Plorar de grat i set poemes més
14 Abril, 2023 10:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Plorar de grat
Li han posat esquella al bou
i la duu amb mala traça,
com li demana a la vaca
que el deixi plorar sol.
De jove, era venturer,
corria plana i muntanyes,
amagava, entre les banyes,
un sentiment mentider.
Però l’amo li ha posat
una esquella nova i grossa
perquè vol saber on va.
Només demana, al demà,
un bon lloc on no fer nosa
per poder plorar de grat.
No guanya res
A la banda de les flors,
he vist la il·lusió primera,
ha de ser que primavera
va despertant les olors.
I el sol s’allunya prou
per a allargar-nos el dia;
com enllestir cada guia
si es van fonen les pors.
Mentrestant, en el cafè,
passen les hores tranquil·les
farcides de fer feinades.
De sobte, hi ha males cares
perquè el cafeter no ha mides
i els diu que no guanya res.
Nou passeig
Com vaig notant les mancances
quan s’estavella el meu somni;
serà cosa del dimoni
qui voldria festa grassa.
Però els anys fan perdedors
i va mancant lleugeresa,
cal dir que cada princesa
ha perdut la seva cort.
En el palau, les aranyes
esperen haver banquet
amb tot un neguit de mosques.
Arribades les absoltes
com s’enceta nou passeig
de formigues dalt dels arbres.
Pujar a les estrelles
Canta el vent en entrar al bosc
i com tremolen els arbres,
les fulles noves ja saben
que caldrà ballar al seu so.
El corriol és formiguer
i un neguiteig, la bassa,
la mossa estrena sabata,
vestit nou i un llacet.
Seran les festes primeres
per a acomiadar l’hivern
i saludar les orelles.
A plaça, hi ha tombarelles
de nins qui volen saber
com pujar a les estrelles.
Un bon forat
El ratolí mira el gat
i aplega el gran dubtar.
Haurà ja la panxa plena
aquest ferotge enemic
o cercarà poc neguit
a la teulada propera?
El ratolí va, a les golfes,
per a veure si hi ha gra;
el pagès no n’ha posat,
només queden les garrofes.
El ratolí com mossega
el teixit d’aquell vell sac,
ha de fer-li un bon forat
per si s’allarga la festa.
Espero no facin mal
Com l’estimaria si
em donés un goig diví.
Em portaria a contrades
on res hauria de fer;
com el somiar entreté,
serien dolces jornades.
Com l’estimaria si
em posés el seny al cap,
un cistell ple de bondat,
dolça brisa a la nit.
I, allunyant-me del fanal,
podria haver estrelles,
benvolgudes meravelles
espero no facin mal.
Plora com un be
Una mossa es riu de mi
puix li semblo un poca-solta,
en el cap, haig la revolta
qui em turmenta perquè sí.
Diu que soc un saberut
i no arribaré a cap banda;
se’n burla i fa mala cara
amb un posat ben eixut.
Però bec i em trobo bé
envoltat per aquells monstres
qui em tracten de vell heroi.
Com, després, estic cofoi
li llenço pedres de sobres
fins que plora com un be.
Arribar a la nit
En el record més viu de la infantesa
quan el sol crema i el vent és foc,
he vist passar els signes de peresa,
poc feinejar, fugir de tot.
Eren batalles, de pedres i de canyes,
un cop o dos cada setmana,
eixir de sobte i tornar a casa
enmig de burles i de rialles.
Un món cofoi per a quatre rics
qui sestejaven entre llençols de seda
i es llevaven per tal de berenar.
Nosaltres, altres, menjàvem pa
amb un raig d’oli, una sardina estesa
qui ens mostrava com arribar a la nit.