Dos poemes bèsties i deu pensaments educatius
03 Desembre, 2008 18:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El cor bramula
El cor bramula penjat al cim
on sotgen, tous, els fils daurats,
no crida més l'insecte prim,
esguarda, foll, sa malvestat.
Ulls de la mare més que rogencs,
rabents un cop, ara parats,
veuen la joia, un sofriment,
veuen present, veuen passat.
D'un ou poruc, un fill sensat,
sis peus petits, un negre cap,
rabassudet, cofoi, constant,
un no ser dir, però se sap.
Llevant-se d'hora, tot i cercant,
per a un vailet, les tendres fulles,
posant ton pit cara a llevant,
per a ell el bo, per tu: despulles.
I res s'esmuny del tebi llit
on gronxes l'or del teu seguici,
tot l'estimat ara és un crim,
tot finirà, sagnant ofici.
Mes jo sé prou, digna mestressa
i encara que el cor deleix,
tu tornaràs a casa teva
per a reprendre sempre el mateix.
Un cap de tro
Un cap de tro ve amb mi,
dissortadament no puc
fer-li la guitza i si
de vegades he rebut
ell ha rebut com qui
pren per abric el cuc.
Malauradament ell sap
que sóc deixat i brètol,
gasiu de qualitat,
estèril, més bé llépol,
que estimo d'amagat
i tinc fullam per sègol.
Segurament li agrada
dormir de cara al mar,
sembrar com tota fada,
escriure i capbussar,
omplir de carn salada,
cruspir com un senglar.
Llevar-se com la lluna,
desdibuixar un penell
i trepitjar aquell vell
que cada matí engruna
ma vida en un cartell.
Tornar cansat i seure,
ensarronant els hostes,
alçar el braç per beure
i recordar, a les postres,
que encara no vull creure
que estic voltat de sostres.
Pensaments educatius
Les feres petites han d'aprendre a fugir amb ordre.
La vida és un mal teatre d'una sola funció.
Ells ho intenten: sempre es pot fer volar un mestre.
No vull tenir deixebles, no suporto la creu.
Vindrà un dia en el qual no s'excusarà ningú.
Cada dia entra, a cegues, a la casa de l'oblit.
No suporto alumnes bons, no em volen ensenyar res.
Poseu els alumnes en un cove i després els destrieu.
Estic convençut: ensenyar no significa aprendre.
És difícil pensar que podrien viure sense mi.
Dos poemes colpits i deu epitafis
01 Desembre, 2008 21:19
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Estic refredat
Estic refredat, el sol esbatana,
el febrer trascola suau per la vall,
ara és migdia, estic a l'escola,
els nois s'examinen ben plens de bondat.
No han vingut les mosques, encara fa fresca
i deu haver foc dintre de la llar,
el meu cos delera, el cap es desgrana
entre una dolença, un no saber estar.
Estic refredat i s'apropa l'hora
d'anar cap a casa a cercar el dinar,
la taula sesteja, espera ser plena
amb coberts de diari, olives i pa.
Passa el dimecres, passa i serpeja
en una setmana on tot són afanys,
els joves escriuen, s'aturen, em miren,
en tornar la vista, acoten el cap.
Estic refredat avui fa dos dies,
aquesta tarda, si no hi ha remei,
posaré el meu cos sota de la dutxa,
una aigua calenta em farà el plaer.
Tombs a tombs la vida al poble fa estada
i surten encara iaies al carrer,
no porten pas ara un polsim de pressa,
el febrer s'allunya i s'allunya el fred.
És la vida que em colpeja
Els camins d'aquesta ment
em porten per averanys
amb motius incerts, estranys
i m'allunyen del meu ser.
De vegades, ho somio,
malfio, em faig covard,
escanyolit per la por
de nou, vull tornar a la llar.
És un món ple de falòrnies,
d'engegar-ho camí avall,
és la vida qui em colpeja
i m'emplena de lluitar.
Pare cos, vós sou la pena
i deixar-vos és pecat,
sóc una ànima que trafega
i renega en fer-se gran.
Epitafis
Ara mateix, estic a l'esbarjo.
Estic passant un moment decisiu.
Acabo els deures i estic per tu.
Si has de venir, truca'm.
Tinc el temps just per anar a l'infern.
Si vols, t'apunto a la cursa.
Segurament, no guanyaràs pes.
És millor que vinguis a peu.
Ho sento, no tenim taula reservada.
Si de cas, pots venir amb la dona.
Dos poemes brètols i deu pensaments divins
29 Novembre, 2008 07:31
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Al segon dia
Al segon dia, li vaig dir:
T'estimo perquè ets bonica,
tens casa nova i camines
com una daina del bosc!
Tens ulls captaires de llum,
un compte que mai s'acaba,
una finca a la contrada
d'on diuen que el poble creix!
No és que sigui tot això
el que mou a ser promès,
puix m'agrades perquè saps
reconèixer qui et pretén!
Sóc valent, vesteixo bé,
condueixo com un brètol,
tinc bon gust, em diverteixo,
et faré dona d'un rei!
Si tu no mires
Sempre escric, si tu no mires
i, quan mires, jo me'n ric,
així moren els meus dies,
ara em torno més antic.
Vaig desfent-me entre carbasses,
entre bones intencions,
així recullo promeses
i les poso enmig cotó.
Em llevo quan ja no em dol
i mandrejo tot el dia,
quan fosqueja i se'n va el sol,
és quan cerco companyia.
Sempre escric, si tu no mires
i quan mires, neguitejo,
mai faré el que sospires
i, si t'acostes, et deixo.
Pensaments divins
Satanàs està preocupat, tretze dimonis dissidents volen fundar un partit.
Déu ha obert expedient a vuit àngels malfeiners.
Sant Pere diu que caldria posar escales mecàniques.
Satanàs vol caixes ràpides per a petits pecadors.
Satanàs no posarà calderes amb microones, no fan xup-xup.
Tres dimonis estan provant de fer entrar un pobre a l'infern.
El cicle de música sacra del cel ha estat decebedor.
Al cel, el confessors s'avorreixen molt.
No sortiu de l'infern sense posar-vos l'abric.
Avui no hi ha "Cuba-libre", la llimona està pels núvols.
Dos poemes feixucs i deu pensaments educatius
27 Novembre, 2008 16:06
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Dia feixuc
El dia és feixuc, la tarda ja passa,
s'emporta, al darrere, el desig furtiu,
un que se n'adona: Encara és ben viu
i veu com la vida empeny i t'aparta.
Els ulls ho traginen, cansats dintre el cap,
un ahir feliç, més tou i més noble,
el cos s'arrossega topant amb un poble
on tot meravella i res sembla estrany.
Els vells es deleixen, es fan fredolics
i sota les pedres hi ha els grans tresors,
els carrers escolten, volen fer-se amics
i, després de plànyer, parlen de l'enyor.
Vull creure
La vida es fa feixuga
i, a cops, es fa lleugera,
la dona ja reposa
després d'un dia gris,
em parla del carrer,
del somni, de la feina
i, a poc a poc, es torna
més trista, amb menys somrís.
Jo que, a vegades, penso
en hores malfeineres,
la miro, empetiteixo
i vull creure que sí.
La vida es fa feixuga
a cops, es fa lleugera,
que tots fem poca cosa,
ens porta el vell camí.
Pensaments educatius
Per què lligar el cap, si vol sortir per la finestra?
Penseu que són de vidre i estan mal cuits.
Les peces més importants d'un mestre són les dents.
Mireu si són espavilats que noten quan no estan de bon humor.
Els agrada portar-vos prop del barranc per a què gaudiu de les vistes.
Ara, com sempre, ningú sap trobar el camí.
Proposo l'ordinador com a mestre exemplar que es desconnecta.
Els ensenyaré a ser tous per a què se'ls mengin.
Encara que no aprenguin, llanceu-los floretes.
Només crido per a què em guardin el lloc.
Dos poemes de volar i deu epitafis
24 Novembre, 2008 21:21
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El vent em parla
El vent em parla d'ofrenes,
de pensaments matussers,
de voler ser alguna cosa,
acabant sent el no res.
Els dies passen i passen,
com segueixo amb els remucs,
és un passar per la vida
farcit de pena i ensurts.
Paraules, que són paraules,
les vull tancar en un calaix,
però algunes se m'escapen,
aquí ve el daltabaix.
Idees, que són idees,
cap al cel volen volar,
però tinc tan poques eines
per poder-les enlairar.
El vent em parla d'amor
al capdamunt del serrat,
però em sento presoner
d'aquest poble i la vall.
Sentiment de melangia
i feblesa en el meu cap,
com desfilen tots els núvols,
sempre em quedo al capdavall.
Un podria dir cent coses,
però parlaria errat,
deixeu-me amb la platxèria,
és tan meva i no fa mal.
Mou el vent
Mou el vent, gronxa la fulla,
quan ja es posava a ballar,
se n'adona que l'enganya,
el que vol és fer volar.
Ella s'agafa a la branca,
de l'ensurt es refarà,
té la força, la tendresa,
és molt d'hora per viatjar.
L'estiu passa per la bassa,
jo m'assec al seu costat,
sota el sol que tot ho ofega
perquè crida sa bondat.
Porto un cos pesat, salobre,
farcit de somnis estranys,
ara es cansa, neguiteja,
em somriu de tant en tant.
Epitafis
He aconseguit no mossegar-me la llengua.
Tot va ser per fer aturar l'autobús.
Necessito orelles sense arracades.
De moment, creia que somiava.
Un dia més i em toca pagar el rebut.
Va ser una amenaça de mort prou seriosa.
La salut la segueixo tenint de ferro.
Esteu vius de casualitat.
Porto dies sense sentir soroll.
Vaig aprofitar unes ofertes de corones de flors.
Dos poemes musicals i deu pensaments divins
22 Novembre, 2008 17:05
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Música viatgera
La música arriba,
el cos tremola,
darrere la porta,
respon l'enyor.
Ell ve del passat
i sent l'enveja
del jove que crida
i corre pel món.
- Pesats, poca-soltes,
sempre estan de festa
ni es guanyen el pa
ni tenen res més
que el sol quan s'aixeca:
No hi haurà remei!
La música puja
amunt, per l'escala,
trobant a la vella
a mig fer el dinar.
La música entra
en sentir la flaire
i diu: Si pogués,
m'hauria quedat!
Però el carrer s'omple,
els músics se'n van,
ara surt de casa,
ara fa bondat.
Música viatgera,
no et quedis amb mi,
ets lliure, ets lleugera,
abans del capvespre,
has de fer camí.
El pitjor
El pitjor que pot passar,
començat un nou concert,
és que hagi desacord
i baralla d'instruments.
Si un ja comença
i l'altre segueix
es pot fer un garbuix
que anirà creixent.
Les notes s'amaguen,
s'omplen de vergonya,
el mestre tremola,
engega un esglai.
El músic el sent,
no sap com parar
eixa eina boja
que surt del tancat.
Els sons es deformen,
surten de l'escala,
el públic, que calla,
no sap on mirar.
Per fi ja s'acosta
un marcat silenci
i fan el cor fort
per tal d'aturar.
Quan ja tot semblava
anar daltabaix,
la trompeta calla
i mana callar.
Retorna la calma,
els músics es fiten,
suen, pensen, miren
i preguen la pau.
Pensaments divins
El sindicat d'àngels demana a Déu: Reducció de població a la terra.
Déu ha decidit suprimir els àngels custodis als setze anys.
Déu vindrà demà, si el temps el deixa.
He observat que Déu surt poc en diumenge.
Déu, a casa seva, també ha de descansar en un banc.
Satanàs ofereix infern barat amb poques distraccions.
Déu pensa amb homes de tercera generació
Satanàs no està d'acord amb el color vermell del semàfor.
Jesús tornarà si li posen un cap de protocol.
Déu està estudiant fer viatges turístics a l'infern.
Dos poemes rucs i deu pensaments educatius
20 Novembre, 2008 19:40
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Pare ruc
Au, pare ruc, digueu-me pare
si aquesta festa és la més gran,
si és un any nou i ja s'acosten
uns jorns d'hivern tots buits de gras?
El camp, que dorm, guspira a l'alba
i l'arbre es veu més que pelat,
les oliveres s'omplen de joia
mentre la gent branda el brancam.
I vós, senyor, jagut al jaç
farcit de palla, farcit d'alfals,
us recordeu d'un temps de sembra,
temps de batuda i temps de planys.
Us heu fet fort empenyent l'arada,
petjant camins, deixant bancals
i malfieu de qui us governa
us pren el pèl i un dóna el pa.
Al cap de l'any, passeu factura,
brameu un poc, sou oblidat,
talment això us fa patxoca,
però, això, pare, no és el meu cas.
Sols el nou dia, que avui es lleva,
em dóna força i serenitat;
com prego al Sant que omple teulades
els cors esquerps torni cors suaus,
que ens miri l'home com a éssers útils
i no com fruits de malvestats.
El Sant Patró ventura ens porti,
ens agermani amb els humans,
que si ells governen és que nosaltres
també estimem i ens sap prou mal
que oblidin prompte qui els ajuda,
els obeeix i els dóna el gra.
Quan avui faci el ruc
Quan, avui, faci el ruc
perquè em sento xiquet,
dona'm la dolça mà,
perdona el mal fet.
Ja sé que no ho faig bé,
n'estic molt neguitós,
i tot això per què?
No ho sé, de bo, no ho sé!
No ploris, amor meu,
perdona mil vegades,
oblida els mals records,
són coses poc pensades.
Ara, aixequen les boires
d'un matí de tardor
i tornaran les joies,
ocupant els seus llocs.
Tu em diràs: T'estimo!,
i donant-me un petó,
trencarem aquell glaç,
et parlaré d'amor.
Pensaments educatius
No heu de patir pel paper que hauran de llençar.
L'atenció s'alimenta de moviments incontrolats.
Procureu pensar: Cap d'ells us recordarà.
La vida és massa gran per empaperar-la.
No patiu: El sol no deixarà de venir a l'escola.
Si se'n burlen és que encara no estan prou malalts.
Aprendre és la pressió màxima que pot suportar un cos.
La ironia ha de ser la millor de les vostres espases.
Un mestre és un monstre qualificador.
El millor que us pot passar és que no us coneguin.
Dos poemes de foc i deu epitafis
18 Novembre, 2008 21:32
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sec al foc
Cansat d'anar per un món
que ara torna i es mostra llunyà
on aprendre és feina feixuga
quasi tant com pensar i ensenyar,
ara sec a la vora del foc
i les flames somriuen i ballen,
és un ball egregi i pausat
que il·lumina la llar i se'n va.
Elles em porten les noves
d'una terra que es mostra captiva,
ha lluitat, ha lluitat i ha perdut,
ara dorm ben prop de la vila.
Cansat i prenyat de desigs
com m'assec vora el foc i malfio,
els amics se'ls emporta el neguit
i jo tanco els ulls i somio.
Ampolla encisada
L'ull que m'esclata,
la panxa rebenta
i, enmig tanta feta,
sento un xic d'amor.
Ella diu que em vol,
jove pobrissona,
el cap l'abandona,
em dóna escalfor.
No li pregaré
que després somriu
i cerca el caliu
vora del meu cor.
Ampolla encisada,
guarda la fortuna
puix no en toco una
ni ja sé on sóc.
Epitafis
El proper taüt el vull amb airbags.
No penso morir-me abans del dilluns.
Tinc anotades totes les visites.
Suposo que el segon plat ja és gelat.
No sé si vaig guanyar la prova.
De fet, no sé si he deixat el llum encès.
El dilluns aniré a buscar feina.
El veí de sota és un fantasma.
Porto dies buscant la pinta.
Ara, sempre encerto qui vindrà.
Dos poemes de flagell i deu pensaments divins
16 Novembre, 2008 17:30
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Temps perdut
Com em plau el temps perdut
en dibuixar, a les parets,
històries d'herois nascuts
a les voltes dels carrers.
Buidar mon cap en tornar
les desfetes al seu lloc,
emplenar sense emplenar
i plorar per ser qui sóc.
Collir la fruita ajeguda
a l'estiu, en fer-se fosc,
veure d'on surt la goluda
enveja magra del bosc.
Raure en paratges llunyans
on la imatge s'encomana
de joves secs, malalts
orfes de béns i esperança.
Pous de veres fons,
d'aigua gebrada vessants,
indescriptibles colors
fosos, muts o plens de clams.
S'emporta mon cor mesell
cap a les altres llars tortes
puix s'ha perdut el flagell,
em feia tancar les portes.
Com si l'hagués vist
Com si l'hagués vist
a la cambra tancada,
a la golfa oblidada
o al racó del vell pis.
Em portava la nova
i punyent melangia
com la nit porta el dia
i ella es queda ben sola.
En un aire festiu,
amb un cor que batega,
ella feia l'enveja,
però abans feia un xiu.
I mirar-se-la encara
els meus ulls ho voldrien
perquè ara no brillen
i no saben on para.
Va sortir de la casa
un diumenge d'estiu
i fugí com un riu
que s'emporta la branca.
Un paper tremolós
fou la carta darrera
i una porta desfeta
per un nan rancuniós.
Si la vèieu passar
duu un daurat al cabell,
un oblida el més bell
en parar al seu davant.
No escoltéssiu la veu
puix desig encomana,
és millor no trobar-la
ni copsar el pensar seu.
Oblideu tot cabdell
i tanqueu la finestra
que olorar-la és tendresa
i sentir-la un flagell.
Pensaments divins
Satanàs em vol posar un xip per controlar.
Déu errà amb el disseny: Va posar el cap massa allunyat dels peus.
Satanàs no vol vestit de serp: Odia tragar-se tants pèls.
Satanàs vol més condiments a les calderes.
Satanàs busca àngel decebut expert en ambientadors.
Davant la crisis energètica, Satanàs imposa més menú de fesols.
Satanàs és llest, però no aconseguí padrins.
Déu preveu onades de redempcions a darrera hora.
Déu vol més alegria a les escoles: Parlarà amb el ministre del ram.
Mares enfeinades volen ampliar l'horari de l'àngel custodi.
Dos poemes secrets i deu pensaments educatius
14 Novembre, 2008 05:24
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Allí
Allí, on viuen els arbres,
posaran, cada cert temps,
els dos cors, que per moments,
s'uniran captius d'amor.
Allí, en morir la tarda,
es prendran totes les mans,
aniran deixant els camps
per a guarir el seu secret.
Allí, sota les ombres,
li dirà, en fer-se tard,
les paraules que ella sap,
es miraran mentre pensen.
Allí, on l'esguarda
a l'hivern i a l'estiu,
el temps badalla, se'n riu
del que pensen altres braços.
Allí, on el rellotge
arriba a considerar
que el millor és deturar,
tot enrenou és ferotge.
Allí, just allí,
es deixaran a l'albada,
plena lluna enamorada
d'aquell llac dolç i tranquil.
La vella
Canta la vella i es viu,
encara, ben prop del foc,
però el sol ja fa caliu,
primavera és a prop.
Com li surten més cançons,
ella s'escolta i es plany,
pensarà com va l'amor
emplenant-ho tot d'estranys.
Ha deixat damunt la llar
un retrat del seu marit,
encara creu que és delit
amb altres homes somiar.
Canta la vella i és nou
el dia, on tot comença;
en llevar-se sense pressa,
sent la manca d'enrenou.
Ha passat els setanta anys
i no resten més promeses,
ara rauen, ben esteses,
les empreses, els afanys.
Canta vella, hi ha la pau
en les terres on sojornes,
encara queden els homes
tot trescant pel camí avall!
Pensaments educatius
Quan la classe acaba, el castell es desfà.
El mestre decau quan se n'adona que, també, té cos.
He après a llegir: Ara, on trobaré un llibre?
Un cop encertéssim on som, ja esbrinarem on volem anar.
Si es volgués ensenyar, no em farien perdre temps aprenent.
No aprengueu massa, us hauré de llançar les feres.
L'ampolla de la por no vulgueu estalviar-la.
Ells tenen peus lleugers, no oblideu descalçar-los.
Mentre entro a classe, vaig guardant tots els meus somnis.
Els alumnes esperen amb el cap buit i el llapis afilat.