Pensaments festius (CXI)
15 Agost, 2022 19:24
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Us he regalat, el meu temps, en quatre ratlles.
Aprenent a perdre, he passat les millors hores.
El meu cotxe, amb els anys, ha après a fer el que vol.
Odio els lladregots perquè em recorden qui sóc.
Ser intel·ligent és saber llegir un rellotge sense mirar-lo.
No us vull conèixer, no suportaria un altre de la meva espècie.
Voldria trobar, per al meu cos, un comandament a distància.
Diuen que la intel·ligència és una drecera entre l’orella i la llengua.
Déu sol ajornar les respostes perquè no vol posar-les a la caixa del temps.
Cal arribar a la conclusió que no tenim ni espai ni temps.
L’home es mou perquè encara no sap d’on és.
Les rectes són corbes que algú ha colpejat.
Mai sabré cantar, no sé pujar escales.
No dubteu de la meva intel·ligència, no hi és.
No vull entrevistes, odio despullar-me sol.
No us dono el meu lloc, me l’ha pres el temps.
El que més em costa a la vida és saber on he de guardar el cap.
Quan parleu amb Déu, procureu no fer soroll.
La vida és una suposició mai encertada.
Cal aprendre del silenci, mai us dirà res dolent.
L’aigua s’enfada perquè ens coneix a tots.
De la mar, només em preocupa el seu sostre.
Vaig provar d’estimar la mar, però no em sortien escates.
Si us estic avorrint, és que teniu portes al cervell.
Escriure és la millor manera d’estar assegut.
No vaig al circ: el plorar dels pallassos, m’agrada massa.
Al carrer de la vanitat, totes les hores són estèrils.
Publicar només és qüestió de saber perdre diners.
Al regne dels cecs, el tort és un imbècil.
Em donen diners amb l’esperança que els sabré perdre.
Tal com es va fent el món, no em preocupa el seu futur.
Mentre seré viu us deixaré abusar de mi.
Per què cerqueu la pau si mai heu sortit al carrer?
No dubteu que la vida és una ampolla de verí.
Mai s’escriu una frase amb menys de 360º d’angle.
Perdoneu els meus pensaments, és que em feien nosa.
Tinc massa coses per a no ser pobre.
He provat de tenir un altre cos, però no me’n surto.
Aprimar-se és aprendre a compartir.
Al carrer on vull viure, fins el sol passarà a peu.
Si veniu a veure’m, no us deixeu els ulls.
Si l’estimem prou, el cos no pararà de volar.
Un somriure no deixa de ser una caixa de sorpreses.
Si el jutge em condemna a restar pres, com ho he d’interpretar.
Al racó precís i set poemes més
15 Agost, 2022 19:19
Publicat per jjroca,
Poemes
Al racó precís
Al racó precís
de la nova estança,
albiro una branca
d’un arbre adormit.
Ésser terrenals
ens porta al misteri,
és vell l’encanteri
de cases pairals.
Al racó precís,
on viu el silenci,
millor que esvellegui
per perdre el neguit.
I tot va com cal,
sense prendre mal.
Han de venir els fantasmes
Han de venir els fantasmes:
mal vestits i mendicants,
podria saber-ne quants,
però aprendríeu debades.
Amb el llençol estripat,
rovellades les cadenes,
amb poca sang a les venes
per no fer cap enfadat.
Satanàs els ha manat
que cal reclutar fidels
puix ha encomanat calderes.
Els fantasmes hauran febres
si no es deixen prendre el pèl
ni gaudir de malvestats.
No m’agraden les escoles
Us comento, de passada,
amb semblant diria trist,
he fugit del compromís,
de dubtes de gran durada.
He d’aprendre, tal com cal,
a llegir les beceroles,
no m’agraden les escoles
i l’escriure em farà mal.
Però haig un vell mestre:
mig decebut, somiant,
a qui li plau l’ensenyar.
Com em pot acompanyar
si jo vaig cap a l’orient
per guanyar temps en aprendre.
Mala peça en el teler
Mala peça en el teler
em convida a no fer.
M’he llevat, de bon matí,
cap allà a la migdiada,
la taula que estigui parada
i algú que faci el llit.
De primer plat, la sopa
ben bona per a empassar,
de segon plat, bacallà,
per a postres, una poma.
Una taula, al cafè,
ben a prop de la finestra
i al capvespre l’escomesa
de passejar pel carrer.
Em plauria més que res
Em plauria més que res:
descansar i guanyar molt,
ser a la mar, menjar de tot
i somiar com un pagès.
Menjar truita amb dos ous,
la tomata, la sardina,
beure el vi sense anar a missa
i adreçar-me al món dels bons.
Em plauria festejar
amb una dolça pubilla
d’un futur assegurat.
Viure dolç, menjar salat
i pertànyer a la gran illa
on pocs poden arribar.
Escanya el seny
Escanya el seny
i l’esperança vola,
cercar pastures
en prats indefinits.
Com l’esperit,
qui demana aventures,
cerca una escola
on ningú reny.
I van passant
desvalguts paratges
on rau l’oblit.
Sento el neguit
de les hores salvatges
qui van marxant.
La blanca nau
Paraules fortes, pensament rabiós,
aquelles tardes a casa del mai més,
heu de saber com estic de corprès
tot esperant esdevenir amorós.
Obre la porta, llença la clau
i entaforat al vell camí,
on trobaré altre mesquí
qui ha demanat, arreu, la pau?
Vana il·lusió, cerca un tresor
on trobar el dolç i gran coratge.
Avui, me’n vaig sense equipatge
per a bastir un nou record,
prenent , a port, la blanca nau
qui em portarà al meu catau.
És a l’era
És a l’era on plora el blat
i el consola la rosella,
com sabeu, era un trapella
i del terra enamorat.
Ajagut, cercant condol,
la gruixuda roda espera,
enyora la primavera
quan el despertava el sol.
És a l’era on plora el blat
i el pagès dóna mil tombs
fins que es veu esmicolat.
Manta vanes il·lusions
la desfeta ha trastocat
mentre tomben els corrons.
Poemes curts (CV)
15 Agost, 2022 19:13
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Simplement
hauré de dir
que la gent
em fa patir,
sóc innocent.
Les llambordes
del carrer
criden totes
quan convé,
són prou fortes.
És el petit monstre
qui va per les cases
tot cercant un sostre
per si, a les albades,
vol trobar gent noble.
Massa nits
ve la tempesta
pel camí
de la bestreta,
vol fugir.
Per a segar el blat,
demano la falç,
qui l'haurà portat
sense saber quan
la podré encetar?
Tardes de tardor,
si la brisa envola,
vol anar a l'escola
per trobar el minyó
i saber si plora.
No demano pa
ni dolç ni verdures
són altres pastures
on voldria anar
sense perdre mudes.
Si la jove es riu de mi
perquè parlo i quequejo,
li hauré de dir que si plego
mai sabrà quan vaig allí,
a quin déu li planyo i prego?
Les mil ones
de la mar
com van totes
a regnar,
però moren.
Sense pena
plora el ruc
quan recerca
l'aixopluc
i no desperta.
Quatre llibres
van a escola,
han de viure
i guanyar d'hora
un dolç pervindre.
Les esquelles
de la sort
són ben fetes,
amb amor,
per mans ferrenyes.
Escric confús
sense massa pressa,
m'ha dit la saviesa
que em farà refús,
no em refio d'ella.
Amb les portes
i els sotracs,
van topant
totes les hores
enmig de clams.
No haig res més
per aclarir,
estic corprès
fins a morir
o un xic després.
Entre penes
i encenalls,
quatre cebes
i cinc alls,
són coses meves.
M'he posat
en un racó
i he trobat
tot un tresor,
segur que és bo.
Quatre menges,
tres d'enciam
i mil regnes
sense pany,
dolces promeses.
Estimar voldria
un sol cop al mes,
és la gosadia
qui em porta després
a una altra follia.
Manaran el reis
força primaveres
amb les gran despeses,
sense massa lleis,
són les meravelles.
M'agradaria sentir
el foc com crema,
les mancances que tinc
per si hi ha enrere
qui m'enceta un camí.
Epigrames (CV)
15 Agost, 2022 19:02
Publicat per jjroca,
Epigrames
Amb seixanta claus
i sóc al carrer,
pobre mariner
qui no té ni naus.
Una cosa
he de dir:
Si fas nosa,
cal fugir!
Quan el vespre
duu la nit,
fa malvendre
l'esperit.
En el caminoi
de les fulles seques,
mai trobo les meves,
haig ben poca sort.
Ni manar volia
en dèries d'amor,
era perdedor,
mai ella em voldria.
Quatre comandes
per a mig fer:
anar al cafè,
jugar a les cartes.
He de demanar,
quan es faci el dia,
haver alegria
per poder somiar.
Quaranta velles,
a missa estant,
viuen en tenebres
mentre van pensant.
A la cova
he vist el drac,
ben callat,
notant com plora.
Tot parlant
amb el cargol,
celebrant
que es troba sol.
Quina mena
de queixal
quan espleta
li fan mal.
L'ocellet cantava
a la gàbia estant,
el deixà una fada,
d'altres en vindran.
Quan arriba
el ruc al tros,
com em brama:
un cop o dos.
Amb seixanta
anys perduts,
quan es cansa,
fa remucs.
Massa riures
pel matí
com em diuen
que has dormit.
Al racó del mas,
dessota una reixa,
un valent es queixa,
ningú li fa cas.
No demano
per a mi,
és que l'amo
em fa glatir.
En el si de la bassa,
canta el gripau,
diu que l’amor ve, passa,
però mai li escau.
Quan aplegui
al cap del mes
vull que em torni
el darrer bes.
Maria somiava
en pujar a la lluna,
va trobar fortuna,
ningú la deixava.
Quan aplegui el llop,
diu la Caputxeta,
tinc la llar encesa
i un pot de xarop.
Demaneu al fred:
que estigui per mi,
no sóc pas diví
ni estimo l'hivern.
Amb quaranta cartes,
la taula parada,
he de fer menjada
d'enginy i de nafres.
El més noble dels amics,
quan arriben els mals vents,
mai demana altra gent
per haver cura de mi.