Pensaments festius (XCIV)
02 Febrer, 2022 17:08
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És millor tenir set que perdre-la.
La gran ciutat dóna mal de peus.
És una noia massa jove per ser maca.
Estic somiant, he perdut dues hores i me'n ric.
És un bon negoci no guanyar més del que perds.
Amb tacons, es guanya vista i es perd olfacte.
És de ciutat, l'he conegut per l'ampolla.
Es pinta tant que és tot un color.
He provat d'anar al cel, però tots els autobusos eren buits.
Deixeu anar els músics, deixaran prou sons escampats.
Cap paraula ha de fer nosa i cap lletra ha de quedar-se sola.
Va ser un dia trist, només vaig veure gent intel·ligent.
Quasi era seu, però va gosar de mirar-me.
Déu va fer l'home lent i tot i així encara li fuig.
Només volen el meu bé, deuen estar molt malalts.
La paga de Déu és la millor de les bestretes.
Un ruc em va guanyar, ell tenia més sentit comú.
Estava pensant i el meu cos va dir: Tinc son!
Les flors prefereixen les abelles a les dones.
He arribat massa tard, només quedaven defectes per repartir.
Vaig guanyar a Déu, li vaig proposar ser un home.
Li he dit a una pedra la meva edat i de poc que no s'esberla.
He trobat una clau per anar al cel, ara necessito una porta.
És una dona massa bonica, no hauria de saber qui sóc.
He anat a casa del rei i no hi era, m'han rebut els criats.
És bonic ser pobre, mai et conviden a salvar ningú.
Tenia la casa massa gran, només podia fugir.
L'únic bo d'estar cansat és que ni tens ganes de fer res.
Tinc les portes obertes, però la presó és molt fosca.
Vaig decidir anar-me'n, ara no sé on sóc.
Val més pensar amb la por que la por de pensar.
Seguiré escrivint, és la meva manera de respirar.
És fàcil sentir a Déu, el que costa és entendre'l.
Deixeu-me el camí lliure, jo us deixaré les rodalies.
He mirat els diners i he vist gent que els espera.
No vull trobar-me sol, vull ser-hi.
He posat preu al meu temps i em dec massa diners.
La llibertat no gosa anar enlloc per por de perdre's.
Només els rics estan capacitats per tornar-se pobres.
Us estimaria, però necessito massa l'amor.
L'home posa el poal i Déu la corda.
He pres una decisió, seguiré respirant.
Com discutir, amb un ruc, la qualitat de la palla.
El pitjor que li pot passar a un tomàquet és morir a l'esquena d'un comediant.
Porteu-me un llençol i set poemes més
02 Febrer, 2022 17:05
Publicat per jjroca,
Poemes
Porteu-me un llençol
Porteu-me un llençol
per refer mon llit,
sóc mal enemic
qui es va perdent sol.
M’agraden les guerres,
de bon dematí,
quan pensa el coixí
que haig les de perdre.
El fred de l’hivern
fa de bon passar
amb vi de taverna.
Vora la finestra,
m’oblido que hi ha
un monstre despert.
La pluja voldria
La pluja voldria
esdevindre neu,
però el bon Déu,
sovint, se n’oblida.
La pluja voldria
banyar tots els camps,
sentir com els plans
cauen de seguida.
Ben sovint al bosc
sento melangia
i em poso a plorar.
Vindrà l’endemà
portant la follia
n’hi haurà per a molts.
En el racó tranquil
En el racó tranquil de l’enyorança
on cada capvespre torna al passat,
he sentit venir la benaurança,
aquest gest tan noble, tan amistançat.
No pertanyo encara als herois eterns
aquells qui dominen el cel i la terra,
passo pels camins amb pas lleuger
i m’aturo, un xic, on mon cor delera.
He de traginar i fer-me un racó
on poder lluir tota ma feblesa
fins on el futur em demana pas.
Cada dematí, espero en el mas
aquell cavaller qui mostra fermesa
per poder lluitar ben a contracor.
Som nosaltres els humans
Assoleixo que el cap d’any
és bon temps per a fer bugada,
rentar roba poc m’agrada,
però resta aquest parany.
Som nosaltres, els humans
els castigats del judici,
com planyem el sacrifici
de ser pobres i cristians.
Va ser el déu ben saberut
qui ens posà a aquesta terra
per provar de ser feliços.
Prompte va treure els anissos
i ens porta per la tenebra
fins aplegar a estar perduts.
A l’entrada del mai més
A l’entrada del mai més,
el silenci ens espera,
la lluita queda endarrere,
el futur ha de ser espès.
Vianants d’aquest camí
mai han de trobar la drecera,
han de perdre l’escomesa
i viatjar sense destí.
Deixarem el nostre cos
qui no vol deixar la terra
en el si d’un dubte gran.
Ni vull saber fins a quan
durarà la llarga espera
fins aplegar al moll de l’os.
Vull ésser un sant fruitós
És a l’hora de dormir
quan el monstre em ve a dir
que era ple de fellonia,
aquest monstre m’humilia
i l’odio a desdir.
Ha de ser la poca sang
la que em porta a ser bergant
i prohom sense recança,
com pujo la benaurança
i somio aplegar a sant.
Doneu-me quatre mentides
i fal·làcies a l’engròs,
vull ésser un sant fruitós
amb les aures amanides.
Farcidet de vi
Farcidet de vi
i anant a pleret,
vull un carrer estret
ben entrada nit.
Una vella mossa
amb mi es vol casar,
no voldria anar
a llocs on faig nosa.
Farcidet de vi,
vaig a la taverna
per a créixer un munt.
Haig un bon repunt
de fermesa eterna
que mai vol eixir.
He deixat la porta franca
Algú dirà que la sort
va fent voltes a la casa,
he deixat la porta franca
per si vol entrar de cop.
Amatent d’hores fruitoses,
he refet tot el camí,
sóc a l’ombra del gaudir
per tal de fer bones obres.
M’he lliurat a quatre llops
qui demanaven la menja
ben posada en un plat.
Estic del tot afartat
i oblido com l’enveja
em voldria aclucar un poc.
Poemes curts (XCII)
02 Febrer, 2022 17:01
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Na Maria em diu
que li agrada el ball,
jugar a la viu-viu
i fer, amb encenalls,
a la branca, un niu.
I, quan faci calor,
vull roba fresca,
asseure'm al balcó
i mirar, sense cap pressa,
els porucs festejadors.
En aplegar al cap del mes,
haig tanta gana
que prendria una setmana
menjant plates d'entremès,
tres porquets i mitja vaca.
Al si del castell,
hi ha una princesa
tot pregant per ell,
per la roba estesa
abans de fer net.
A la casa
de l'enyor:
una vaca
és un llop
o bé s'hi atansa.
Mireu-la si és dolça
amable i pacient,
com diu, bona gent,
ha de ser l'esposa
d'algun mal servent.
En el riure
de les flors,
ve el queviure
dels amors,
no és pas lliure.
En el record
de les velles cambres,
parlen de tot:
de dies agres
on perdre el nord.
D'aquí estant,
enmig del cementiri,
em vaig fent gran,
sense cap vici,
ganes: No tant!
A la casa
de l'Enric,
el qui passa
diu que és gris,
potser carbassa.
Sense eines,
vaig al tros,
quan hi ha queixes
ni em moc,
passen els dies.
Quan preguntes,
et diré
que haig dubtes,
però haig fe,
ni s'esmussen.
Una jove mossa
em vol fer pecar,
diu que es troba sola
i vol festejar,
de segur que ho prova.
Ni vull sol
a mitja nit
ni al juliol
cerco el mosquit,
no hi sóc tot.
Quan havia més diners,
em posaven la catifa,
ara, com no en queden més,
em fan befa i enganyifa,
deu ser cosa d'interès.
Mai demano alhora:
menjar i dormir,
puix el son no em troba
abans de glatir
per un plat de sopa.
Al carrer
dels fredolics,
quan ve el vent,
no hi ha ni abric,
es veu que es perd.
Al desert, els prats
hauran massa arena
per poder albergar
la casa de l'herba,
poc que puc menjar.
No vull res més
que un riu petit,
un prat ben verd,
poder dormir
dintre l'incert.
No demano més
que poder guanyar
per dos o per tres
sense treballar,
crec que ho tinc prou verd.
Epigrames (XCII)
02 Febrer, 2022 16:55
Publicat per jjroca,
Epigrames
Vull seure, com cal,
sota la figuera
on la dolça espera
em diu: què hi ha dalt?
Estimat pagès
voltat d'oliveres,
elles no són seves,
han trobat un rei.
En el riure
de les flors
endevino
mil colors.
I quan sigui l'hora
de retre homenatge
vull anar lleuger,
ben vestit, d'hostatge.
En sortir
del meu palau
tot s'escau
més parc i trist.
Les abelles joves
cerquen l'enrenou,
treballen i volen
fugir del seu jou.
Com a un gegant
sense nissaga
menjar m'agrada
i fer-me gran.
A les cases
de ponent,
els fantasmes
cerquen temps.
Quan els meus fantasmes
demanen paor,
els dic sense por:
Són fetes passades!
A la cambra,
tinc un llit,
quan es cansa,
vol matí.
I res em plau
com una pau tranquil·la,
sentir passar la vida,
anar a cercar la nau.
Escric així:
amb un llapis ferotge,
sense mirar el rellotge,
pensant com cal glatir.
Porto les tenebres
al carrer del mig
per si ve el desig
i em tracta a empentes.
En el gran amor,
dintre d'hores baixes,
se sent la remor
quan porta missatges.
Peno quan em criden
les tardes llunyanes
són així d'estranyes,
n'hi ha de totes mides.
Quan les mosses
tenen son,
senten totes
mals d'amor.
Per ser segador,
com m'agrada el gra,
el seu tarannà:
callat i seriós.
Una casa vella
em parla d'amors,
de temps de desfeta,
de massa paors.
Manta feina
i poca sort,
porta l'eina
fins al clot.
Les hores tardanes
de la negra mort
mai passen debades
en aplegar al lloc.
Per haver
tants mals d'amor,
menjo massa,
somio poc.
Les velles estrelles,
en el cel estant,
conten meravelles,
però no faig cas.
La velleta
quan no vol
diu que és festa,
però plou.
A la casa
del pagès
qui no menja,
no diu res.