Pensaments festius (CXXXI)
07 Abril, 2023 05:52
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He anat sense pressa, he arribat sense voler.
Només em cal un premi: El de la indiferència!
Cent homes sols no fan una parella.
La meitat dels meus dies han estat nits.
Procureu ser l’interior d’un mirall monstruós.
Tinc bona sort, la dolenta ja m’empaita.
El cos em vol deixar, diu que soc prou inútil.
És una noia maca, espero que sigui sorda.
Li faig creure al cos que s’embruta, s’ho passa de malament.
Abans tenia una feina, ara em té ella.
He portat la núvia al cinema, però no l’han deixat quedar.
De fet, em vesteixo sempre i quan arribi a l’armari.
He insistit, però el gos no m’ha dit on es renta la roba.
No parleu amb el rellotge d’una estoneta, igual s’ofèn.
He demanat de parlar amb Déu, els sants se’n reien força.
Tinc una mica d’estalvis, els he fet deixant de respirar.
Tinc pocs amics i saben el que tinc.
Si he de morir, perquè no puc demanar hora.
Viuria sense diners, però no soc, del tot, invisible.
El més bonic de seure és l’estabilitat que guanyes.
Tinc dies per pensar i segons per equivocar-me.
És bo ocupar la meitat de la intel·ligència en aprendre a no fer nosa.
A Déu li va costar la creació, li sortien més lletjos que macos.
Si voleu conèixer a Déu poseu en un pot la seva creació,
El Papa va anar a València, es volia trobar amb la lluna.
Els cristians demanen més fe, podrien demanar més pluges.
És una sort tenir amics, sempre els pots deixar.
Treballo perquè en algun lloc, he de deixar el cos.
Era un home important, després va ser només important.
Si Déu va posar més pobres ho va fer per qüestions econòmiques.
La majoria dels rics tenen problemes de ventilació.
No treballava perquè servia per a altres coses.
El problema d’un borratxo no és el beure, és el posar-se dempeus.
La vida és el més petit dels desencants.
Té bona salut, però s’esforça per a què no ho notin els altres.
La vida és una cursa estranya, tots volen etapes interminables.
Vaig trobar la núvia a les rebaixes, era sota una pila de roba.
El rellotger es va tornar boig, volia donar-li corda al món.
Ben mirat un arbre em portarà al cementiri.
Feia més nosa que un home en una saleta de cosir.
El treball no ens farà dignes però ens portarà on hem de ser.
Tinc pocs dies per no provar d’allargar-los.
No trobo la millor solució, però vull el més petit dels problemes.
No tinc al metge per Déu, però vaig al seu darrere.
Caragol prenent el sol i set poemes més
07 Abril, 2023 05:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Caragol prenent el sol
Caragol prenent el sol,
ben arrapat a la tija,
el passejar ni convida,
esperaré per si plou.
Les ganes les haig plenes
i la panxa trobo buida,
demanaré, a la bruixa,
tota una mena d’ofrenes.
Caragol prenent el sol
voldria parlar amb un núvol
per tal de fer-lo plorar.
Va esbrinant el seu pensar
per si aplega un dia rúfol
i el comencen a mullar.
Veig les tenebres
Al carrer del desencís,
he vist, seguda, a una vella
al davant d’una finestra
que semblava un jardí.
Com cosia un mitjó
d’aquells ennegrits de llana,
havia magra la galta,
massa ratlles en el front.
El seu home, bon pagès,
aquest matí, és a l’hort
per a plantar quatre cebes.
Sota el sol, veig les tenebres
i com s’acosta la mort
sense pausa ni dir res.
Un cotxe para a la plaça
Les barques dormint a port,
els homes a la taverna,
la mar quasi ja està plena
de desitjos i de por.
Les gavines com se’n van
al darrere la muntanya
perquè la fam no és estranya
i de peix no en menjaran.
Un cotxe para a la plaça,
deu venir de la ciutat
on viuen els grans senyors.
Aquí al poble, perdedors
van sentint i van callant
abans de fer mala cara.
Pensaments rabiüts
Amics i coneguts
sou fruits de ma temença;
és el meu cos, quan prega,
el qui demana ajuts.
Són els déus terrenals
tan farcits de misèries
qui obliden les platxèries
per traure’ns tots els mals.
Amics i coneguts,
no estic per vosaltres
perquè em guanya el fred.
Deixeu-me el cel obert
perquè he de guarir les nafres
de pensaments rabiüts.
Sento malifetes
Cansat de no fer res,
m’acosto a la misèria,
he de patir l’absència
d’aquells homes de fe.
Tanqueu-me el calaix
on dormen els meus somnis,
espero que no tornin,
gaudir-los em fa mal.
Cansat de no fer res,
he remenat, al llibre,
pensades estrafetes.
Car sento malifetes
de quan era pagès
cofoi com un sidral.
Li cantarà cançons
Na Mariona es riu de mi
puix li ofereixo un tresor:
la meitat del meu amor,
un redòs de bon matí.
Ella vol un príncep blau
amb un castell d’il·lusions,
ell li cantarà cançons,
de dolç caire, com s’escau.
Na Mariona es riu de mi
i la vida li traspassa
ornada de mil colors.
Li oferiria les flors
que he comprat a la plaça,
però té el gust més fi.
Demano al drac amic
Demano, al drac amic,
una mica de condol,
ell també es troba sol
esguardant el seu destí.
Amb quaranta queixales
en tindria massa i prou,
amb quatre cistelles d’ous
passaria dues setmanes.
Com l’abril, pesat, avança;
ha de cercar nova cova
on dormir i sestejar.
Només espera un demà,
però afeblir-se no prova
i la batalla s’atansa.
Em comenta la rosella
Em comenta la rosella,
qui demana guardar el blat,
que hi ha un conill amagat,
però només ha vist una orella.
Primavera és a la porta
i demana per a entrar,
el bon Déu ho deixa anar:
Aquesta setmana no toca!
Em comenta la rosella
que, l’enrenou del formiguer,
li posa cara de por.
Com el sol porta calor,
nostre jove vol saber
si n’hi ha una altra de més bella.
Poemes curts (CXXI)
07 Abril, 2023 05:47
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les rialles
són així:
estirades,
sense fi,
ben amables.
Al calaix
de la dissort,
no hi ha plany
ni fuig la por
almenys un any.
Les princeses,
sense rei,
van enceses,
sense llei,
només promeses.
Com hauria
de tenir
força ràbia
sense vi
ni alegria.
Venen totes
d'enrenou:
set tomates
amb un ou,
veig que s'agraden.
Amb la gana
dels valents,
posen plata
i coberts,
per si els agrada.
El gegant
del pi
es fa gran
de bon matí,
tot menjant.
El cavall
i el cavaller
van al tall,
si els convé,
enmig badalls.
Una jove
em demanava
comprar un cove,
anar a la plaça
més prompte encara.
Si la lluna
ha de venir,
vull fortuna
i un marit,
anem a una?
Una rosa
en el prat
diu que es posa
per a guanyar,
és prou preciosa.
És quan ploro
per la nit
quan m'adormo
pel matí,
culpable, el llit.
Mariner
sense llagut,
matusser
i ben begut,
prou mentider.
A missa
de bon matí
amb camisa
de setí,
és gran artista.
Si m'enganyes,
et diré
que hi ha cases
al carrer
un xic estranyes.
No demana
massa sort
puix la paga
a preu d'or,
després, s'enfada.
Vinguin nits
de lluna plena
i esperits
sense lluerna,
serem amics.
A la casa
del senyor,
no havent massa,
déu-n'hi-do,
res fa falta.
La mare com crida:
dilluns i dimarts,
dimecres no en sap,
ha perdut la mida,
m'hauré de llevar.
Aquesta setmana
fa de mal llaurar,
la mula es cansa,
hauré de parar,
hi ha festa a la plaça.
Amb prudència,
et diré
que la ciència
no em convé,
no haig paciència.
A la casa
del mussol,
falta rauxa
quan surt el sol,
sempre s'avança.
Epigrames (CXXI)
07 Abril, 2023 05:42
Publicat per jjroca,
Epigrames
El més noble
dels senyors,
quan hi ha poble,
ho perd tot.
Estimar l'estimaria
si es volgués casar,
hagués joia i aixovar
per a fer-me companyia.
Quan era petit
no havia joguines
ni un lloc eixerit
on gaudir dels dies.
Si heu de portar flors,
veniu al capvespre,
m'agrada el meu regne
quan no hi ha boniors.
Per anar a treballar,
haig gran vergonya,
però la gana em sobra
i hauré de començar.
No demano el pa
quan soc a la taula,
però més m'agrada
quan ja és enllà.
Si em veniu a veure,
deixeu-vos el son,
la nit és per beure
i parlar de tot.
Quan sigui més vell,
vull haver desori,
millor que no ho provi
puix ho tinc tot fet.
Posa vi per a dinar
que vull aplegar al migdia,
potser algú no ho voldria
però el món ha de tombar.
A la casa
de ponent,
és on parla
poca gent.
Amb un ruc
i un llarg camí,
mai saps qui
guanyarà al mut.
A presó,
quan passo gana,
com m'agrada:
ésser millor.
En el regne
de l'oblit,
he de rebre
el marit.
Quan jo mani
de valent,
vull que escoltis
com el vent.
A la casa
del davant,
mai els cansa
el meu treball.
És el vent
de l'esperança,
qui no sent
quan no fa falta.
En el regne
de les flors,
no hi ha metge
ni tresors.
Amb quaranta
mariners,
no hi ha barca
sense rems.
Si la veig
i ella no em veu,
el desig
fa gran la creu.
Com demanaria
poder anar a dormir
sense saber qui
romandrà en vigília.
Les golfes menudes,
quan s'omplen de blat,
proven de fer mudes
per si es vol quedar.
No vull pedres
al camí
quan m'esperen
sols a mi.
A la casa
del pagès,
qui no menja
no diu res.
En el calaix
de l'oblit,
més de quatre
s'han esquifit.
No vull lluna
per a viatjar
puix de pressa
em fa anar.
Haig les hores
de la nit
per a fer-me
l'adormit.
No demano
altre veí
que un de joies
ben guarnit.