Dos poemes de pedra i deu pensaments educatius
20 Gener, 2009 20:12
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
La pedra
Oh galdoses pedres del camí perdut
que ni descanseu ni teniu mai gana,
no haureu trigat massa en enllestir casa
i no patiu mai per ser o no ser!
Teniu tot el temps que tenen els déus
i mai demaneu anar a cap plaça,
ni gaudiu del ball ni feu mala cara
ni veneu les hores ni empreu els diners.
Que jo sóc aquí i us miro sorprès,
de tan gran paciència no me’n sé avenir,
he passat les hores, arriba la nit,
encara que escolto no sento res més.
Heu deixat la mare dalt de la muntanya
i, tot rodolant, arribat aquí,
heu passat els anys i tot ha seguit
un camí molt llarg, un camí tranquil.
Si algun dia el bon déu, que a mi em governa,
em deixa triar altre vestit nou,
jo li pregaré: Torneu-me una pedra!,
que cap altre ésser viurà amb tant poc.
Oh galdoses pedres...!
Oh galdoses pedres del camí perdut
que, passat l’ hivern, el sol esbatana,
no em porteu històries d’un poble vençut
ni em preneu el cor quan mou la campana!
Oh galdoses pedres d’una serralada
que avui es despulla i fa un somrís
on el temps recull i recull la fada
i tot s’endevina tou i fonedís!
Oh galdoses pedres, filles d’una roca
que dorm, sense pressa, vora del Montsià,
les ganes són totes, el desig es troca
buscant un redós on morir i callar!
Oh galdoses pedres, heu fet massa guerra
i no demaneu el sol de l’estiu,
ara sóc aquí, ajagut per terra,
cerco a totes hores la pau i el caliu!
Pensaments educatius
Com als continguts no arriben, mireu els continents.
Les paraules mal llançades són difícils de recollir.
Ells no volen que cridi, són delicats de membrana.
Si ja estat jaguts, serà més fàcil trobar-los.
La ciència és una caixa de sorpreses, amagada.
Ensenyeu amb moderació, no creeu el síndrome d’abstinència.
Ensenyar és trobar el punt mitjà entre l’avorriment i la desesperació.
No patiu si us paguen, ells ja saben per què ho fan.
Al cel dels nois, hi ha joguines ben educades.
Ells no aprenen, però la pissarra continua al seu lloc.