És ben dolça i tafanera i set poemes més
07 Agost, 2022 11:22
Publicat per jjroca,
Poemes
És ben dolça i tafanera
Na Mariona, del meu cor,
a festes m’ha convidat,
no cal dir com m’he mudat,
semblo un nuvi de debò.
Passarem mitja vetllada
entre pastes i somrís,
un vi blanc, un poc d’anís;
com la veig d’enamorada.
Na Mariona, del meu cor,
és ben dolça i tafanera
mentre la nit va passant.
De segur, que un bon galant
li prometrà fer-la seva,
mes em va guanyant la por.
Com a monstre petit
Com a monstre petit,
vull governar el meu regne,
no menjo ni all ni pebre,
no haig joia ni amic.
Quan el sol treu el cap
pel de dalt del Montsià,
la queixa deixo anar
tot i demanant ma part.
Un déu feixuc badalla
i engega la calor
des del cim a la plana.
Voldria per companya,
per si em portava sort:
una vaca sense banya.
A la vila vella
A la vila vella,
les portes obertes,
finestres desfetes
on l’hivern penetra.
Carrers solitaris
i una ombra fresca,
no hi ha gent del barri
ni cap cuina encesa.
A la vila vella,
dormen els fantasmes
en un llit de pedra.
Quan la lluna és plena,
sento les proclames
de la gran desfeta.
He perdut el somni
He perdut el somni
de la joventut,
ha estat mal negoci,
però l’he perdut.
En un temps de pressa,
la vida se’n va,
cerca una drecera,
no la sap trobar.
Massa hores mortes
viuen a l’oblit,
allí, s’entaforen.
Vindran altres joves
a trobar el neguit
darrere mil portes.
Poseu-nos la disfressa
Amics i coneguts
poseu-nos la disfressa,
anem plegats a la festa
dels savis i dels rucs.
Allí, he de trobar
la nostra infantesa,
la gràcia manifesta,
el nostre tarannà.
I si ens sobra temps
hem de bastir castells
dessota de la lluna.
Anem-nos-en a una
sense altres atuells
que un riure complaent.
El viure em convida
El viure em convida
a perdre la fe,
callar i no saber
on rau la fugida.
Aprendre de tots,
oblidar els guanys
i trobar paranys
en massa racons.
El viure em convida
al petit lluitar
en guerres perdudes.
Estimo les mudes
qui em volen tornar
al punt de partida.
La gallina diu al gall
La gallina diu al gall,
després del gran cloquejar,
que, demà, se’n vol anar
a reconèixer la vall.
Allí, en aquelles pastures
és senzill fer un bon mos,
hi ha un cuquet bocaterrós
qui em pot deixar a les altures.
Perquè el pinso, ja se sap,
no donarà massa gana
i no acaba d’atipar.
El gall, que és prou taujà,
li comenta que, a la tanca,
hi ha guineus amb molta fam.
Melangia i disbarat
És la joia,
qui ve amb son,
la qui ens deixa
un nou coixí.
Així, d’una,
avancem
i una espurna
en porta cent.
És la joia
sorneguera
la cofoia
sense queixa.
I la resta, ja se sap:
Melangia i disbarat!