Dos poemes de pau i deu pensaments divins
18 Març, 2009 17:34
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Vindrà
Vindrà la pau per la discreta ombra,
omplint camins de signes força estranys,
uns pujaran, altres vindran per terra,
mai diran res, potser ni escoltaran.
Els vells motius rauran entre els més joves,
destriaran futur amb el passat,
en ser-hi tots, seuran i parlaran
del prendre son, del benestar.
Allí estaran, lluitant amb les angoixes
de ser el primer, per recollir la sort,
després vindran, aplegaran les fosques,
seran un més, sense conhort.
Les belles fades
Poseu-me pare, la llum en el camí,
aconseguir volar en eixa terra,
deixar els diners, prendre aquell paradís,
on no hi ha sol, perquè no crema.
Poseu-me pare, el cos en una gerra,
plena de mel, mel de romer,
deixeu-me asseure vora la gran finestra
on s’endevina gaudir, no voler ser.
Poseu-me pare matí a les vesprades,
les dèries noves tancades amb bon pany,
deixeu-me anar a trobar les belles fades,
vull compartir un somni ben estrany.
Pensaments divins
He trobat tres sants que no han aconseguit trona.
He demanat a Déu canviar llamps per efectes especials.
Déu estimava els seus fills, però en té tants.
Satanàs diu: Mai aconsegueixo endevinar el resultat del Barça!
Déu estudia la possibilitat de tornar-se boig.
El cel no es perd perquè no deixa entrar el temps.
Déu m’acosta el cel, sap que em faig vell.
Algunes religions estan posant escales mecàniques per aplegar al cel.
El fidel volia anar al cel sense deixar-se les finques a la terra.
El meu àngel està deprimit, diu que peco poc i mal.
Dos poemes de temps i deu pensaments educatius
16 Març, 2009 21:25
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El temps
Ben mirat, veieu el temps
a les valls, a la muntanyes,
entre homes, entre banyes,
com s’escampa sense fre.
El bon Déu el va trair,
del gran cel foragitar,
ara corre aquí i allà,
sense pressa per eixir.
És el temps dels desvalguts,
dels pobres amb sa misèria,
dels que vénen de la guerra,
amb la creu d’haver perdut.
El vell missatger
La jove noia delera,
asseguda en el vell banc,
el príncep com l'ha deixat,
és un príncep prou tronera.
Van quedar per a l’albada,
anar- se’n a la ciutat,
ella estima el festejar,
ell no vol aquesta festa.
Han aplegat les albades,
ha vingut el primer tren,
ara vénen cares llargues,
ella espera, ell ho hi és.
Ha passat sobre el núvol
el vell missatger del temps,
sense pressa, veu la noia,
veu la noia i no fa res.
Pensaments educatius
Necessitem taules de mestres, hàbilment protegides.
Un mestre que no plora és que no sap on és.
Treballem amb el millor que ens poden oferir.
No tingueu por d’entrar a classe, els dimonis ni gosen.
No em fan por els nens, em fan por els seus principis.
Tinc massa son per no veure fantasmes.
Han vingut els lladres, no he trobat a faltar: Nens ni llibres.
La classe transcorre i el sol no s’espanta.
Ells m’entenen, però volen que lligui els caps.
La lliçó era difícil, he hagut d’emprar embuts.
Dos poemes de Sant Jordi i deu epitafis
14 Març, 2009 07:10
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Drac
Sense atura, corre el drac,
castigant tota la plana,
mitja vall i la muntanya
que l’acull per descansar.
Va cercant una promesa,
per la dèria de menjar,
està tip d'endrapar pedres,
algun cap de vell bestiar.
Els homes mai el coneixen,
potser mai el comprendran,
només vol un poc de cel:
El sentir-se estimat!
Sant Jordi
Tens, en el rostre, la mirada
perduda del cavaller,
aprendre a no voler ser,
el lluitar sense esperança.
Només et cridarà el rei,
els servents de la contrada,
quan arribi la gran por,
guarnida amb la basarda.
Llavors, tu vindràs, ho saps
per deslliurar-los encara,
mai aprendran a ser ells:
Els herois de la diada!
Epitafis
No tinc ni per al taxi.
Estic tip de menjar fred.
Si us dono una hora, quant em pagueu?
Fa dies que em busco les aixelles.
El metge era bo, va fallar la medicina.
He arribat a una conclusió: He perdut!
Procura morir-te pel matí, a la tarda està tot tancat.
Aniria al cel, però no tinc el certificat de defunció.
A la butxaca de la dreta, encara porto el bitllet de l'avió.
Venc taüt amb banda ampla.
Dos poemes fugissers i deu pensaments divins
09 Març, 2009 21:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Si pogués
Si pogués anar-me'n ara
a la casa de ponent,
deixaria aquesta gent
que avui fan tan mala cara.
Aniria, sense pressa,
sense pausa ni neguit
i deixaria l'oblit
que ara rau a casa meva.
Si pogués fugir d'aquí,
fugiria sense cap pausa,
no desitjo ampla taula
ni ser rei ni ser botxí.
Passejo
Passejo aquestes despulles
per barris de solitud,
per inferns, regnes perduts,
tot somiant que sóc un altre.
El cos pesat amarganta,
em fereix la llum del dia,
sóc al camí sense guia
i vull anar-me'n encara.
El pensament és estèril,
em defineixo vençut,
per les ganes vull ser mut,
però parlo de vegades.
Pensaments divins
Déu estudia la possibilitat de vendre entrades al cel per "Servi-caixa".
El millor de ser al cel és que mai trobes ningú.
Déu no té problemes de pes, el té tot.
Satanàs està trist, ara no el tempta ningú.
Els tres Reis no sé si han tornat a casa.
Satanàs és un malpensat, creu que li faré la traveta.
Déu està pensant en demanar la targeta de jubilat.
Déu esta enfadat, diu que no hi ha manera de fer dissabte.
Ara, els sants han perdut valor sentimental.
La Verge comença a tenir estrès, sempre estan canviant-li la roba.
Un poema de Sant Jordi
08 Març, 2009 16:11
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sant Jordi
Es lleva la plana,
airosa, imponent,
els pagesos criden,
desperten el rei.
El drac com s’atansa,
porta el devessall
ni lluites l’aturen,
només el menjar.
El rei va de pressa,
en surt del palau,
proposa la guerra,
oblida la pau.
La plaça ja s’omple
de servents porucs,
els soldats tremolen,
cerquen l’aixopluc.
Tot d’una, amb un crit,
convoquen consell,
la fera és afora,
no tenen més temps.
Com d’altres vegades,
faran el sorteig,
preguen les poncelles,
porten el seu prec.
De sobte, el silenci
creix en un instant,
la bella princesa
vol participar.
Apleguen les queixes,
arriba el retret:
Mai ha de ser ella,
és filla d’un rei!
La noble deessa
ni escolta ni creu,
vol el xic de sort,
la sort o l’infern.
Princesa estimada,
filla del gran rei,
troba la basarda,
no hi haurà remei.
Sense cap paraula,
amb el cap ben cot,
estima el seu pare,
arriba la mort.
El drac com demana
la preada carn,
carn del tot rosada,
vestida de blanc.
S’obre la gran porta,
surten sis soldats,
porten la princesa,
quatre van plorant.
Lligada en figuera,
massa vella i gran,
poncella demana:
Acosta’t gran drac!
Els merlets com s’omplen
de mil ciutadans,
volen un miracle:
Guanyar i oblidar!
De sobte, s’acosta,
gran núvol de pols,
un cavall, la llança
un home, un casc.
El drac enfilant-se
per pujols de gust,
sent la cavalcada,
un crit i l’ensurt.
Aplega la llança,
cavall, cavaller,
crits d’esgarrifança:
On va aquest guerrer?
Deixa la princesa,
com li vull la sang,
llença flamarada,
menjarà cavall.
Guerrer com s’apropa,
es cenyeix el casc,
premerà la llança,
es llença al combat.
Passa massa estona
sense mitja part,
cavaller, batalla,
com creix el mal drac.
Quan ja tot semblava
anar al daltabaix,
la llançada encerta,
reconeix la carn.
El drac com s’encén,
crema tot el camp,
el cavall renilla,
cau en el combat.
El gran cavaller,
mullat i sagnant,
engega, amb l’espasa,
ferides i talls.
El drac esbufega,
es dobla i s’asseu,
arrenca en un plor,
mireu: S’ha fet vell!
Lliurada poncella,
cansat cavaller,
desfeta la fera,
acut riu de gent.
L’espasa a la beina,
feliç el gran rei,
el drac esberlat,
on raus, cavaller?
Dos poemes temptats i deu pensaments educatius
05 Març, 2009 16:00
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Mai
Mai ningú havia dit
que el dimoni fes disfressa
i portes, sota la capa,
dèries de joia i de pit.
A l'home, que és desvalgut,
li mostra, sense cap pressa,
el cos blanc d'una deessa
superb, curt de vestit.
A la dona, que s'afanya
perquè vol cercar l'amor,
li posa llum i color
en un jovent que la prega.
Mai ningú havia dit
que el dimoni fes la rosca,
es tornés fatal serpent
tot i oblidant la promesa.
Temptació
És una nit de juliol,
fa calor, és tou el llit
i, per acabar la sessió,
un dimoni em fa bullir.
Em presenta a la cambra
la més dura temptació,
va vestida de poncella,
es despulla a poc a poc.
Així es va fent la injustícia,
així es presenta el pecat,
la noia és maca, preciosa
i, cap a mi, es va acostant,
estic sol, el cor batega,
ja no sé com reaccionar.
Entre la llum i la boira,
m'encomano, faig el fort,
tot seguit, com em desperto
dolorit i galta-roig.
Pensaments educatius
Estic convençut que dos més dos, gairebé mai, són cinc.
És tan complicat fer feliços els alumnes, que és millor no provar-ho.
Com pot ser intel·ligent un ordinador si va a puntades de peu.
Un cop ensenyada la o amb un canut, què més es pot explicar?
Si surten mal preparats, llenceu el motlle.
Una setmana hauria de ser la distància màxima entre dues intencions.
Deixeu dormir les feres, tenen gàbia petita.
No tinc tanta saviesa per omplir tants caps.
Viuran en països lliures, degudament manipulats.
Els polítics van un dia a l'escola i ja ho saben tot.
Dos poemes de Parca i deu epitafis
03 Març, 2009 11:50
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sento venir
Sento venir l'amiga
pel carrer dels desvalguts,
visc al poble dels falduts
i feinejo cada dia.
Ella es posa cada vespre
al damunt del vell Montsià,
guarnida d'un riure estrany,
somia que no vol ésser.
Està tipa d'anar sempre
a la casa del record
i deixar, per tota sort,
un sospir: esdevé feble.
Sento venir l'amiga,
com la saludo amb amor,
no vesteixo avui de por
puix tinc pena i tinc ferida.
Passarà pel carrer estret,
s'allunyarà per la foia,
tots plegats, tindrem la joia:
voler viure un xic de temps.
La Parca
La Parca camina dreta,
a la casa ha d'arribar,
duu la gana sempre oberta
i, recança, en el seu pas.
Els homes els troba d'hora
sempre a punt per donar el salt,
les dones sempre rondinen
i procuren fer més tard.
La Parca empeny la porta
i, tot muda i treballant,
els minyons vol tornar orfes,
emplenar amb malvestats.
La Parca mira i enfila
carrer amunt sense aturar,
ara em quedo ple de por,
ben farcit de trontollar,
mireu-me: Només sóc home
sense ganes de marxar!
Epitafis
Cinc minuts més i tinc hora lliure.
Em penso que he deixat l'olla al foc.
Ja ho sabia que em tallarien el corrent.
Les darreres notícies afirmen que em trobo millor.
Auxili !!
Porto setmanes sense fer-me les ungles.
El tresor és sota un muntet d'ossos.
Ara crec amb la dietètica.
Necessitem un per jugar a les cartes.
Quan deia: Em moro!, no l'enganyava.
Dos poemes nocturns i deu pensaments divins
26 Febrer, 2009 16:09
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
He segut
He segut aquesta nit
a la voreta del foc,
per a veure si el neguit
emmudeix a poc a poc.
Porto la gana i l'empenta
amb la poca reflexió,
ella seu, es muda ara,
com somio en ser un lleó.
El món es queda petit
i passejo l'estendard,
el guanyar és tot un art,
aquest triomf és per a mi.
Aniré per les muntanyes,
per les ribes i pels prats,
tan bon punt hagi arribat,
lluitaré a queixalades.
He segut aquesta nit,
com el cos em doloreja,
la desfeta es manifesta
i després vindrà l'oblit.
La fosca
La fosca penetra,
airosa, a la vila,
trobant a la vella
refent un jersei,
era del seu home,
ahir com va anar-se'n
a la casa estreta
on no fa mai fred.
La fosca penetra,
airosa, a la vila
per trobar nous nuvis
sota d'un fanal.
Ell parla de somnis,
de les meravelles,
ella, que se'l mira,
ara, fa bondat.
La fosca penetra,
airosa, a la vila
trobant a la dona
a mig fer el sopar.
Els minyons li seuen
vora la finestra
i guaiten la lluna
a dalt del Montsià.
La fosca ja dorm,
cansada, a la vila,
espera el nou dia
per si ha de marxar.
Pensaments divins
Satanàs està trist, havia hipotecat sis forques.
Jesús ha convidat Judes a un sopar de reconciliació.
Déu sempre ha confiat amb l'energia solar.
Si vols anar a l'infern, descuidat el nas.
Satanàs li va dir a Déu: L'home només ens portarà problemes!
Per a ser àngel, ara demanen poca nota.
Sant Pere té el llistat de metges que donen sorpreses.
Jesús ara es dedica a fer taules de salvació.
Els dimonis no són racistes, enganyen qui poden.
Satanàs invertirà, vol millorar la imatge de l'infern.
Dos poemes de festeig i deu pensaments educatius
24 Febrer, 2009 12:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Somio
Entre matxo, son, treball,
van passant, de pressa, els dies,
sols el temps s'allargassa
quan t'espero i, tu, no arribes.
Ara, que l'abril s'afanya
a deixar-nos entre flors,
com somio amb una noia
i desperto a contracor.
Ella és dolça, entremaliada
i porta sedós cabell,
me l'estimo: Avui i ara,
li he de fer aquest present.
De les roses de la plaça,
escolliré la millor,
en trobar-la i mirar-la
li oferiré el meu amor.
El voldria festejar
Quan no ensopego amb el pare,
m'entrebanco amb els germans,
tinc cara de fer ganyotes
i ben suades les mans.
És el tresor més guardat
que viu en tot el carrer,
el voldria festejar,
però tinc un no sé què.
Avui, he emplenat la bossa
de diners endarrerits,
li compraré una rosa,
em faré molt eixerit.
Pensaments educatius
Em preocupa anar a l'escola perquè no trobo el meu mestre.
Cada alumne, necessita un nombre total de crits.
Embruten la taula perquè no els deixen aprendre sense esforç.
Penseu que, en el vostre desert, és difícil trobar un oasi.
Si els trèieu la bogeria, només quedaran pous per omplir.
El cervell s'assembla prou a l'aparell digestiu.
Els alumnes tenen pressa, fins i tot per a avorrir-se.
Algun dia, l'escola serà un lloc on no badallar.
És convenient no llençar-los els llibres al cap, no tindrien temps per llegir-los.
Treballar molt és bo, treballar massa, cansa.
Dos poemes de pujada i deu epitafis
21 Febrer, 2009 18:47
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Cal somiar
Quan puges pel camí amunt,
en un hivern que refreda,
et trobes, amb una cleda,
una mena de ferum.
Et porten, les passes noves,
cap al cim del pujolet,
et notes més satisfet
en sentir homes i dones.
Carretera de Godall,
es dibuixa a la muntanya,
mentre uns li donen canya,
altres li farem poc tall.
Anem pocs a fer-ne un pas
per solejar-nos la cara
i recontar-nos, encara,
històries d'avantpassats.
Somiar, somiar, cal somiar
en uns vilars eixerits
on llauraven els amics
i tot era treballar.
Però, quan el sol se'n va
a dormir prop del castell,
un ja va sentint-se vell,
el camí vol davallar.
Carrer amunt
Carrer amunt pugen les ombres
entre uns fanals fredolics,
em persegueixen angoixes
mig descloses i embolics.
Mentre pugen i ballen,
al so d'aquell ball antic,
unes finestres grinyolen,
unes portes fan xerrics.
Ombres de totes les hores,
hores de basarda i plany,
com una escuma les fosques
van emplenant els batalls.
I van passant les cingleres,
van travessant tots els camps,
a cops desfets de campana
amunt i avall van vessant.
Llencen petons ferotges,
llencen riures copsats,
entre una passa i una altra
van cap al cim gemegant.
Entre unes cases tapades,
un formigueig lluminós,
una fusta fort colpeja,
ens farà trontollar el cor.
Epitafis
Ho sento, no respondré cap e-mail.
Estic content, m'han posat amb els musics.
Sóc aquí perquè m'han desterrat.
Avui m'he llevat neguitós.
Si vols, t'ajudo a fer memòria.
Una mica més i caic del taüt.
Em permet treure el cap?
Necessito un ciri, ja l'encendré jo.
Per molt que ho demanis, no signaré.
No dono dades personals.