Pensaments festius (XCV)
14 Febrer, 2022 19:35
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
La vida és un cercle, la resta és un mal dibuix.
Cada dia té un matí, una tarda i una bombeta que es fon.
Un és intel·ligent fins que toca fons.
Estimo el meu silenci i odio el meu seny.
Les dones estimen la intel·ligència, però adoren el seu cos.
Em faig vell, ja trobo massa dies semblants.
A ningú se li acut respirar només un cop.
El dia de la meva mort espero tenir poca feina.
Un vol ser senzill, però li posen massa llocs on emmirallar-se.
La cadira prefereix descansar sense mi.
Si voleu estar sols no deixeu de guanyar.
Van fer la vida només per poder-la perdre.
Hi ha tantes dones maques que poden deixar de fer goig.
Les dones tarden vuit anys més en aprendre que han de morir.
Tot i anant al mar, és millor portar l'aigua de la muntanya.
Els rius deixen de cantar quan la mar s'apropa.
Sóc un pobre home, almenys ho intento.
Cap pagès vol ser pobre, és la natura qui el fa.
No necessito escoltar els altres, escolto un tonto qui ve amb mi.
Si moro avui, demà vull fer festa.
Em va venir a buscar el son i em va trobar dormint.
És bonic ser ruc, almenys guanyes dues cames.
Prefereixo que m'insultin, em fan perdre menys temps.
Per què els rics tenen més espai, si no poden créixer més?
Tenia una casa gran, s'omplia de forasters.
El metge diu que em curarà, voldria saber de què?
És possible que vaja al cel, ara s'urbanitza molt.
Necessito mentider que m'ajudi a prendre vol.
El vent ve carregat de paraules que no van aplegar a les orelles.
La natura és sàvia, no necessita ser intel·ligent.
Necessito tantes coses que encara no em puc morir.
Estic enamorat, ara, em falta saber de qui.
Viatjar és prou senzill, només cal tenir ganes.
He anat a fer un vol, la casa no ha volgut venir.
És bonic ser pobre, s'arriba sense pensar-hi.
Ofereixo sis mesos de presó per aprendre a robar millor.
Un dia vaig voler ser rei, encara em cobren els interessos.
És molt bonic ser jove, sobretot si no ho saps.
Estic aprenent a ser vell, ho faig sense cap esforç.
Quan un arriba a la porta, és millor provar d'obrir-la.
Fa sis anys que festejo, el compte el du la núvia.
He parlat amb una pedra, ni sé el que m'ha dit.
Si no voleu treballar, heu d'aprendre a perdre la salut.
No sé on tinc els diners, els vaig donar al caixer.
Quatre gats i set poemes més
14 Febrer, 2022 19:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Quatre gats
Amb quaranta queixalades,
he enllestit una poma,
era ben dolça, ben bona,
com ha finit enmig nafres.
He pujat al gran calvari
que em porta a l’enteniment,
pel camí, he deixat gent
qui es queixen a diari.
Amb menester i dolgut,
passo tou pels vells carrers
qui no porten cap lluerna.
Quatre gats a la taverna,
volen mostrar-se planers
per saber on vaig begut.
Vells elogis
Caminant, sense camí,
en una illa deserta,
com el son es manifesta
en aplegar mig matí.
Porto hores en gaudir
d’una vigília encisera,
cerco la meva promesa
de saber-me bon veí.
Acaronat pels meus somnis,
reposo, vora un aljub,
per a sentir riure l’aigua.
Formo part d’una nissaga
que es lleva havent perdut
bona part dels vells elogis.
En la pau de la muntanya
En la pau de la muntanya,
com recerco en Manelic,
ha de ser el vell amic
qui vol restar a sa casa.
Som nosaltres, els humans,
ben posats en velles naus,
hem guanyat ser catalans
assentint: I si a Déu plau!
En la pau de la muntanya,
sento un aire fredolic
qui puja per descansar.
No espero haure un demà
on somiar en tornar-me ric
sense lluitar en cap batalla.
De segur que vaig perdent
És una mossa formosa
ben posada en el seu temps,
l’he demanat per esposa
i, en sentir, se’n va rient.
És bruna, ben pentinada,
amb rínxols de plata i or,
com diria que ha un cor
que la fa ben primmirada.
Esperant un cavaller
que la porti al paradís
i l’estimi de valent.
De segur que vaig perdent,
però, abans del compromís,
igual aplego a primer.
Al matí, les fredorades
Al matí, les fredorades,
a migdia, prou bon sol,
haig les presses endreçades
i només em resten pors.
Na Mariona dels meus somnis
m’aconsella anar al prat,
les herbes com han quedat
totes plenes de desoris.
En el regne de l’oblit,
hi ha ombres de tota mena
i silencis sorprenents.
He demanat ser conscient
fins que arribi nova crema
i em deixi estamordit.
Una classe, tres finestres
Una classe, tres finestres
i vint-i-cinc els minyons,
la meitat faran de bons,
els altres, de mitges feres.
Una pissarra, un tinter
amb un pupitre de fusta,
el mestre com els acusa
de ser tots uns malfeiners.
La llibreta es va omplint,
va prenent color la ratlla
d’una tinta blau marí.
Com va passant el matí
mentre aplega la gebrada
penetrant fins al de dins.
És el peu qui em porta
És el peu qui em porta,
vés a saber com,
deixeble pregon
d’un cor que es revolta.
He copsat la lluna
al cap del carrer,
reina inoportuna
sense res a fer.
Li he donat al cap:
la meitat de penses
per si vol viatjar.
De segur que va
endrapant tenebres
per a no tornar.
Vindrà el seny
Vindrà el seny
roent de les promeses,
del tot esteses,
enmig del cor.
Massa sabrem
i oblidarem les festes,
tornaran les necieses
a prendre dot.
No escric res més
puix em manquen bones lletres
per disposar.
Deixeu-me anar
on no hi ha malifetes
ni plany saber.
Poemes curts (XCIII)
14 Febrer, 2022 19:29
Publicat per jjroca,
Poemes curts
M'agrada sentir
la remor de la mar
després de finir
aquest dur treball
de no poder dir.
Quatre ratlles
per pujar,
altres quatre
i descansar,
no vull més tracte.
Les joguines
que he comprat
fan amigues
o distants,
són teranyines.
El cuquet cantava
pel corriol del prat,
un déu se li enfada,
comenta enutjat:
En fas un gra massa!
I, per a pagar la rondalla,
he venut, per pocs diners,
dues finques, una casa
i, de joies, tot un feix,
hauré deutes mitja anyada.
A la casa
dels parents,
faran falta
bones dents
per a fer l'estada.
És quan menjo
que ho tinc clar:
Si m'engreixo
és pel pa,
el dolç no el deixo.
Tot anant
en processó,
m'he cansat
en fer el tomb
i no parar.
Hauria de dir-te,
sense cap raó,
que m'agrada viure
fent de pobrissó
i sentint-me lliure.
Massa cabres
porten dol,
salten, salten,
cerquen sol,
mai es cansen.
En el regne
dels cristians,
ploren quatre
que es fan grans,
hauran de febre?
No hi ha hores
sense quarts
ni un gran poble
sense sants,
són gent noble.
M'hauré de morir
sense demanar,
hauré de partir
sense caminar,
és tot el que hi ha.
Amb quaranta pobres
governant un ric,
hi ha massa patxoques
per poder enllestir
la força d'un poble.
Na Maria demana
puix volia un nuvi nou,
quan li parla no es mou,
quan s'asseu no ha mai gana,
de segur que és força tou.
En el regne
del sabuts,
de cada setze
n'hi ha tres de muts,
sabran rebre?
He donat al vent
la força de l'aire
per si no la sent,
disposo un nou caire
de restar pacient.
Quan demano
per un metge,
he de retre
un cos qui planyo,
no sap rebre.
Hauré de morir
sense massa pressa,
deixar mon camí,
oblidar la pensa,
tornar-me mesquí.
Mai demano
altre llop
puix quan passo,
altre cop,
diu que l'enganyo.
Epigrames (XCIII)
14 Febrer, 2022 19:21
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
encisadora
ni faig falta
ni faig nosa.
Voldria ésser
la jove abella
qui cerca el vèncer
de tanta peresa.
Així com el llum
emplena la terra,
el llamp com esguerra
el dolç aixopluc.
Mai he de conquerir
la pausa lleugera,
la més dolça espera
que ens porta la nit.
Mai declamo
a l'enemic
si és tan ric
com el meu amo.
Em plau el saber
que aplega tempesta
quan se'n va la festa
a un altre carrer.
Cada dia,
pel matí,
és quan penso
en el dormir.
A la casa vella,
com no hi ha enrenou,
ni es veu la paella
lluitant amb un ou.
Quan arriba la por
tanco la finestra
i deixo una escletxa
per si perd raó.
En el neguiteig
de les hores baixes,
fan servir les caixes:
força i degoteig.
Com m'agrada ser,
quan plau a la terra,
aquell sentinella
qui rau al cafè.
Amb els tres amics
i quaranta cartes,
com passem les tardes
menant embolics.
Manta hores
de les nits
com s'emplenen
d'embolics.
En un vell país,
on no hi ha enrenou,
mai cerco l'amic
ni espero el condol.
A l'hora primera,
estic demanant
la més llarga espera
d'un sol qui fa tard.
Els fantasmes
són així,
posen manques,
treuen pit.
Una rosa sola
mai farà camí,
però en el seu si
com l'amor pregona.
Per a escriure
com et vull,
cal ser lliure
i ser vençut.
Amb el cloure
de les flors
he de coure
mals d'amor.
Amb els meus amics
com passo les hores,
com em vénen totes
entre sons tranquils.
La més noble
tradició
va pel poble
a cor què vols.
Vénen totes
les mancances,
portant nobles
sense armes.
Per aprendre
a navegar,
cal entendre
on pots anar.
En el breu somrís
trobo el teu cor,
saps on va l'amor
quan no vol partir?