Dos poemes d'amant i deu epitafis
05 Setembre, 2008 15:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Catifes
Com les gotes,
que m'esbrinen
aquell buit
de soledat,
esdevenen,
quan les miro,
una dolça
humanitat.
Les membranes,
de les cambres,
en tendresa
s'han trucat,
ara et miro
i sospiro
mentre dansa
el nou llevant.
Mans joioses
que la vida,
al contacte,
m'heu tornat,
no fugiu
mentre plora
la fonteta
sota el faig.
Tebi sol
que enlluerna,
es fa groc,
pujol enllà
mentre pinta,
molt daurades,
velles fulles
que, tombant,
fan catifes
on reposen,
on s'estimen
els amants.
Dolça dona
que, en silenci,
vas perdent
la llibertat
en els somnis
que les fulles,
mentre cauen,
t'han deixat.
Fruits d'amor,
enmig d'un bosc,
prop la plana,
lluny ciutat,
no hi ha hores
que gaudeixin
d'aquest temps
encarenat,
i sols l'aire
farà moure
la catifa
dels amants.
Quan la mà
Quan la mà, acarona altra mà,
que estarà més nerviosa o més freda,
un follet somriu més enllà
d'on arriba la nostra saviesa.
El més negre dels núvols desfà,
tot ferit per la joia i enveja,
el transport que volia vessar,
esbandit per l'amor i la fressa.
El més greu huracà amainarà,
retrobant-se amb la frisa més fresca,
com oneja els cabells dels amants
sota un sol que s'allunya i engresca.
Ja l'ocell es llueix i refila,
ja la flor com s'adorm i somia,
del vell arbre, una gema li esclata
i la vall es vesteix d'escarlata.
Epitafis
Trobo que fas cara de sorprès.
Estic a punt d'acomiadar-me.
Seré breu: Adéu!
Ara, que tenia temps, l'he perdut.
Cerco advocat barat per a Judici Final.
Ara, tinc la tensió baixa.
La dona diu: No anem enlloc!
Gràcies per la visita!
Un moment, apago la ràdio.
Si us plau, torneu demà.
Dos poemes de tinença i deu pensaments divins
03 Setembre, 2008 14:40
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Tinc
Tinc, del fanal, la pena,
del rellotge, el so
i, del temps, l'oblit.
Com mandrejo avui
perquè el foc m'ofega,
a pesar de tot,
no sóc fruit d'estiu.
Com déu petitó,
sec dalt la carena,
tot deixant passar
els dies, les nits.
I per no fer buit,
en aquesta empresa,
empleno les penses
amb poms de desigs.
Com pots romandre?
Tinc les butxaques buides
de diners, d'aventures,
de lluites, de pregàries
de desitjos i volers.
La camisa que vesteix,
no és camisa, és parrac
i l'orla del pensament
és orla d'un ignorant.
Com pots romandre, noia,
satisfeta al meu costat,
si només tinc per victòria
el no haver fet gaire mal?
Altres tenen, dolça fada,
més coses damunt la mà,
no marxis si tu no vols,
avui i ara és aviat.
Pensaments divins
El cap aniria al cel, però el cos no el deixa anar.
No entreu al cel al vespre, fan processó.
Aquella dona em va portar al cel, però s'havia deixat les claus.
La vida acaba, en fugir esperitat.
Déu no juga als escacs, li dol quedar-se sense torres.
Déu no va al cinema, perdia visió.
Déu està repassant-se tot el verb: crear.
Déu no em matarà, li ha manat al temps.
La Verge és al cel, han canviat les cortines.
Jesús odia els mots encreuats.
Dos poemes de somni i deu pensaments educatius
01 Setembre, 2008 20:22
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Somio
Somio que mai més
veuré la freda imatge
d'aquell que no fa res
quan torna d'un viatge
on tot ho va posar
a la inquieta sort,
ja no li resta res
més que tristor de cor.
No pensis ja mai més
en veus somiadores,
cadascú és com és
i com li van les coses.
Avui, en despertar,
allargant molt les cames,
diré: Potser demà,
en tindré moltes ganes.
Surt més cofoi
Sí, surt més cofoi,
em pren les orelles,
deixant-me, suau,
enmig de les terres.
Sí, em fa amanyacs,
em daura la pell,
escalfa el clatell,
el silenci gran.
Sí, treu de les branques
el tancat floral,
escura, allà dalt,
les restes del fred.
Sí, reviu serrats,
la plana i la fou
i fa sorgir, d'ou,
el secret guardat.
Sí, s'allunya un xic,
fa créixer el nou dia,
com corre i enfila
pujol eixerit.
Sí, com adorm la gent
i remou i aixeca
els somnis de tots:
És la primavera!
Pensaments educatius
Deixeu els pares treballar, ja han patit prou.
Penseu que guardem el millor tresor de la ciutat.
No és el cel, però, almenys, et deixen cridar.
Massa paraules només porten el son.
Tot i aprenent poc, no va perdre la salut.
Desitjo ser un ordinador, com a molt, tindré quatre alumnes.
Els alumnes bons van sols, els dolents també.
Millor seria que, en acabar la classe, tinguéssim alguna cosa.
Tenia la raó, però no la vaig poder agafar.
Els alumnes us estimen, sobretot quan no hi sou.
Dos poemes de final d'estiu i deu epitafis
29 Agost, 2008 11:36
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
S'acaba l'estiu
S'acaba l'estiu,
el sol com s'apropa,
es cansa, mig plora,
escurça el camí.
Ha estat amb nosaltres,
ferotge, roent,
parlant de victòries,
guerres de fa temps.
S'acaba l'estiu,
la nit creix airosa,
la fruita s'estova,
la flor decandeix,
els dolços minyons
tornen a l'escola
amb la bossa nova,
els llibres, el pes.
S'acaba l'estiu,
l'armari s'endreça
i tornen, alhora,
mitjons i jerseis;
els pares com busquen
un xic de raó,
els joves aprenen
on fuig la calor.
L'estiu s'enduu
L'estiu s'enduu,
darrere un núvol,
el somni gran,
el gran gaudir,
ara es queda,
sense la fressa,
el vell carrer,
el viure ric.
Vella espardenya,
nova la feina,
minso jornal,
mal treballar,
adéu el camp,
la roda fresca,
el giravolt
del ruc mesquí.
Aquell enciam
omplint el plat,
aquell porró
penjat al pou,
aquella tarda
de migdiada
entre mil mosques
cercant el dolç.
L'estiu s'enduu,
cansat un sol,
ara, s'acosta,
cremar no pot,
el deixa anar,
discret i sord,
no el vol cridar,
el veu absort.
L'estiu s'enduu
el clam de festa,
tanca la casa,
porta i finestra,
tanca tot cor,
somriure i gresca,
madura el temps
i cull tempesta.
Epitafis
Estic sorprès del poc que molesto.
Us proposo dies sense ensurts.
Necessito, urgentment, tota mena de vitamines.
He passat de la talla L a la talla S.
Algú pot regar les flors?
Porteu-me corretja o tirants.
No senyora, no era tan lleig.
He perdut el torn massa vegades.
Feu veure que no em vèieu.
Segueixo estant mort.
Dos poemes de formigues i deu pensaments divins
27 Agost, 2008 11:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Formigueta
Formigueta,
formigota,
tan petita,
innocent,
com camina
ella sola,
va fent cua,
és una més.
Ara, trobes,
ara, agafes,
tot un bri,
un bri gegant,
el mossegues,
com te'l mires:
És massa gran!
Has trobat
mala companya,
ella sola
el portarà
i tu restes,
fatigada,
mentre ella
vencerà.
Formiguer,
tota una festa,
llarg estiu,
s'ha acabat,
elles riuen,
tu com plores,
elles triomfen,
han guanyat.
I tu restes,
tota sola,
tota trista,
fins aviat!
Com la mira el sol
I va la formiga,
valenta, celluda,
sense més paraules,
camí del treball.
Com passa el camí,
després la sendera,
el rierol petit
que sembla tan gran.
Ha aplegat a l'era
tot just al migdia,
respecta la fila,
així ho té manat.
El troba, de sobte,
darrere una pedra,
un gra esquifit
que sembla un gegant.
L'estira, el mossega,
és tanta la força
que ara s'atura,
potser el deixarà.
I torna a la feina
després d'una pausa,
demanant al cel,
pregant si podrà.
Un jove guerrer
la mira, se'n riu,
estira, ensopega,
sense plor es refà.
Avant la formiga,
la força i el gra,
es deixen, a l'era,
somiant amb cavalls.
Avança formiga
cap al formiguer,
com porta la menja,
com sua i sofreix.
El sol, quan la mira,
la vol ajudar,
li prega, a la lluna,
el curs deturar.
No acaba aquell dia,
no vol acabar,
com riu la formiga,
ja no vol plorar.
Pensaments divins
Ofereixo calderes velles a dimonis sense experiència.
Poseu ulleres al dimoni gepic, fa hores que tempta un mirall.
La Verge busca Jesús per proveir de vi.
No hi ha dubte, les calderes van amb gas natural.
Déu no li perdona a Satanàs ser el segon de la classe.
Déu no té defectes, no sé com aconsegueix passar-s'ho bé.
Satanàs m'estima, però no es deixa abraçar.
Déu em posa més por, diu que no em suporta.
He provat de marcar el 666 i Satanàs no respon.
El meu cap aniria al cel, però el cos no el deixa anar.
Dos poemes de mosques i deu pensaments educatius
25 Agost, 2008 15:19
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Pesades
Pesades, les mosques
van amunt i avall,
callades, goloses
tot ho han de menjar.
Ara, van per places,
ara, van pel camp,
revolten, maregen,
tot ho han de mirar.
Viatgen per teulades,
paren als terrats,
entren a les cases,
tot ho han de provar.
Amigues estèrils,
joves insolents,
no tenen ni gosen
amos deslliberts.
Neixen al capvespre,
creixen per la nit,
a l'alba, treballen,
finen sense crit.
Mireu la mosca
Mireu, si de cas, la mosca
neguiteja sense fred,
tot ho empaita, tot ho prova,
xucla i xucla, no té fre.
Mireu, si de cas, la mosca
amb nas entortolligat,
menja i menja sense pausa
també beu de tard a tard.
Mireu, si de cas, la mosca
refeta, enmig el bar,
ni paga ni porta bossa,
sols voldria demanar.
L'amo, que poc l'escolta,
ni s'hi fixa ni fa cas
ni parla ni fa la queixa
només voldria matar.
Però ara hi ha orenetes,
les granotes, algun gos,
un ocell de curtes ales,
com esguarden per fer un mos.
I les mosques, tafaneres,
enemigues de tothom,
suporten les malifetes,
mai es queixen de la sort.
Pensaments educatius
Si no el canviem de curs, seguirà tenint la mateixa cara.
Porto tres mossos al dit i encara no em creuen.
Si l'alumne no vol fer res, ni cal ofendre'l.
Demanem al cel: Alumnes fàcils d'entretenir.
L'alumne vol saber per a què serveix, jo també.
Deu alumnes inquiets poden produir urticària a una classe.
Seria ruc, però em donarien mala fama.
Sembla estrany que un es posi al davant dels alumnes i no em miri cap.
Els pares saben que el mestre és allí, malgrat les seves ambicions.
Els nois diuen que no aprenen i, tot i així, no treballen.
Dos poemes de sol i deu epitafis
22 Agost, 2008 10:06
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sol d'estiu
Sol d'estiu, enfiles, ara,
la falda del vell Montsià,
deixes enrere la platja,
véns a veure'ns com abans.
Per tu, no hi ha cap història
ni contes d'un bell país,
has vingut guanyant la glòria,
has guanyat, ja ets aquí.
T'esperem, com cada dia,
a la casa, aixoplugats,
estimem tant els tancats,
ens fan tanta companyia.
Sol d'estiu, rei de la plana,
de la vall i de tot cim,
no facis tan mala cara,
poc o molt, hem de ser amics.
Tu compleixes la jornada,
mai protestes del treball,
els homes o poc o massa,
apleguem el bé i el mal.
Sol amic
Sol amic, veuràs, la lluna
és tan seva, tan distant,
algun dia no té espera,
els altres no vol marxar.
No li dónes més paraula
de paciència, saber estar,
mira-la, fes bona cara,
mai li portis el comiat.
Vesteix-te com un monarca
amb teixits de seda i or,
fes-li veure que l'estimes,
mostra-li el teu esplendor.
Regala-li les orelles
amb missatges de conhort,
posa mel en cada mot,
la veuràs com plega veles.
Si la pressa se li acaba,
si oblida el seu fugir,
li proposes fer parella,
de segur, que dirà: Sí!
Epitafis
Em costa acceptar que no sóc res.
Estic fent un mòdul de temps de lleure.
Començo a tenir els peus freds.
He demanat una parada d'autobús.
He tingut dues peticions de mà, ara, voldran algun peu.
No truqueu, en aquest moment, estic en un recés.
Aviseu algú, ha entrat un ocupa.
De fet, no sóc massa enraonador.
La veïna em comenta que té problemes de vestuari.
Ara estic empadronant-me a l'altre barri.
Dos poemes de l'infern i deu pensaments divins
20 Agost, 2008 11:07
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
A la porta de l'infern
A la porta de l'infern,
mai es cansen, mai sojornen,
com passen les hores baixes,
com fugen els temps d'hivern.
Els ocellots malfeiners,
les tortugues, tan porugues,
tres o quatre bandolers,
un que diu: Roba el que pugues!
A la porta de l'infern,
Llucifer sempre esclata:
De rics no em volem més,
tots demanen anar a plaça!
Un pobre vestit de sant,
un pelegrí amb sang d'orxata,
va anar per fer la promesa,
va caure sense esperança.
A la porta de l'infern,
han posat llum d'un estel,
algú diu: És llum del cel!,
vint somriuen, un esclata:
Al cel, només un llum,
l'enceten quan ve l'albada,
però, en aplegar la nit,
a dormir, tal com Déu mana!
Pare, porteu-me a l'infern
Pare, porteu-me a l'infern,
allí, hi ha dones perdudes,
unes rosses, altres brunes,
totes dolces, sense fe.
Pare, porteu-me a l'infern,
allí, hi ha el gran xivarri,
malfeiners voltant el barri
sense cases de lloguer.
Pare, porteu-me a l'infern,
allí, hi ha carn tots els dies,
plats de fesols, amanides,
per les postres, pastissets.
Pare, porteu-me a l'infern,
allí, negres, són les misses,
enmig de deu enganyifes,
la penitència és punyent.
Pare, porteu-me a l'infern,
allí, s'acaba la glòria,
el dia perd la memòria,
l'estiu es menja l'hivern.
Pensaments divins
El càstig diví va ser posar el temps en mans del dimoni.
Déu em deixa envellir, es veu que no aprenc.
El dimoni i jo som dos, endevina qui és qui.
No he arribar a pecar, tinc un àngel rapidíssim.
Tinc missa els diumenges, sempre m'agafa descansant.
Déu mana que l'estimi, fa anys que li busco les galtes.
Déu em pot destruir, no s'hi vol posar.
Tinc moltes ganes d'anar al cel, Déu me les fa passar.
No me'n ric del dimoni, només comparo les dents.
El dimoni guanya, però li prenen els punts.
Dos poemes de paraules i deu pensaments educatius
18 Agost, 2008 13:02
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
En el bosc
En el bosc
de les paraules,
pare Déu,
deixeu-me entrar,
ara passo
per la vora,
per la vora,
em cal passar.
Unes vénen
massa estèrils,
massa fosques,
d'altres van;
les somio,
les capfico,
les capgiro,
què diran?
En el bosc
de les paraules,
totes tenen
poc encert,
unes rauen,
altres prenen,
d'altres queden
fins després.
Ni les guaito,
ni endevino,
ni sospito,
no em fan cas;
elles passen
per la plaça,
elles viuen
del mercat.
Ara sec,
ni deleixo
dels amics
ni dels companys,
sols aplego,
sense pressa,
la paraula
del comiat.
La boca només badalla
Porta la paraula tova
el deliri de la ment,
la consciència de ser gent,
tot ho vol, mireu com prova.
S'enfila, massa lleugera,
cercant cims d'enteniment,
és goluda missatgera,
es menja el que no entén.
Recorre, sense parar,
tots els racons més pregons,
mentre passa, vol pensar,
però es perd enmig dels sons.
El bon Déu, malaguanyat,
ens ho va dir una vegada:
Us dono el que us caldrà,
no vulgueu guanyar-me ara!
Però el cervell és així:
Massa tou, giravoltat;
va pensar-se, l'esquifit:
Mai ningú ha estat tan gran!
A fora del paradís,
on no queden les dreceres,
el pensar perd les maneres,
ara resta sense encís.
Els ulls s'omplen de pomeres,
les orelles d'averanys,
les carones posen anys,
com es perd el caminar.
I la paraula s'encalla
en el plec de les orelles,
la boca només badalla
i s'ajunten més les celles.
Pensaments educatius
No ploreu si no aprenen, potser seria pitjor si ho fessin.
Cal estimar els alumnes que no ens necessiten.
L'escola és posar cames pesades als ocellets.
Ningú regna, si deixa una porta oberta.
Estic aprenent per si puc envellir prou amb poc temps.
Tinc pocs alumnes, afortunadament són prou dolents.
Ells m'ensenyen a riure, jo a plorar.
És un mestre estrany, vol ensenyar el camí i va amb cotxe.
Si no hi ha més remei, ensenyeu el que calgui.
Diuen que mano, però ells en són més.
Dos poemes de fantasmes i deu epitafis
15 Agost, 2008 12:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Fantasma de pobre
Estic assegut
a la tarda plana,
porto la setmana
sense cap ensurt.
Aplega la nit,
la nit de l'estiu,
surten els fantasmes,
van de niu en niu.
Enceten promeses,
lluites, aldarulls,
van posant esculls
vora les finestres.
Com surten les joves,
totes van a temps,
volen tornar a ser,
eternes deesses.
Els fantasmes riuen,
com fan l'enrenou,
amagat el sol,
sols lluna i estrelles.
Els fantasmes conten
històries de por,
fa massa calor
per saber si poden.
El senyor és prou lluny,
dormirà a la platja,
però queda encara
qui viu de retruc.
Fantasma de pobre,
fas patir la gent,
ni parles ni goses,
ets massa mediocre.
Dos fantasmes
Aplega l'hora tardana
a les voltes del castell
ni poncella ni donzell
ni un senyor que tot ho mana.
Entre torre d'homenatge,
la muralla i l'aljub,
endevino, quant de gust,
em vindrien dos fantasmes.
Un de prim, amb mala traça,
amb més ossos que aixopluc,
l'altre gras, potser més ruc
per saber qui és qui empaita.
La foscúria com davalla
de la torre mai guanyada,
on la lluita, a tall d'espasa,
va fugir, ara com calla.
Els fantasmes ara surten,
van prenyats de poc encís,
acabat el paradís,
ara baixen, ara pugen.
El gras portant cadena,
l'esquifit només llençol,
van de plany, vénen del dol
sense ordre ni bandera.
Udolen a mitja nit,
després ve quan singlotegen,
ni treballen ni maregen,
només viatgen sense crit.
Abans, eren a les festes
més amables del castell,
ara, només veuen vells
qui ensarronen a les nétes.
Els parlen de mossegades:
cames, braços, mig matar;
vèieu, ni saben anar
a fer mal, aquests fantasmes.
Epitafis
Començo a tenir llacunes de compromís.
No senyora, no sé res del seu marit.
A l'altre carrer, fan les torrades.
Necessitem un altre pas de vianants.
Estic fent les maletes.
Suposo que vols dir quelcom.
Si fa vent, igual me'n vaig.
A quina hora havíem quedat?
No sé on he deixat el certificat de defunció.
Venc barat un llibre d'autoconsciència.