Pensaments festius (C)
14 Abril, 2022 10:52
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
A poc a poc, i encara vaig massa de pressa.
Avui, he acabat d'hora, he recomptat els encerts.
No és tenir son, és poder agafar-la.
Si el terra és gran, sobren les escales.
És un arbre estrany, viu a la casa d'un metge.
No patiu, fins i tot Déu té els seus maldecaps.
Com puc ser net, si tinc tres cambres de bany.
L'enamorament és la manera més barata de volar.
La tarda espera la nit que la fa fora.
No he trobat la força, però he vist passar la feblesa.
Sense cap amic més, és possible respirar.
Tinc una casa on posar el cap, però la resta la tinc afora.
No vull més por que la suficient.
He estat a l'infern escollint la meva caldera.
No és bonic ser pobre, però és un bé necessari.
M'han regalat una camisa, he deixat de ser l'home feliç.
Necessito trobar a Déu, tinc massa feina per a mi sol.
Em pesa massa el cap, avui no podré emprendre el vol.
El millor de ser pobre és no tenir vacances.
Si el vent portes bones noves, ja s' hauria aturat.
El cel és una telenovel·la on no passa mai res.
És un pedra tafanera, ha parat casa a la vora del camí.
Deixeu-me la nit de l'estiu i la pau de la tardor.
La fosca m'abriga i em porta al regne dels somnis.
No vull tres coves de pau i un de guerra.
M'omple de pau, veure com m'allunyo.
He demanat disculpes al paper per embrutar-lo.
Volia ser un home feliç i només he estat feliç.
Em pensava que aprenia, però era que no ignorava.
Per aprendre, el millor és fondre totes les claus.
Com els altres no m'entenen, he decidit ser intel·ligent.
He festejat massa vegades per acabar els dies de casat.
He conegut dos classes d'homes: Els altres i jo mateix.
Ser comprès, és només qüestió de diners.
Avui, m'he llevat d'hora, he tingut prou temps per no fer res.
He deixat de banda bons negocis, m'he quedat esperant els dolents.
Avui, encara no m'han ofès, estic preocupat.
L'avantatja del dimoni és que Déu dorm per la nit.
El vent va passar i m'ha deixat les comandes.
Avui, he après dues coses, és millor que les oblidi.
La sorpresa marca la frontera del pensament.
És un bon treballador, no sap mai on va comprar les eines.
Buscant la paraula correcta, he remenat la meitat del cervell.
Quan el mar s'avorreix, es gronxa.
Amb carrers mullats i set poemes més
14 Abril, 2022 10:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Amb carrers mullats
Amb carrers mullats
i calaixos eixuts,
qui no ha de plorar
si perd l’aixopluc?
Hores silencioses
per tota la vall,
lluny del devessall,
penses de mediocres.
Anem travessant
la vida pausada
amb poc per a fer.
Fumeja el cafè
amb taula parada
per a anar jugant.
Passen les setmanes
Margarida del meu cor
m’enganya de totes totes,
em fa creure que, amb més hores,
he d’albirar el seu amor.
Voldria ser traginer
per comprar-li cent vestits,
uns de llana, altres de fil
per a lluir-la al carrer.
Però passen les setmanes,
força mesos, algun any
i tot segueix el seu curs.
Na Mariona cus que cus
per a fer un bon parany
on cauré sense esperances.
Les ovelles del corral
Les ovelles del corral,
tot guaitant per la finestra,
veuen que el ploure s’engresca
i cau a bots i barrals.
El pastor fa somicons
i, de tant en tant, s’enfada,
com vindrà el ball de bastons
i el vell sol es retarda.
Les ovelles del corral
demanant a sant Antoni
una mica d’herba tendra.
Sant Antoni sent la queixa
i pactarà, amb el dimoni,
que li porti vent de dalt.
Són les tendres meravelles
Són les tendres meravelles
les qui em porten el seu món,
allí, resto , a saber com,
dessota de les estrelles.
Amb les ganes de tenir,
avanço per les empreses,
la meitat són compromeses
per a un monstre prou mesquí.
En viatjar per l’enrenou
em despullo per les penses
amb les guanyes de guanyar.
Del saber, me’n puc estar
encara que, de l’aprendre,
em resta tornar-me tou.
L’anunciada primavera
L’anunciada primavera
va arribar com cada any,
aquest, nou, amb més mullena,
amb un fred força constant.
Les formigues eixerides
assecant el formiguer,
va finir més d’una guerra
per no conèixer les mides.
L’anunciada primavera
quasi ho té ja tot a punt
per a trascolar a la vila.
La mestressa és amanida
a renovar, sense ensurt,
manta roba més lleugera.
A les portes del cafè
En el carrer principal,
és on parlen les poncelles,
es faran ungles i celles
per a lluir tal com cal.
A les portes del cafè,
apareixen més cadires,
els mossos com les conviden
per a seure i mirar bé.
En el balcó, hi ha més flors,
puja el verd de la terrassa
i veig ocells als ampits.
L’oreneta com m’ha dit
que la primavera passa
i, en el niu, cal covar els ous.
Com l’amor entremaliat
Com l’amor entremaliat
em porta a l’aventura,
és el seny qui li procura,
però pensa en fer delit.
De garlandes i de flors,
en faré una meravella,
he de dir que la donzella
parla i queixa enmig la por.
Com l’amor entossudit
ha d’aturar en altra via
després d’aquesta temença.
He de dir com em mareja
el bon seny en passar el dia
quan s’acosta l’ampla nit.
Mentre vaig seguint la llei
Les finestres de la por
les deixaré ben obertes,
vaig avançant, entre penes,
qui em van guarnint el cos.
Els nobles i vilatans
els he deixat a la vora,
és la dèria qui em prova
en viure com els humans.
Si hagués estat un rei,
hauria gràcia i palau
i la gran munió d’estrelles.
Ara, faig les tombarelles
i, em tracten de babau,
mentre vaig seguint la llei.
Poemes curts (XCVII)
14 Abril, 2022 10:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan m'empaita
la tempesta,
és quan crida
i manifesta:
Raó de vida!
Quan demano
plata i or,
el meu amo
diu que no es pot,
després em planyo.
A la casa
de l'Enric
hi ha una tassa
i diu que és ric,
fa bona cara.
No vull ordre
ni saviesa,
sóc tan pobre
que la queixa
es torna noble.
La collita
del pagès
sempre fruita
l'any següent
o s'esquinça.
Per a ser
un bon pastor,
cal aprendre
la lliçó:
Saber rebre!
La més maca
de les flors
sempre parla
de dolçor,
és molt pesada.
Si la mare
diu que no
quan ve el pare
mai sóc jo,
sóc un altre.
Na Mariona
va a la font,
quan ve, plora,
plora molt,
pobrissona.
He de demanar,
al meu rei, el goig
de saber-me boig,
quan m'he de llevar,
sempre em poso roig.
Quan camino
cap al prat,
com sospiro,
em sento rar,
tot ho endevino.
La més dolça
de les flors
es trastoca
per l'amor,
quasi està boja.
Quan la lluna
es riu de mi,
diu que és bruna
perquè sí,
anem a una.
En sortir a la finestra,
el poble és ver,
la mosca riu satisfeta,
la veig com creix
quan la gràcia es manifesta.
Amb més nobles sentiments,
tots anant per la misèria,
veig plànyer l'enteniment,
es veu que la queixa
es desfà en aplegar al cel.
He de demanar,
quan aplegui a Déu
que em posi un dinar
per a almenys deu,
no me'n sé estar.
Saben com demano,
en un tres i no res,
el tenir bon amo,
valent en escreix
per si m'esbatano.
El saber-me eixut
em duu per la pensa
dels silencis rucs,
poc després, comença
amb els ets i uts.
Al corriol
d'en Manelic,
quan ve el sol,
és més petit
i amb manta mel.
Les despeses
de l'incert
són promeses
de l'avern
amb poques queixes.
Epigrames (XCVII)
14 Abril, 2022 10:41
Publicat per jjroca,
Epigrames
Massa roses
del jardí
ploren totes
perquè sí.
És quan vull
anar a la font
quan el ruc
diu que no pot.
Els fantasmes
per la nit
cerquen cases
amb fadrins.
En la bona menja,
he trobat tresor,
després, espardenya
i el llaurar del tros.
Parlen les olives
camí del molí,
cerquen altres viles
per provar d'eixir.
Quan la tarda
esdevé nit,
parar taula
amb carn i vi.
Maria volia
amb mi festejar,
li posà alegria,
després, va marxar.
Quan no plora
el núvol vell,
vol, per a ell,
viatjar a tothora.
A la plaça,
hi ha enrenou,
com la dansa
tot ho mou.
La lluna demana
anar a festejar,
el sol com l'enganya,
somriu i se'n va.
Tinc ja tanta fam
que ni esdevé gana,
la panxa s'inflama,
voldria esclatar.
Com cada nit,
quan el sol se'n va,
començo a viatjar
des del fons del llit.
Margarida comentava
tot i parlant de l'amor:
Si és maco, molt millor,
però, ric, no em desagrada!
A la plaça,
sota el banc,
hi ha la gràcia
que he deixat.
I quan hi sigui
i hagi despulles,
tornaré a les fulles
per a ser al principi.
He estimat
l'avinentesa,
la princesa
m'ha deixat.
Amics i veïns
vaig a fer comanda:
la jove m'agrada,
però em vull fadrí.
Una joia
és per a mi,
haig la noia
i diu que sí.
A les vinyes verdes,
dormen il·lusions,
dolços i cançons,
un xic de tenebres.
Cadascú
hagi alegria
i ningú
meni ma vida.
Qui menarà
quan arribem plegats
i qui riurà
en veure'ns espantats?
Al carrer d'enmig,
quan aplega el sol,
com porta el consol
de guanyar al desig.
Una rosa sola,
parlant per la nit,
diu que l'esperit
no aplega ni gosa.
És quan plou
que fa enrenou
un cargol
damunt la fulla.