Pensaments festius (CXXXI)

07 Abril, 2023 05:52
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He anat sense pressa, he arribat sense voler.

Només em cal un premi: El de la indiferència!

Cent homes sols no fan una parella.

La meitat dels meus dies han estat nits.

Procureu ser l’interior d’un mirall monstruós.

Tinc bona sort, la dolenta ja m’empaita.

El cos em vol deixar, diu que soc prou inútil.

És una noia maca, espero que sigui sorda.

Li faig creure al cos que s’embruta, s’ho passa de malament.

Abans tenia una feina, ara em té ella.

He portat la núvia al cinema, però no l’han deixat quedar.

De fet, em vesteixo sempre i quan arribi a l’armari.

He insistit, però el gos no m’ha dit on es renta la roba.

No parleu amb el rellotge d’una estoneta, igual s’ofèn.

He demanat de parlar amb Déu, els sants se’n reien força.

Tinc una mica d’estalvis, els he fet deixant de respirar.

Tinc pocs amics i saben el que tinc.

Si he de morir, perquè no puc demanar hora.

Viuria sense diners, però no soc, del tot, invisible.

El més bonic de seure és l’estabilitat que guanyes.

Tinc dies per pensar i segons per equivocar-me.

És bo ocupar la meitat de la intel·ligència en aprendre a no fer nosa.

A Déu li va costar la creació, li sortien més lletjos que macos.

Si voleu conèixer a Déu poseu en un pot la seva creació,

El Papa va anar a València, es volia trobar amb la lluna.

Els cristians demanen més fe, podrien demanar més pluges.

És una sort tenir amics, sempre els pots deixar.

Treballo perquè en algun lloc, he de deixar el cos.

Era un home important, després va ser només important.

Si Déu va posar més pobres ho va fer per qüestions econòmiques.

La majoria dels rics tenen problemes de ventilació.

No treballava perquè servia per a altres coses.

El problema d’un borratxo no és el beure, és el posar-se dempeus.

La vida és el més petit dels desencants.

Té bona salut, però s’esforça per a què no ho notin els altres.

La vida és una cursa estranya, tots volen etapes interminables.

Vaig trobar la núvia a les rebaixes, era sota una pila de roba.

El rellotger es va tornar boig, volia donar-li corda al món.

Ben mirat un arbre em portarà al cementiri.

Feia més nosa que un home en una saleta de cosir.

El treball no ens farà dignes però ens portarà on hem de ser.

Tinc pocs dies per no provar d’allargar-los.

No trobo la millor solució, però vull el més petit dels problemes.

No tinc al metge per Déu, però vaig al seu darrere.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Caragol prenent el sol i set poemes més

07 Abril, 2023 05:48
Publicat per jjroca, Poemes

Caragol prenent el sol


Caragol prenent el sol,

ben arrapat a la tija,

el passejar ni convida,

esperaré per si plou.

Les ganes les haig plenes

i la panxa trobo buida,

demanaré, a la bruixa,

tota una mena d’ofrenes.

Caragol prenent el sol

voldria parlar amb un núvol

per tal de fer-lo plorar.

Va esbrinant el seu pensar

per si aplega un dia rúfol

i el comencen a mullar.


Veig les tenebres


Al carrer del desencís,

he vist, seguda, a una vella

al davant d’una finestra

que semblava un jardí.

Com cosia un mitjó

d’aquells ennegrits de llana,

havia magra la galta,

massa ratlles en el front.

El seu home, bon pagès,

aquest matí, és a l’hort

per a plantar quatre cebes.

Sota el sol, veig les tenebres

i com s’acosta la mort

sense pausa ni dir res.


Un cotxe para a la plaça


Les barques dormint a port,

els homes a la taverna,

la mar quasi ja està plena

de desitjos i de por.

Les gavines com se’n van

al darrere la muntanya

perquè la fam no és estranya

i de peix no en menjaran.

Un cotxe para a la plaça,

deu venir de la ciutat

on viuen els grans senyors.

Aquí al poble, perdedors

van sentint i van callant

abans de fer mala cara.


Pensaments rabiüts


Amics i coneguts

sou fruits de ma temença;

és el meu cos, quan prega,

el qui demana ajuts.

Són els déus terrenals

tan farcits de misèries

qui obliden les platxèries

per traure’ns tots els mals.

Amics i coneguts,

no estic per vosaltres

perquè em guanya el fred.

Deixeu-me el cel obert

perquè he de guarir les nafres

de pensaments rabiüts.


Sento malifetes


Cansat de no fer res,

m’acosto a la misèria,

he de patir l’absència

d’aquells homes de fe.

Tanqueu-me el calaix

on dormen els meus somnis,

espero que no tornin,

gaudir-los em fa mal.

Cansat de no fer res,

he remenat, al llibre,

pensades estrafetes.

Car sento malifetes

de quan era pagès

cofoi com un sidral.


Li cantarà cançons


Na Mariona es riu de mi

puix li ofereixo un tresor:

la meitat del meu amor,

un redòs de bon matí.

Ella vol un príncep blau

amb un castell d’il·lusions,

ell li cantarà cançons,

de dolç caire, com s’escau.

Na Mariona es riu de mi

i la vida li traspassa

ornada de mil colors.

Li oferiria les flors

que he comprat a la plaça,

però té el gust més fi.


Demano al drac amic


Demano, al drac amic,

una mica de condol,

ell també es troba sol

esguardant el seu destí.

Amb quaranta queixales

en tindria massa i prou,

amb quatre cistelles d’ous

passaria dues setmanes.

Com l’abril, pesat, avança;

ha de cercar nova cova

on dormir i sestejar.

Només espera un demà,

però afeblir-se no prova

i la batalla s’atansa.


Em comenta la rosella


Em comenta la rosella,

qui demana guardar el blat,

que hi ha un conill amagat,

però només ha vist una orella.

Primavera és a la porta

i demana per a entrar,

el bon Déu ho deixa anar:

Aquesta setmana no toca!

Em comenta la rosella

que, l’enrenou del formiguer,

li posa cara de por.

Com el sol porta calor,

nostre jove vol saber

si n’hi ha una altra de més bella.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXI)

07 Abril, 2023 05:47
Publicat per jjroca, Poemes curts

Les rialles

són així:

estirades,

sense fi,

ben amables.


Al calaix

de la dissort,

no hi ha plany

ni fuig la por

almenys un any.


Les princeses,

sense rei,

van enceses,

sense llei,

només promeses.


Com hauria

de tenir

força ràbia

sense vi

ni alegria.


Venen totes

d'enrenou:

set tomates

amb un ou,

veig que s'agraden.


Amb la gana

dels valents,

posen plata

i coberts,

per si els agrada.


El gegant

del pi

es fa gran

de bon matí,

tot menjant.


El cavall

i el cavaller

van al tall,

si els convé,

enmig badalls.


Una jove

em demanava

comprar un cove,

anar a la plaça

més prompte encara.


Si la lluna

ha de venir,

vull fortuna

i un marit,

anem a una?


Una rosa

en el prat

diu que es posa

per a guanyar,

és prou preciosa.


És quan ploro

per la nit

quan m'adormo

pel matí,

culpable, el llit.


Mariner

sense llagut,

matusser

i ben begut,

prou mentider.


A missa

de bon matí

amb camisa

de setí,

és gran artista.


Si m'enganyes,

et diré

que hi ha cases

al carrer

un xic estranyes.


No demana

massa sort

puix la paga

a preu d'or,

després, s'enfada.


Vinguin nits

de lluna plena

i esperits

sense lluerna,

serem amics.


A la casa

del senyor,

no havent massa,

déu-n'hi-do,

res fa falta.


La mare com crida:

dilluns i dimarts,

dimecres no en sap,

ha perdut la mida,

m'hauré de llevar.


Aquesta setmana

fa de mal llaurar,

la mula es cansa,

hauré de parar,

hi ha festa a la plaça.


Amb prudència,

et diré

que la ciència

no em convé,

no haig paciència.


A la casa

del mussol,

falta rauxa

quan surt el sol,

sempre s'avança.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXI)

07 Abril, 2023 05:42
Publicat per jjroca, Epigrames



El més noble
dels senyors,
quan hi ha poble,
ho perd tot.


Estimar l'estimaria
si es volgués casar,
hagués joia i aixovar
per a fer-me companyia.


Quan era petit
no havia joguines
ni un lloc eixerit
on gaudir dels dies.


Si heu de portar flors,
veniu al capvespre,
m'agrada el meu regne
quan no hi ha boniors.


Per anar a treballar,
haig gran vergonya,
però la gana em sobra
i hauré de començar.


No demano el pa
quan soc a la taula,
però més m'agrada
quan ja és enllà.


Si em veniu a veure,
deixeu-vos el son,
la nit és per beure
i parlar de tot.


Quan sigui més vell,
vull haver desori,
millor que no ho provi
puix ho tinc tot fet.


Posa vi per a dinar
que vull aplegar al migdia,
potser algú no ho voldria
però el món ha de tombar.


A la casa
de ponent,
és on parla
poca gent.


Amb un ruc
i un llarg camí,
mai saps qui
guanyarà al mut.


A presó,
quan passo gana,
com m'agrada:
ésser millor.


En el regne
de l'oblit,
he de rebre
el marit.


Quan jo mani
de valent,
vull que escoltis
com el vent.


A la casa
del davant,
mai els cansa
el meu treball.


És el vent
de l'esperança,
qui no sent
quan no fa falta.


En el regne
de les flors,
no hi ha metge
ni tresors.


Amb quaranta
mariners,
no hi ha barca
sense rems.


Si la veig
i ella no em veu,
el desig
fa gran la creu.


Com demanaria
poder anar a dormir 
sense saber qui
romandrà en vigília.


Les golfes menudes,
quan s'omplen de blat,
proven de fer mudes
per si es vol quedar.


No vull pedres
al camí
quan m'esperen
sols a mi.


A la casa
del pagès,
qui no menja
no diu res.


En el calaix
de l'oblit,
més de quatre
s'han esquifit.


No vull lluna
per a viatjar
puix de pressa
em fa anar.


Haig les hores
de la nit
per a fer-me
l'adormit.
 
No demano
altre veí
que un de joies
ben guarnit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs