El temps m'ha complagut i set poemes més
14 Maig, 2023 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes
El temps m’ha complagut
A resultes de no ser,
he vist la meva grandesa
com es va empetitint.
Aprenent a saber quin,
vaig odiar a la infantesa
perquè em posava l’esquer.
He romàs, del tot callat,
presidint el noble ofici,
he hagut aquell vell vici
de patir per l’oblidat.
Però el temps m’ha complagut
i m’he tornat rondinaire,
viatjaria com firaire
als paradisos perduts.
Un xic de fang
Oblidant el bé i el mal,
vaig aprendre a fer de déu,
sestejava al conreu
i guaitava des de dalt.
Parlava amb les roselles
dels núvols i del sembrat,
d’aquell blat petit, nounat
en unes pluges lleugeres.
Oblidant el bé i el mal,
dormia a la taverna
després de prendre dolç vi.
Acabava el dematí
tot guaitant una oreneta
qui cercava un xic de fang.
Abans de la gran desfeta
A la cova, dorm el drac
abans de la gran desfeta,
els homes volen la feta:
Una lluita amb força sang!
El cavaller ha vingut
a punt de trencar l’albada,
duu la ràbia a la mirada,
espera no ser abatut.
A la cova, dorm el drac
i enceta un somni estrany
que el posa neguitós.
Com es veu el cap terrós
en caure al gran parany
d’aquell fatídic combat.
El cuc remuga
El cuc remuga i la lluerna vola
en un infern qui el sol els ha donat,
l’herba s’asseca i el rierol s’esgota,
el nou futur com plany el seu passat.
Ha estat temps de pausa i de misteri
on massa homes demanen ser saberuts,
diria que els salvaran els rucs
perquè es retrauen de penses i de vici.
El cuc remuga i la lluerna vola
i un caragol, prou assecat, com dorm
puix va somiant amb fulles tendres.
En el jardí, les roses hauran herbes
i una mosca voleia per les flors
per si pot fer una llepada dolça.
No goso de ser valent
Sentinelles de la sort
no em deixeu a l’aventura,
la comanda és feixuga
i em va copsant la por.
No goso el ser valent
puix fins el llevant m’espanta,
he de trafegar amb la barca
per a pescar un bon peix.
Sentinelles de la sort
feu que es retardin les ones
fins a l’hora de tornar.
Com m’agrada el badallar
quan ens quedem, prou a soles,
tot arribant a nou port.
Satanàs és a l’infern
Satanàs és a l’infern
ensenyant dents i queixals,
li han arribat tots els mals,
el seny ha estat el primer.
Ell demana, anys i panys,
ser un senyor eixelebrat
i poder guanyar els combats,
però Déu li ha ensenyat
que cal tenir al seu costat
un conseller de molts anys.
Satanàs és a l’infern
i per les nits quasi plora,
no plourà més del que trona,
només demana l’hivern.
Escric aquí
Escric, aquí, dessota les estrelles
en un abric ressec i poc conscient,
són els pagesos esquerps, desobedients,
tots envoltats de somnis i promeses.
El cru hivern ens ha desat silenci
i minsa neu recullen els gran cims,
no corre l’aigua i ens queden els plugims
per grinyolar sota un cel prou tebi.
Escric, aquí, vora del pi
sobre una taula seriosa i tafanera
qui no se’n fa a la idea de mirar-me.
Ho sé prou bé, no he sabut explicar-me
a una mosca sorruda i riallera
qui mira, fita, tot esperant la nit.
La rosa acull
Amb una flor i un somriure ample
toca a la porta del meu amor,
ella ni espera que vagi jo,
ben de segur que ho hauré magre.
Surt al balcó, ben pentinada,
amb agra cara, sense el somrís,
com ha perdut el paradís,
aquell tan dolç que s’estimava.
Però em mira, diu que m’esperi
i el meu cos ha fet el salt
tot esperant la porta oberta.
Entre sospirs es manifesta,
tampoc caldria sospirar tant;
la rosa acull, pobre encanteri.
Pensaments festius (CXXXIII)
14 Maig, 2023 06:47
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He fet sort, diu que no em pot veure.
Les solucions no són fàcils, el que costa es aprendre-les.
Es va posar a festejar, no va trobar cap solució més tranquil·la.
Quan Adam ja ho entenia, arribà Eva.
No tinc sort, dormo sense parar.
Tinc massa monstres per poder-los ordenar.
La solitud és la més tranquil·la de les afeccions.
La meva tardor hauria de ser espaiosa.
Déu va posar feina i aire suficient.
He provat viure sense diners, però m’ofegaven.
Déu no pot ser altra cosa més que aire.
Possiblement, les neurones tenen orelles petites.
El meu món l’he venut, almenys, sis vegades.
Aniria a la processó si podés anar al capdamunt.
He deixat de parlar amb Déu, no sabia guardar el torn.
A la vellesa, ja no surt el sol.
El camí és tan feliç que ni em mou.
Ningú ha de saber el suficient.
Ningú ha de saber el suficient per poder seguir viu.
Escriure és veure com es mouen les lletres.
Déu ens posa al nostre lloc, procureu viure lluny.
Els homes són animals racionals, no és estrany que facin dieta.
No sé perquè he vingut, però em quedaré.
Estàvem arreglant el món quan algú el va desconnectar.
La vida és una capsa on es posen els dies.
Déu dona la llibertat, però ella no es queda en cap casa.
Tinc tanta gana que he fet fora els principis.
Estic cansat de ser viu i no aclarir-me.
Déu va fer les obres i els dimoni les factures.
Tinc un problema de fe, em sobren dues lletres.
Sempre cal arribar quan no t’ho esperes.
Era tan avorrit que no respirava gairebé mai.
Tinc ganes de fer alguna cosa: De segur, que soc déu.
Puc perdre temps, el que tardo és en trobar-lo.
He fet el guió, de segur, que no el segueixo.
Volia ensenyar a sumar i restava.
Els amics han de ser per sempre, no cal ni confitar-los.
Estic disposat a viure, inclòs sense mi.
No badalla de l’avar que és.
He demanat un cafè, no crec que se’l begui.
He de tenir bona sort em va un tros de vida.
Vull estar sol i estic a l’ombra.
He vingut amb el vent, no cal dir que no sé d’on.
Les sabates estaven brutes, havia volat poca estona.
Poemes curts (CXXIII)
14 Maig, 2023 06:44
Publicat per jjroca,
Poemes curts
I havent
tan poca sort,
mengem temps
i plorem tots,
som innocents.
L'amanida
és a punt,
de prou mida
per fer un munt
sense enganyifa.
He comprat rellotge
per mesurar el temps,
les busques són ogres,
mengen sense fre
i, després, rodolen.
És al déu
del gran desert
on reclamo
el desconcert,
no vull més creu.
Quan la mossa
està per mi,
sé que aplega
dolça hora de partir
per no fer nosa.
Les comandes
de la sort
són garrepes,
tenen por:
matins i tardes.
A la festa
del senyor,
mai hi manca:
el gran tambor
enmig l'orquestra.
El metge m'ha dit,
amb to seriós,
que estic malalt,
un cop o dos,
de l'esperit.
Quan aplegui
la calor
de bon matí,
deixeu-me a la font
per a què begui.
El rellotge
de la nit
vol somicar,
però el glatir
el fa ferotge.
Amb seixanta
solucions,
per a guanyar,
pensen els minyons
que res és palla.
He comprat,
per a menjar,
un bon pernil,
no el calia ni salar,
quatre ossos m'han deixat.
Al diable
li comento
com he pecat
i que ho sento,
soc menyspreable.
El cavall i el ruc,
a la quadra estant,
es fan la contalla:
ni mengen com abans
ni volen ensurts.
Manta hores
del matí
van al bosc,
no direm com, allí,
les dèries són toves.
Les temences
són així:
volen cambres
i coixins
amb bones menges.
La fortuna
ja se sap:
va a la lluna
quan li és grat,
on troba cura.
Quan aplegui
al cap del mes,
vull que es queixi
un xic més,
és bon ofici.
La moixaina
de la nit
com escanya
l'esperit
i mai el deixa.
Entre pedres
i un bon temps,
les ovelles
semblen bens,
flairoses elles.
A la casa
de l'oblit,
qualsevol
és bon amic
si posa traça.
Na Maria
comentava
de bon matí:
Al vespre, festejava
tant com volia!
Epigrames (CXXIII)
14 Maig, 2023 06:37
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com sant Jordi em tornarà
al reialme de les flors,
allí, on dormen els amors
qui no saben on anar.
És el meu desig:
vetllar per un somni
quan ve el dimoni
per a fer-me ric.
Les gandules barques,
en el port estant,
he sentit com parlen
del vent de mestral.
Portaran els monstres:
les fosques d'abans
i, després, vindran
a prendre les sobres.
Quan la lluna endevina
que l'enganyo de valent,
em voldria amatent,
ple de falles i boirina.
He pujat fins al cim
del preat serrat,
dormir no m'han deixat
ben bé mitja nit.
I com pena el teuladí
en aplegar l'oreneta,
diligent i sempre neta,
emplenant tots els camins.
Al reialme
de la son
en ser quatre
ja en són prou.
He portat la fera
des del comellar,
anava a la seva
ni feia bondat.
Si el rellotge
vol anar
que ens mostre
on sap parar.
A casa del mestre
no hi ha el remei
i és de bona llei:
escoltar i aprendre.
Quan la nit
em ve a cercar,
sempre dic:
Torna demà!
Amb les bones
intencions,
poques dones
fan petons.
En el regne
de l'oblit,
hi ha un setge
on dormir.
Quan demanin
per la feina,
l'endreçat
a dintre l'eina.
Parlaran llavors
d'anar a treballar
tot enmig de plors,
els ho he de contar.
Si el teuladí
cerca nou niu
no caldrà ni dir
que ja ve l'estiu.
Una rosa
per a mi,
em demano
pel matí.
Quan la menja
és a la vora,
el nen riu
i l'avi plora.
Quan no troba
solucions,
és quan dona:
mil lliçons.
Sembla pobre
en arribar,
si l'encerto,
el deixo anar.
A la nova pluja,
li he trobat pervindre,
a casa, dibuixa:
gotims en el vidre.
Mai encerto
quan ve el son,
molt l'espero
i s'adorm.
Ni les roses
del jardí,
volen gojos
per a mi.
A la mar,
el mariner
mai es cansa
de sentir el vent.
En el cel estant,
he trobat la lluna
i diu, oportuna,
no em deixis mai.
Amb els ciris
i el pastís
de segur
que em dona el sí.