Pensaments festius (CXXXII)
02 Maig, 2023 06:05
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He vingut al món per deixar de saber el que sabia.
Tinc massa son per no estar prou despert.
L’home té un problema, un cos amb el que ensopega contínuament.
Estic aprenent a no fer-me por, és molt difícil.
He vist un arbre vell, ni tenia assegurança.
Tinc suficients defectes per a perdre’n algun.
No em fa mandra llevar-me, em fa pena.
Crec amb Déu, almenys Ell s’ho pensa.
Volien fer la nit més llarga, però van arribar les presses.
Estic convençut que dos i dos no són menys.
Volia fer un diari, però sempre tenia pàgines buides.
La casa és un paraigües sense por del vent.
Havia de morir-me ahir, però era fi de mes.
Treballo les hores que no puc descansar.
Tinc diners en una caixa que no he vist mai.
He tingut un somni, l’he gravat al disc dur.
Déu m’ha complagut, vaig demanar-li ignorància.
Viuria al carrer, però és més car que viure a casa.
Provava de volar, però se m’aclucaven els ulls.
Vaig anar a viure al desert i em va empaitar la sorra.
Perdre amics és tan fàcil com fer-se pobre.
No suporto el vi, me l’he de beure.
La vida és una ampolla difícil de guardar.
He vist un àngel, no portava les banyes gastades.
Llucifer em temptava, em venia un tros de cel.
Els homes no ploren, només arriben al somicó.
Tinc un dubte, però no sé si és meu.
Fa massa temps que és ara.
Ara no plou, no hi ha res més per ofegar.
No vull engreixar-me, només fa sis mesos que he mort.
És intel·ligent, però no sap quedar-se enlloc.
Estic convençut, el que camina davant meu no soc jo.
Estic aprenent, tinc dubtes i no els qüestiono.
Déu és gran, però el dimoni és qui el mesura.
Déu té un dubte, l’anomena creació.
No hi ha dubte: Déu és un deu amb accent.
Déu estudia teologia, però no se’n surt.
El sol s’enfada perquè s’allunya.
M’estic fent vell, ho noto amb la grandària de la casa.
Tot anava bé fins que em vaig posar a llegir.
No tindré més temps, però el seguirem perdent.
Escriure és viatjar sense bitllet de tornada.
Soc llogater d’un cos que, de tant en tant, m’odia.
La vida és la societat que té més altes i baixes.
Suposo que sabeu i set poemes més
02 Maig, 2023 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Suposo que sabeu
Suposo que sabeu,
estimada lluerna,
que lluny està l’estrella
viatjant envers un cel.
Amb un posat seriós,
s’allunya de la Terra,
enceta la conversa
amb un caire rabiós.
Suposo que sabeu
que un dia va venir
per a trobar el seguici.
Més tard, el sacrifici
el dubte va patir
en veure tanta creu.
Mala cara
M’agrada el somriure,
el dubte esglaiat,
repòs d’un combat
de somiar i conviure.
Empreses llunyanes
i grans enrenous,
sopes amb dos ous
i quatre baldanes.
I res tant m’agrada
com anar a dormir
per continuar el somni.
Mon amic dimoni
diu que he de glatir
i fa mala cara.
Es van empipant
De senyors i menestrals,
n’he posat el sarró ple,
manta hores de cafè
perquè bufa vent de dalt.
Assegut davant de la taula,
amb un vi que va minvant,
es va la llengua allargant
pel corriol de la paraula.
Entre riures i plorades,
com va la tarda passant
enmig penes i dissorts.
Quatre vius i dos mig morts
veig com es van empipant
perquè la ràbia és debades.
Davallades del pagès
Ovelles sense pastor
i terres sense pagès,
veig un bosc del tot encès
i ciutats plenes de por.
Davallades del pagès
en un món qui perd la pensa
només ha una ràbia estesa
on ningú vol saber més.
Les cases prou enfeinades
i ben tristos els carrers
sense vailets ni joguines.
Algú sabrà d’altres vides
on viuen sense poder
fer-se rics amb sis mesades.
Fruitar sense glatir
La innocent gosadia
d’aprendre sense saber,
endrapar cinc cops al dia
i treballar més bé gens.
Haig el somni d’un heroi
qui ha esdevingut burgès,
cobrarà dos cops al mes
i viurà prou alegroi.
Si més prompte ha de finir
en el cel li guarden plaça
per gaudir i per guanyar.
Vull l’escola del demà
on no caldrà tenir traça
per fruitar sense glatir.
Marieta com m’ha dit
Marieta com m’ha dit
que, en aplegar primavera,
hi ha una mossa qui espera
un galant prou jove i ric.
Haurà deixat la trentena
en un reclau de ciutat,
va haver núvia passatgera,
va eixir prou escaldat.
Marieta com m’ha dit
que li hauran portat les flors
un reguitzell d’alegries.
En ser-ne de totes mides,
n’ha pres de tebis colors
per posar-les a prop del llit.
Poder eixir
Com la rosa del jardí
espera ser ben tallada,
hi ha una mossa enamorada
qui la somia pel matí.
A la plaça, haurà d’anar
per posar-se a la parada
al bell mig de ses amigues.
Com són totes tan divines
demanen tornar a la casa
per a gaudir de l’esclat.
Com la rosa del jardí
encara no vol morir,
ha demanat poder eixir
un matí sense plorar.
Plora el rei
A la platja, plora el rei
tot mirant la mar com gronxa;
hi ha una nau que lluny s’enfonsa
gairebé sense remei.
La batalla fou feixuga,
els soldats fan mala cara,
la poncella desfermada,
fins la mirada li muda.
A la platja, plora el rei
i no troba cap consol
puix els servents estan tristos.
No hi haurà festa ni anissos
ni cap bufó a la cort
que li parli de la llei.
Poemes curts (CXXII)
02 Maig, 2023 05:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al pagès
he demanat
que en vull més
d'arribar tard,
ho tinc ben verd.
Ni la lluna
es riu de mi
ni la bruixa
em fa patir,
és molt poruga.
Com la gana
ha demanat:
sortir de casa
i fer el soldat,
ni gens, m'agrada.
A les hores
del recés,
les més toves
no volen res,
són massa pobres.
Com demano
per a mi:
Haver amor
i no gaudir!,
després, l'enganyo.
Amb les bones
intencions
ni els manobres
fan maons,
són massa nobles.
Com em deia
el frare Joan:
Anar a missa
et fa gran!,
ell ho sentia.
De les converses
amb rucs,
els menys enzes
semblen muts,
seran les presses.
Per a aprendre,
a no saber,
cal entendre
com s'ha de fer,
sinó a rebre.
Em comenta,
el meu amic,
que haig pressa
en fer-me ric,
deu ser feblesa.
Les campanes
de la sort
són germanes
de la por,
a cops, s'enfaden.
Si s'enfada,
li diré
que, si calla,
jo també,
mai s'apaivaga.
Per a aprendre
anar a dormir,
cal entendre's
amb el llit,
li dol el rebre.
A la casa
dels parents,
tres són massa
i, és present,
qui no fa falta.
En el regne
de les flors,
qui vol rebre
cerca el sol
per a no ser tendre.
Quan el vent
aplega a l'hort,
el pebrot
diu que no el sent,
es veu que és sord.
Amb la força
de l'estiu,
cada mosca
en val mil,
sempre en revolta.
Amb les ganes
que jo tinc,
pujo escales
fins al cim
per si m'esguarden.
La més maca
de les cinc,
compra aigua
i ven el vi,
potser li agrada.
A la casa
de la mort,
mai es cansa
el somiador
ni diu què passa.
Entre piques
i poals,
com s'obliden
els de dalt
de prendre mides.
El camí
que porta al mas
pel matí
deu ser més llarg
o m'ho fa a mi.
Epigrames (CXXII)
02 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca,
Epigrames
Portaré la pensa
al cap del carrer,
hi ha una porta oberta
per eixir al moment.
A les misses
del padrí,
si et conviden,
has de venir.
La més maca
de les flors,
mai demana:
mals d'amor.
Et diria,
amor meu,
que la creu
em dona via.
Minses hores de la son,
porten a casa,
allí, vull trobar la fada
posant pena a les cançons.
No demano altre rei
per si escau,
només em queda un reclau
on mai entrarà la llei.
Amb seixanta botifarres,
vuit pernils i quelcom més,
he d'aplegar al cap del mes
sense plorar per les cambres.
Na Maria demana
trobar els amors,
li he portat flors,
diu que té gana.
Hauran de venir,
sense massa ganes,
els quatre fantasmes
en ser a la nit.
Hauries de saber,
estimat veí,
que restaré aquí
sense gran plaer.
Quan el vespre
esdevé nit,
sento dir
que aplega el rebre.
Una jove mossa
al balcó estant,
diu que, el fer-me gran,
de segur que em prova.
En comprar:
cent vint tortells,
he demanat:
gana i encert.
No hi ha cases
sense pa
si la gana
ha d'entrar.
Demano finir
quan el sol es queixi
i no vull eixir
ni la lluna atendre.
A les cases
de pagès,
mengen sopes
tot el mes.
Les tenebres
són així:
tenen set
i volen vi.
Quan la lluna
va a la font,
parla amb l'aigua
i s'adorm.
Cavall sense cavaller
les tardes passa
esperant el menjar bé
en ser a la quadra.
Amb les pedres del camí,
he estat xerrant,
com em diuen: Et fas gran!,
com menteixen perquè sí.
A la casa vella,
sempre hi ha una llar
fent la xerrameca,
es veu que ho té clar.
Arribeu, si he de morir,
cap al migdia,
emporteu-vos la família
puix sempre m'han fet glatir.
En el riure de la nit,
veig els fantasmes,
tot anant amb cares llargues
puix diuen: Ens fas patir!
La companya soledat
sempre és a punt,
porta un caire assedegat
i camina a ulls clucs.
Si hagués de dir
tot el que volies
demà tornaries
per a plorar amb mi.
Des de l'alturó,
parlo amb la campana,
no sé a qui demana,
de segur que és bo.
Des d'avui, l'estimaré
com de passada,
escoltar-la no m'agrada,
però ho faré.