Dos poemes incerts i deu epitafis

24 Desembre, 2008 08:35
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Em sento tosc

 

No té el somriure ample,

amb galta vermella,

ni li omplen la cambra

somnis d'encís,

ella trepitja, sola, tota la terra,

per menar, cada dia, un dia gris.

Ve de casa a la plaça,

amb poca pressa,

els anys semblen estranys

per al seu cos,

no porta avui, encara,

un crit de reina,

però quelcom s'apropa

i s'omple tot.

Com passo, avui, ferotge

i cec d'enveja,

ella em troba trist

i es torna tot:

més bonic, agradable,

amb més empenta,

el sol llueix més gran,

em sento tosc.

 

Pecat

 

M'agrada, Déu meu, m'agrada,

no sé com ho he de dir:

És tan pobra la paraula,

és tan gran el meu desig.

Ella, que passa i emplena

el carrer per on va el sol,

em du corprès, fredolic,

entremaliat i gelós.

No té el nom d'aquesta userda,

que ara dorm en tots els camps,

té el nom d'una deessa

que no goso pronunciar.

Mentre va, mentre ella passa,

tot caminant, carrer avant,

sento el glatir, la tempesta,

el tremolor i l'esclat.

Pareu, si us plau, el temps,

que no passi el seu passar,

sóc presoner que deleix

i sofreix el seu estat!

Ella és maca, joveneta,

amb uns ulls plens de mirar,

jo sóc vell: Ai, quina pena,

que no la puc festejar!

Ella anirà per la plana,

aniré pels entrebancs 

i, arribant enmig la plaça,

he de dir-li, si de cas:

Bona nit, o bona tarda!,

he de continuar somiant.

 

Epitafis

 

Hem acordat: No tornar a venir.

No us ho perdonaré mai.

Ha vingut un dentista, però és malfeiner.

En caràcter, he perdut molt.

Tot i sent valent, no surto mai sol.

No patiu, vaig tenir mort natural.

No digueu a ningú que sóc aquí.

He deixat de pagar l'assegurança de vida eterna.

No sé on m'han posat les despulles.

Ara, em canso de fer el salt. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Primer mes de l'any: