor és prou lluny,

dormirà a la platja,

però queda encara

qui viu de retruc.

Fantasma de pobre,

fas patir la gent,

ni parles ni goses,

ets massa mediocre.

 

 Dos fantasmes

 

Aplega l'hora tardana

a les voltes del castell

ni poncella ni donzell

ni un senyor que tot ho mana.

Entre torre d'homenatge,

la muralla i l'aljub,

endevino, quant de gust,

em vindrien dos fantasmes.

Un de prim, amb mala traça,

amb més ossos que aixopluc,

l'altre gras, potser més ruc

per saber qui és qui empaita.

La foscúria com davalla

de la torre mai guanyada,

on la lluita, a tall d'espasa,

va fugir, ara com calla.

Els fantasmes ara surten,

van prenyats de poc encís,

acabat el paradís,

ara baixen, ara pugen.

El gras portant cadena,

l'esquifit només llençol,

van de plany, vénen del dol

sense ordre ni bandera.

Udolen a mitja nit,

després ve quan singlotegen,

ni treballen ni maregen,

només viatgen sense crit.

Abans, eren a les festes

més amables del castell,

ara, només veuen vells

qui ensarronen a les nétes.

Els parlen de mossegades:

cames, braços, mig matar;

vèieu, ni saben anar

a fer mal, aquests fantasmes.

 

Epitafis

 

Començo a tenir llacunes de compromís.

No senyora, no sé res del seu marit.

A l'altre carrer, fan les torrades.

Necessitem un altre pas de vianants.

Estic fent les maletes.

Suposo que vols dir quelcom.

Si fa vent, igual me'n vaig.

A quina hora havíem quedat?

No sé on he deixat el certificat de defunció.

Venc barat un llibre d'autoconsciència.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs