Pensaments festius (XCIX)
01 Abril, 2022 12:33
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si voleu alt, us quedareu sense sostre.
Diuen que tinc cervell, hauré de provar d'esbrinar-ho.
He caminat prou, he retornat massa.
La guerra és dolenta de cuinar.
Déu em dóna el temps suficient, la resta és la meva administració.
No tinc por perquè sí, tinc por perquè em conec.
Pujar escales és anar a un cel incomprès.
La bellesa és la dilatació sobtada dels ulls.
Tinc prou defectes com per seguir viu.
He anat a la casa de Déu, estaven tots menys Ell.
És un bon amic, mai em pregunta que vull fer.
He caminat per la terra, ara hauria de caminar pel mar.
Ho he aconseguit, li he donat tota la raó.
Estic cansat de no fer res, ara vull descansar.
He decidit comprar el diari, almenys tindré paper.
Em comenta l'arbre que hauria de pagar-li.
He provat de suar, però em molesta.
Ser déu és sentir música sense patir-la.
Si moro és possible que deixi d'escriure.
Venc cos vell en mal estat per anar-me'n de vacances.
No puc creure en el demà, tampoc puc esperar que arribi.
Estic perdent i he de continuar fent-ho.
Cerco espais oberts a un cervell tancat.
He tingut dies pitjors, ja tornaran.
El cos s'adorm, es veu que vol somiar.
Déu m'estima, per això no em fa cas.
La dona sempre espera un príncep que no sap on viu.
Per què espereu la mort? Ella sempre arriba puntual.
Al jardí de roses, el clavell és un estranger.
Estic amagant-me de Déu, almenys parlo fluixet.
No estic sol, és que vaig néixer així.
Visc en un poble on el rellotge es cansa.
No estic sord, és que em pesen les orelles.
He vingut al món per trobar el meu cos.
El millor de cada dia és si aconsegueixes acabar-lo.
Estic buscant l'enteniment que m'ha deixat.
Sense ombres no hi hauria sol.
Cal acceptar la vellesa com un passatemps curt.
El millor dels carrerons és que no deixen entrar les disfresses.
La música, difícilment, es pot menjar.
Menjar és tant menyspreable que he de disfressar-ho sovint.
No us dono el meu temps, ara és fàcil de vendre.
No entenc la llibertat sense un polsim de sort.
Per molt espavilat que sigui un cap, du tota la pesantor d'un cos.
Oblidant basarda i set poemes més
01 Abril, 2022 12:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Oblidant basarda
Entre les calors,
sons de la taverna,
veig el rom com crema,
m’agrada aquest foc.
Hem fet les empreses
ben entortolligades,
mirant sense nafres,
perdent bous i esquelles.
Sento la guitarra
plorant sense enginy,
com avança sola.
De segur que troba
algun bon amic
oblidant basarda.
Em queden els somnis
Suposo que saps,
estimada meva,
que, si l’amor pesa,
no li faré cas.
Puix sóc al país
del gran desconcert,
entre orni i cec,
no veig paradís.
Els amics perduts
van a coll-i-bé
dels petits dimonis.
Ens queden els somnis
per a tornar a ser
un savi sabut.
Quatre pedres del camí
Quatre pedres del camí
com van filant sa contalla,
volen blat, però la palla
les allunya de l’eixir.
Caminarien, al pas,
per poder arribar al cel,
allí, tot és sucre i mel,
bon coixí, gran matalàs.
Quatre pedres del camí
han de tornar a l’empresa
de fer caure el més valent.
Avanço com l’innocent
albirant la poca pressa
i allunyant-me del neguit.
Una barca prou malmesa
A la vora de la mar,
hi ha una barca prou malmesa,
va patir l’avinentesa
d’amagar-se massa tard.
Era tardor i la tempesta
va aplegar sense avisar,
quatre cordes van petar,
va esquinçar-se la gran vela.
A la vora de la mar,
hi ha una bancada de peixos
menjant poc i massa tard.
Com voldria haver retard
en fer fruitar quatre esqueixos
de clavells vells del sembrat.
Fugir del tall
I quan sigui fosc,
que vinguin fantasmes
amb noves proclames
d’enveja i de pors.
Dintre l’entrellat,
portin sacrifici,
espero aquest vici
d’haver lo comprat.
Deixeu-me un ventall
de velles promeses
per haver nascut.
Per bon aixopluc,
oblideu les presses
de fugir del tall.
En el clar país
En el clar país
dels dubtes amables,
no hi ha miserables
que vulguin ser rics.
Tothom va on va
bastint els negocis,
demano que tornis
a ser-hi demà.
En el clar país,
creixen les roselles
per guardar el blat.
Com m’ha convidat
mostrant meravelles
fins un no acabar.
Quatre finques perdudes
Segurament l’hivern
ha deixat, en vosaltres,
la bondat del seu tracte,
una lluita per fer.
Vilatans de la plana
amb penses de pagès,
heu lluitat pel demés,
heu guanyat la desgana.
Quatre finques perdudes
amb un matxo que es mor
sense guaitar el Montsià.
Si lluny no vull anar,
on ha de restar la sort
de començar aventures?
És el repte de no ser
Continua assegurant
que una potència infinita
els grans encerts magnifica,
com la vida va avançant.
És el repte de no ser
on es va acabant la glòria,
en un passat, hi ha memòria,
però la perd el present.
He comprat bona mesura
de disbauxa i impressions
per a passar la setmana.
És la pensa qui reclama
que, vinguts els moments bons,
eixirem de la foscúria.
Poemes curts (XCVI)
01 Abril, 2022 12:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Plora el vent
en entrar al bosc,
ho troba fosc,
mancat de gent,
el pot la por.
No demano més
que el sol al migdia,
ser-hi amb alegria
i viure despert
quan la joia em crida.
He demanat, confós,
un prec d'esperança,
anar a seure a la plaça
on trobar records
del prec i de l'arada.
Com demanaria,
a mon déu petit,
seguir amb l'esperit
mentre passa el dia
voltat d'enemics.
M'agrada el passeig
punyent del migdia
mentre el sol crida,
en un món espès,
ni sap ni convida.
A la casa dolça
on viurà l'enyor,
plora la cassola
esperant retorn,
l'ama ja no hi toca.
Sento badallar
a l'amic lleó,
no sé perquè ho fa,
però Déu-n'hi-do
quan voldrà menjar.
La formiga
diu que plou,
però el sol
no la convida
a perdre el jou.
És la nina
dels meus ulls
la que crida
en els esculls
de tota mida.
En el regne
de la sort,
no hi ha patge
ni rector
ni un be negre.
Les paraules
van al vent,
les més maules
ni les sents,
són callades.
A la lluna
hi ha un corder,
quan belluga,
no diu res,
és tot muda.
En el davallar
suau d'aquest riu,
sento com es viu
sense gran penar,
devem ser a l'estiu.
La més dolça
de les flors
com es gronxa
sense pors
ben a la vora.
Donaré a la mar
la meitat del somni,
m'agrada un dimoni
tou i atabalat,
fins diria: borni.
Com les herbes
d'aquest prat
són ben meves
si les faig
dolces i tendres.
A la casa
del pagès,
el vell mana
fins després
que la mort passa.
He de demanar,
si vol la senyora,
conill per dinar
o filet d'anxova,
però amb un bon plat.
Com l'amor reclama:
Tot un xic de llum!,
és minso embalum
per a tanta flama,
la resta és, bé, fum.
M'acomiado
de l'infern,
del vell amo:
en Llucifer,
mai l'enganyo.
Epigrames (XCVI)
01 Abril, 2022 12:20
Publicat per jjroca,
Epigrames
Al racó
dels nans perduts,
massa ensurts
tenen raó.
He de demanar
la nova saviesa
perquè de la vella
ja me'n puc estar.
Tantes penes
al melic
són ofrenes
al diví.
En el carreró,
quan passen ovelles,
porten mil esquelles
per cercar il·lusió.
A la banda
de ponent,
cada casa
duu sa gent.
He de conquerir
el somni estimat,
vull haver la part
per sentir-me ric.
Les noves cançons
van cercant orelles
que estimin els sons,
que vinguin a festes.
Si he de volar,
a l'hora tardana,
deixeu-me menjar,
després, no hauré gana.
No serà prohibit
descansar a la plaça
i sentir com passa
aquell mig amic.
Al capvespre,
a la font,
vaig a rebre
la il·lusió.
Garrofes al sac
i camí per córrer,
el ruc és tot ordre
quan el duc tibat.
Quan ve el monstre
a portar por,
el fem nostre
per a tot.
A festejar aniria
si hagués diners i sort,
al matí, cap al migdia
i, a la nit, si encara es pot.
Les velles riotes
vénen del carrer,
allí, s'està bé
quan apleguen totes.
Quan la barca
és a la mar,
sempre parla
de pescar.
Perdut, per a sempre,
en el fons del bosc,
com canta al capvespre
quan es va fent fosc.
Portarem rialles,
en ser al carrer,
puix dintre les cases
ja no en caben més.
Quan el millor amic,
en les hores baixes,
està per rebaixes
et caldrà glatir.
Companys de presó:
la poca fortuna
em porta una engruna
de pa al rebost.
La més maca de les flors,
quan tardor avança,
diu que ja se'n cansa
de trobar l'amor.
No he defugir
cercant la fortuna,
demanant, a una,
la pols i el camí.
En el regne dolç
del somriure ample,
m'agrada ser agre
un polsim del tot.
Quatre margarides,
al jardí estant,
estan amanides
per anar al mercat.
Quan la neu sadolla,
és passat l'hivern,
primavera es perd
per fer de marona.