Pensaments festius (CX)
01 Agost, 2022 06:34
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Crec en l’amor, tot i havent-me tornat invisible.
L’home intel·ligent mai es lleva abans de posar-se al llit.
La casa és el cos que ens estima.
L’únic que sap on va és qui no es mou.
Suposo que la vida és un bon estat difícil de mantenir.
La mar no conta mentides, només les amaga.
Com no sóc prou espavilat, vull ocupar més lloc.
Quan la mar s’enfada és millor perdre-la de vista.
No heu de tenir por de la mar, només del seu caràcter.
Primer tocava la guitarra, ara es treu les puces.
Mireu si Déu és rodamón que ni ha llit a casa.
La nit arriba quan el sol ha perdut el crèdit.
Un cop creades les cames, Déu va posar el camí.
La veritat és com l’aire en espais oberts.
El dimoni intenta fer creure a Déu que té son.
Si deixo de ser gos, qui em guardarà les puces.
La riquesa no s’ha de compartir amb els pobres.
Tinc por d’aprendre, igual serveix per a alguna cosa.
Vivint entre gegants, és difícil créixer.
A cinc metres de la font, és difícil veure un assedegat.
No suporto les nits amb sol ni els pobres sense interès.
Vaig despullat perquè no sé anar a la moda.
Pecar és necessari, no es pot perdre l’infern de vista.
Dono els meus dies, però no els deixo.
Si sabeu on és la festa, és més senzill allunyar-se.
Em passaria els dies anant a un lloc que no arribaré mai.
Un dia volia cantar, però no tenia a qui.
És tan bonic menjar, que hauré d’evitar-ho.
Vestir-se és saber amagar la part del cos que ens avergonyeix.
Com l’home s’avorria va decidir anar a la moda.
Suporto el meu cos, és la paga de la por.
Ja quasi l’havia enganyat, va i es mor.
El temps conegut és insuportable.
Si l’home beu és perquè troba les portes tancades.
Potser un s’estima, però aconsegueix enganyar-se.
Només he trobat en l’home el poc que ha volgut ensenyar-me.
El que fa l’home petit és no saber com reproduir-se sol.
Si no teniu cap problema, comenceu a cercar-ne un de senzill.
El que més necessito a la vida, són dies ensopits.
Hi ha qui se’n va del món sense saber que no pot quedar-se.
Un home, que fa nosa, és una coma en un escrit.
Déu hagués pogut descriure el món i no n’estaria tan penedit.
Si algú creu que Déu ha mort és perquè necessita vendre moltes flors.
Podria tenir més diners, però no sabria on són.
Estimo les temences i set poemes més
01 Agost, 2022 06:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Estimo les temences
Estimo les temences
amables del meu llit,
allí on l’esperit
recull velles promeses.
Innobles solituds,
de sobte, m’acompanyen,
són els somnis qui planyen
quan es mostren eixuts.
Com avancem, tot d’una,
sense tambors ni sons
cap a una terra ingrata.
És quan mon plor esclata
portant-me les raons
més enllà de la lluna.
Una palla en el paller
Una palla en el paller
recordava, aquest estiu,
quan el blat era ben viu
i cantava sense fre.
Les roselles, ben formoses,
no paraven de guaitar,
un núvol es deixava anar,
escampava quatre gotes.
Una palla en el paller
es queixava de la sort
quan el pastor s’acostava.
Com la vida s’acabava,
moriria d’un bon mos
d’una ovella amb poca fe.
Ni conec la mare
Eixerit com sóc,
jugo al pica-pica,
mentre algú em critica
dient-me de tot.
En eixir de l’ou,
ni conec la mare,
diuen que el meu pare
va morir d’un cop.
Vida de mosquit
quan fa la calor
i el vent s’atura.
Cap altra criatura
haurà aquesta sort
de menjar d’un pic.
Com l’enyora
Margarida,
trenes rosses,
com es lleva
pel matí.
Amanida
a les revoltes,
diu que pena
en fer-se nit.
Margarida,
vell amor,
com t’enyoro.
Com et ploro
quan la por
fa la ferida.
El núvol plany
El núvol plany
quan parla el vent,
pobre innocent,
sempre al de dalt.
Com l’estiu crema,
com vol anar,
però l’enveja
el fa dubtar.
El núvol plany
i tot s’esvera
al seu entorn.
Un sol senyor
no vol ni treva,
pocs averanys.
Les poncelles corren totes
Les poncelles corren totes
a la festa del patró,
en el cel, hi ha més estrelles,
en el terra, més bonior.
Veig la plaça com s’emplena
amb dolçaines i tambors,
posa cadira la vella,
ho vol saber quasi tot.
Les poncelles fan mil voltes,
carrer amunt i carrer avall,
els joves són més tanoques
ni endevinen que fan ball.
Però els músics es retarden
i les poncelles s’enfaden.
Un viatge pel record
És la vida qui m’enganya
i em porta per averanys,
diria que massa estranys
on es burla i m’escanya.
Vestit en un cos mortal,
endevino mon futur,
en morir, seré a l’atur
a casa dels principals.
El meu regne és massa dolç
i s’esmuny entre oliveres
cada cop que el sol se’n va.
Però queda el tarannà,
un bon plat amb alls i cebes,
un viatge pel record.
He de segar
Amb quaranta queixalades,
enllesteixo el primer plat,
m’agrada prendre el salat
i ofegar-lo amb males cares.
El llevar-me a l’albada
és per a anar a feinejar,
el blat crida, he de segar
per a emplenar la casa.
Pa torrat i una sardina,
la tomata de penjar
i un poc de cansalada.
És estiu, la calor enganya,
sota l’ombra, cal restar
fins que la nit s’endevina.
Poemes curts (CIV)
01 Agost, 2022 06:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Entre viures
i queviures,
els castells
s'omplen de crides,
van per ells.
Les vanes promeses
jauen a un racó
pensant que és millor
el sentir-se ofeses,
que Déu els perdó.
A l'estiu demano
anar al safareig,
m'agrada el festeig,
prudent, sense esgarro,
sempre ho haig present.
No ploren els vents
quan entren al bosc,
ho troben ben fosc,
sense massa gent
a qui posar por.
He perdut
per gosadia
aquell ruc
qui em mantenia:
tou i eixut.
No més cases al carrer
de melangies,
en el passar de nous dies,
ni guanyo ni vull saber
qui va perdent: pau i guies.
Quan la cuina pren
aquella dolça flaire,
m'agradaria ser aire
i encabir l'enteniment,
no cal dir com sóc captaire.
M'he posat a festejar
amb la pubilla,
és garlaire, mala filla
i parca amb la neteja,
però crida.
Doneu-me pa
i més llenties,
són bons els dies
de l'allitar,
beneïts siguen.
He trobat l'amic
sense fer enrenou,
més valent que tou,
cercant-se el melic,
mai en tindrà prou.
La llagosta
m'ha de dir
que quan trona
no sap fugir,
la força és poca.
I com corre el caragol
pujant a una herba,
sent a dir que tot ho ofega
la gran pluja de l'agost,
arriba quan la verema.
Sense aturar
filava l'aranya,
un cop per setmana
no se'n sap estar,
després somia i calla.
L'escalfor regnava
en el país gran,
la nit demanava:
poder-se allunyar,
el sol ni escoltava.
A la casa
del més ric,
mai li manca:
sol, amic,
joia i gràcia.
És quan parlo
amb la gent
quan m'afanyo
de valent
en ser l'amo.
Poso la pau
entre els llençols
i menjo col
perquè escau,
sóc un talòs.
Em venia a dir
que, si faig pecats,
m'he de penedir,
poc que, en el traspàs,
fitaran amb mi.
A la pau
de la finestra
és on plau
haver la festa
del gran palau.
Quan la jove
està per mi,
em faig noble
en el camí
que porta a ser pobre.
No demano
altre seny
quan treballo
un xic menys,
sovint, em guardo.
Quan la vaca
veu el tren,
no s'esvera
ni ho sent,
està per l'herba.
A la vila
dels gegants,
quatre nans
mai faran fira,
són estranys.
En el cove
de la sort,
no hi ha ordre
si no es pot,
és de pobre.
I quan hagi
un poc de son
que algú escampi
mil colors
i se'n vagi.
He demanat,
a la dolça lluna,
de llum, una engruna,
però no em fa cas,
mai anem a una.
Les comandes
de la por
van plegades
en el fosc,
després, callen.
Quan enceto
el dolç ballar,
no puc parar
ni ho lamento,
vaig més enllà.
Per haver
un bon amic,
cal saber
on viu el ric,
per si esdevé.
He de seure
per pensar
com puc creure
sense estar
posat en deures.
Amb l’alegria
de tenir,
la cobdícia
es riu de mi,
poc que ho sabia.
Quan la cabra
vol menjar,
a cap banda
sap trobar:
el que li agrada.
A les ombres
dels estranys
caben normes
i paranys,
rauran a soles.
Epigrames (CIV)
01 Agost, 2022 06:18
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com em plau
el somiar,
al palau,
quan hi ha pa.
Pregaré amb el ruc
el matí de festa
per si hi ha qui menja
i ens diu: Ja no puc!
Amb el llapis nou
i el full encetat,
segur que he guanyat
aquest vers tan tou.
Al corriol
dels saberuts,
quatre fem miols,
d'altres remucs.
Amb prou vi
i poca son,
l'esperit
va al seu món.
A la casa
de l'Andreu,
cada fada
duu sa creu.
Per a perdre
pocs diners:
menjar, beure
i poc més.
I quan sigui
més valent,
cal ser gent
al cementiri.
És quan parlo
de l'ensurt
quan m'amago
i no puc.
Manta de follies,
pel camí estant,
diuen que vindran,
són perdonavides.
A la plaça
de la font,
prego massa
i fuig l'amor.
Sense amics
a qui obeir,
vull dormir:
dies i nits.
Les comandes
van al pas,
les més maques
ja vindran.
A la rosa
posa olor,
vull l'amor
que tot ho gosa.
De les branques
del meu arbre,
farem cases
més amables.
Quan m'estimi,
li diré:
Que m'obligui
a quedar bé!
Entre roses,
margarides,
amanides
a ser dolces.
Al barranc perdut
de les hores toves,
mai trobo respostes
ni em parlen els muts.
Per a ser
bon traginer:
menjar, beure,
quedar bé.
Com sóc pobrissó
i el treball m'espanta,
cerco a una infanta
ben farcida d'or.
En el regne
dels mortals,
has de creure
o quedar mal.
Il·lusions perdudes
al cap del carrer,
donen les engrunes
per a dormir bé.
Sóc com la llavor
que, en caure a terra,
es queixa, s'esberla
i perd son tresor.
Com et deia,
aquesta nit,
vaig de dèria
a embolic.