Pensaments festius (CXXX)

01 Abril, 2023 18:19
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Quan ja guanyava, arribà Déu i canvia les cartes.

No soc massa gran, però ocupo tot el lloc que puc.

Doneu oportunitats als joves, deixeu-los plorar més fort.

No tinc més amics, el hauria venut igualment.

Quan pugis més alt, veuràs on es queden els peus.

El primer defecte de l’home és tenir un cos que els altres veuen.

Tinc prou dies per saber que no són meus.

Déu escriu al cor amb la nostra sang.

Tots es confonen, creuen que només soc jo.

Triomfar requereix una bona mitja part.

No és bo escriure tant, poses massa taques al mateix full.

Escriure no és plorar, el plorar és imprimir-ho.

Tinc un cervell massa enfeinat per saber on pot arribar.

La felicitat és el desgavell de les sensacions.

Cap dona serà estimada si no amaga la seva poma.

Cap mar estima les seves platges.

L’alegria de fer-se vell és la llunyania del món.

La religió no deixa de ser un altre negoci piramidal.

El cos és el vestit que m’han posat.

El cel és el regne on l’amo no va mai.

El dimoni no és dolent, només aspira a ser àngel altre cop.

La creació va ser l’expressió més poruga del saber fer de Déu.

El mossèn em ven un regne que no és seu.

El cap no pensa si el cos no el porta al lloc adequat.

Un fantasma és un ser massa inexpert.

Us donaré una poma si oblideu d’on vinc.

L’únic problema de les núvies són els nuvis.

Estic prou sol per a saber que soc jo.

Cap guerra sol acabar abans d’hora.

Estic perdut, els altres no saben que els faig por.

No crec en el futur, però s’apropa de pressa.

Procureu no ser imprescindible ni inservible.

El més difícil de ser pare és ser fill.

Si sabeu que he mort cal que m’ho digueu.

Morir és un viatge fosc i solitari.

He vist el sol, espero que sigui de dia.

Li he dit que la vull, he oblidat: Per a què?

És bo aprendre, però plorar és necessari.

Pocs morts saben o volen aprendre.

Necessito més dies de por que d’alegria.

Estic sorprès, m’equivoco i el cel no cau.

Jesús porta sandàlies, el Papa deu anar descalç.

No puc parlar altre idioma que el que no conec.

El silenci és el regne dels xerraires.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Mariner, bon mariner i set poemes més

01 Abril, 2023 18:13
Publicat per jjroca, Poemes

Mariner, bon mariner


Mariner, bon mariner,

posa vela si fa vent.

Navegar per navegar,

dona ben poca saviesa,

enllà la mar, hi ha la promesa

de ser feliç i guanyar.

Mariner, bon mariner,

pinta la barca de nou,

escolta l’aigua com mou,

com convida a trobar fe.

Si les muntanyes de la mar

són més altes i feixugues,

procura aprendre com cures

si et conviden a plorar.


Un seguit de mentiders


A la vila dels sabuts

mai trobaràs qui escanya,

massa són els rics i els muts

per a aprendre a la batalla.

Les festes seran paganes,

els vilatans convidats,

cap ni un haurà pagat,

el beure serà debades.

Però s’apropa el dilluns,

el batlle vol posar feina

i guarnir tots els carrers.

Un seguit de mentiders

hauran demanat nova eina

i es van perdent els ensurts.


Tot és ben lligat


En el reialme ver,

on viuen els fantasmes,

se senten les proclames

d’un reietó sever.

Servents ben encongits

es lleven a l’albada,

la taula està parada

amb dolços i fregits.

Són menjades de carn

quan la cacera és bona

i curt és el sermó.

Quan no, hi ha processó

i missa de la bona

on tot és ben lligat.


Hem de claudicar


Com us podria dir

que m’agrada l’escola

quan aprendre no toca

i podem no complir.

Jugar de bon matí

a córrer pels carrers,

aplegar els primers

i lluitar sense fi.

Amb les butxaques plenes

de pedres o cigrons

per tal de turmentar.

Però hem de claudicar

quan venen crits i trons,

corretges o espardenyes.


Venen el grans


Valent com el qui més,

me’n ric i escridasso,

com tremolen, quan passo,

els porucs minyonets.

Però venen els grans,

el meu regne s’acaba,

com fujo, cap a casa,

per a cercar el resguard.

Els diumenges, a missa,

aprenent a pregar

per a guanyar la guerra.

Passa la tarda plena

de ganes de fruitar

amagant la por minsa.


Somiar un moment


La feresa de la ment

em porta per carrers amples,

cases velles, noves cases

on s’amoïna la gent.

Tan bon punt el sol es lleva,

posa feinada i camí,

és un venturós veí

qui sempre va a la seva.

La feresa de la ment

es trastoca en bogeria

quan va perdent el seu nord.

Haig la gràcia d’haver por

només per a passar el dia

i poder somiar un moment.


Cercant les bones obres


Segrestador dels meus somnis

ha quedat com un senyor,

soc un home perdedor

foragitat dels negocis.

Aprenent de somiatruites,

captaire de no fer res,

passa el dia, acaba el mes

i he perdut ganes i fruites.

De més jove, fredolic,

enemic del llarg hivern

i malfeiner entre hores.

Tot cercant les bones obres,

passo camins i carrers

per si em lliuro d’enemic.


Em gronxaria a la lluna


Em gronxaria a la lluna

si hagués estat valent,

però sent tan obedient

no guanyaré ni una engruna.

Els joves han de ser així:

Entremaliats i viatgers!,

nosaltres, per no poder,

ni del món podem eixir.

Em gronxaria a la lluna

en ser a la primavera

per a guanyar el seu amor.

No seré gran lluitador

i la mossa, qui m’espera,

és prou amable i més bruna.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXX)

01 Abril, 2023 18:11
Publicat per jjroca, Poemes curts

En Joan

va demanar:

bossa gran

per al dinar,

li'n van donar?


Són els gojos

de la mort:

menjar dolços

sense por,

amb riures bojos.


Quan començo

a caminar,

com delero

en pensar:

Ho he de deixar?


Mai demano

per a mi

quan proclamo:

Soc feliç!,

després, callo.


He posat,

vora el coixí,

un esclat

i m'he dormit,

soc ben rar.

 

Amb les ganes,

faig garbuix,

de vegades,

un xic més fluix

per si tardes.


Poseu-me pa

i vi en el sarró,

com vull anar

a l'alturó

sense grimpar.


A les portes

de la mort,

dos tanoques

tenen por,

també, ploren.


Una jove

ha demanat:

omplir el cove

de regals,

ha de ser noble.


A les voltes

de les nou,

venen totes

per si mou,

el vent, les hores.


Un capvespre

ha de venir,

el meu mestre,

per a dir:

Ets un maldestre!


Quan el tren

va per la plana

és el vent

qui li demana:

No ens aturem!


La princesa

del meu cor

diu que pesa

el mal record,

ho sabrà ella?


Un dimoni

em vol vençut,

un xic borni,

un tot mut,

no cal que ho provi.


Posaré

llum i paper,

escriuré

del què no sé,

me'n sortiré?


Massa temps

i pocs diners

van ensems

sense interès,

hi són presents.


Al corriol

del vent,

com plora el mussol,

però ningú el sent

fins que es pon el sol.


Les mentides

van al pas,

entre vides,

entre nyaps,

enmig ferides.


Quan ve el fred

de bon matí

dins l'hivern

que ja és aquí,

ho deu saber?


Patufet

sortí de l'ou

vestidet,

sota una col,

era a l'hivern.


La formiga

en el camí

va fent via

pel matí

i a migdia.


Ningú sap

quan la pobresa

menja el cap

a la saviesa,

fa sa part.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXX)

01 Abril, 2023 18:04
Publicat per jjroca, Epigrames



Amb la bona nova,
me'n vaig a dormir,
espero l'eixir
si la mort no em troba.


A la banda 
dels parents,
cal fer estada
massa temps.


Una mossa
m'ha de dir:
Pren la bossa
i a dormir!


Em demanaria,
mon preat amor,
pertànyer a l'enyor 
abans del migdia.


No vull regne,
dalt del cel,
buit de mel
i ple de fetge.


Estimada lluna:
Quan aplegui el sol,
vesteix-me de dol
puix l'amor no cura.


Massa riures
a la font
i ésser lliures
quan no es pot.


A la núvia
que he cercat,
quan s'enfila,
mai se sap.


I quan sigui
saberut,
esdevingui:
tou, vençut.


A la casa
del gegant,
menjar poc 
és fer deu plats.


Per anar
a festejar,
cal aprendre
a no fer tard.


Amb seixanta
solucions,
els negocis
mai són bons.


Porto hores
de dormir
i no sé
on haig el llit.


Quan la feina
es fa pesada,
cal aprendre
altra vegada.


Ni el ruc,
quan dona tombs,
es pregunta
on va el món.


No vull hores
sense son
ni garlaires
a l'entorn.


Quan la barca
va a la mar,
només prega
per tornar.


Amb més palla 
i menys gra,
hi ha qui passa
o se'n va.


Com em deia
un savi antic:
qui se'n reia,
ara, és amic.


La mossa demana
vestit per ballar,
com no podrà anar
ni li farà falta.


A la casa
del sabut,
qui més mana
és el menys ruc.


Li demano
per sortir
i quan planyo
es riu de mi.


No hi ha hores
en el món
si no hi són
les que a mi em toquen.


Quan la lluna nova
se'n va a dormir,
la sento com plora,
no ha trobat coixí.


L'oreneta
refà el niu,
està contenta,
és prop l'estiu.


Si m'estimes
de valent,
quan em crides
dolçament?
 
Parlaré
quan vingui el llop,
li diré
com tot és fosc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs