Pensaments festius (XC)
01 Gener, 2022 06:29
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He arribat a entendre una cosa, és un bon inici.
Viure ja és prou pesat, no us calen tants embalums.
La vida és prou bonica com per a no necessitar publicitat.
Començo pensant i acabo plorant tinta.
No sé on és el cel, però sé com no anar-hi.
La saviesa de Déu em privà d'un ull al clatell.
Tinc el cervell petit, però el cap és massa gros.
Un dia és la durada de llevar-se dos cops.
No dubto de Déu, dubto de la seva existència.
Tinc molta sort, encara no em conec.
He anat a la mar, he vist la mar i l'he deixat enrere.
No necessito que em lloéssiu, però no us ho privaré.
Estic content, no em trobo a faltar.
Tinc massa hores per no perdre'n unes quantes.
El cel és lluny, no puc ser-hi tots els dies.
No li recordéssiu al cos que és el meu amo.
Escric per tenir la culpa de moltes coses.
He anat al teatre, però prefereixo el que veig pel carrer.
Deixeu cansar el cos, l'esperit reposarà més tranquil.
Mai he estat dels pobres, deu ser que sóc un d'ells.
Hagués pogut comprar flors, però no volia més víctimes.
Sóc un fill dropo que necessita excuses per treballar.
Vulgues que no, em vaig convencent que no sóc un déu.
Busco home, poc espavilat, que ocupi el meu lloc.
Festejaria, però he conegut el meu futur.
És bonic que passi el temps quan no et necessita ningú.
L'embolcall m'agrada, però dintre, què hi ha?
Ser pare és la paga d'haver estat fill.
És un home molt gran, el pots posar en qualsevol lloc.
Per fi, va trobar un home que feia conjunt amb l' armari.
La nit d'estiu no sap que, al dematí, treballo.
Demà és dijous, quan serà dimecres?
Era un home molt avar, va patir molt en expirar.
De fet, la dona necessita set anys més per arreglar-se.
Deixeu-me endreçar l'avui abans d'allitar-me.
Tinc poc temps per endevinar quan he de tornar.
Estic convençut que la terra seguirà deixant que la trepitgi.
Cada dia, estic més boig, almenys ho intento.
He provat de no escriure, però m'ofego.
Vaig sortir de casa sense diners, vaig tornar de seguida.
El mar era feliç, però va venir la lluna i el vent.
A Déu se li descuidà la marxa enrere.
Estimo el món perquè no em necessita.
És bo pagar impostos, deixes de somiar.
És hora de ser a dalt i set poemes més
01 Gener, 2022 06:25
Publicat per jjroca,
Poemes
És hora de ser a dalt
Preneu-me el seny,
el deure de somiar,
més trist, no puc estar
em canso de ser lleig.
Deixeu-me anar
a viure en una cova,
saber que el temps vola
i no sap aturar.
He de bastir
el vell castell del somni
potser des del setial.
És hora de ser a dalt
per a guanyar qui provi
aprendre un xic de mi.
Ben begut i maridat
I, de sobte, he despertat
al bell mig de la tempesta,
haig la glòria en una cella,
amb l’altra, faig mitja part.
És un monstre fugisser
qui em porta aquest enrenou ,
és, diria, ull de bou
quan endrapa amb voler.
I, de sobte, he despertat
per a assotar bé la son
i glatir com un senglar.
Poca fruita, massa carn
i, per postres, un bon cor
ben begut i maridat.
A la casa dels vençuts
A la casa dels vençuts,
dos són ogres, tres són rucs.
És el fet de cada dia:
el llevar-se amb la família.
Els problemes al carrer,
a casa, ni ho vull saber.
A la casa dels vençuts,
mai vénen les hores toves,
ben sovint, em trobo a soles
entre penes i remucs.
M’agradaria saber
del cel i la celístia,
però, sovint, passa el dia
esperant arribar a ser.
A la llarga monotonia
A la llarga monotonia,
espero un vent mala-traça,
ben sovint: arriba i passa,
no espera companyia.
Els arbres com van brandant,
com mira el bou a la vaca,
en el cel, d’un to carbassa,
manta núvols van plorant.
A la llarga monotonia,
li he posat dolces cançons
i una festa ben estesa.
Respirem, l’aire s’esvera
i va fent els somicons
fins que enceta altra via.
Posa roses al jardí
Posa roses al jardí
que encetin la primavera,
aquest hivern desespera,
com voldria altre eixir.
Al jardí del meu amor,
massa flors seran porugues,
entre ocells, cent erugues
com volen menjar de tot.
Posa roses al jardí
puix la mossa que m’estimo,
ben prompte, ha d’arribar.
Com el fred poc que se’n va,
de tant en tant, l’acoquino
i procuro el bon dormir.
Els darrers dels vençuts
Vianants, sense motiu,
com avancen per la plana,
van parlant de filigrana
amb un caire ben festiu.
Les olives són al tros,
els pagesos amb sa gana,
mitja sardina és un mos,
només resta la tomata.
El vi blanc fora del cub
com va anunciant la festa
i empreses per a no fer.
Massa son en el cafè,
massa miren la finestra,
són els darrers dels vençuts.
Mig deure de fer-me ric
Aprenent de poca-solta,
digne rei del no saber,
passo hores sense fre,
oblidant on haig la porta.
Mig deure de fer-me ric,
un esglai una quimera,
una vida estrafeta
anant d’hora al món antic.
La resta, heu de saber,
em porta a l’infortuni
tot buscant la solució.
Una capsa de cartró,
els dimarts, fer dejuni
per guanyar-me un tros de cel.
Vides properes
Demano ser un home alliçonat
per tal de rebre permisos i comandes,
com vaig lleuger mig envoltat de flames
a guanyar un regne d’antics avantpassats.
Deixeu-me el lleure fresquívol de les flors
i aquell vestit guarnit per la tendresa,
ben a sovint, el dubte es manifesta
i faig de mi un servent dels enyors.
Vaig a la platja on viuen les sirenes
per a gaudir l’amable companyia
i parlar mal dels satisfets herois.
Guardo, en el cor, el fet de ser bon noi
qui riurà poc i sovint s’humilia
per a saber d’altres vides properes.
Poemes curts (XC)
01 Gener, 2022 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una rosa i un jardí,
al tard, m'espera,
m'agrada la primavera
quan em diu que ha de venir
i no m'espera.
En la flaire de les flors,
l'amor somia,
és després quan ve el remor
de l'alegria,
m'agafa a contracor.
Pas que he de dormir
si la bruixa vol
amagar-me el sol
des de bon matí,
amb foscor no es pot.
No demano:
plata i or,
però em planyo
de la sort
puix mai guanyo.
La vella formiga,
quan aplega al gra,
com tria la mida
si la pot triar,
ha massa fatiga.
Una mossa demana:
morir d'amor,
el mosso que la mirava
es quedà sol,
mai podrà escoltar-la.
Les petites feres,
al jardí estant,
diuen que em faig gran,
no estaré per elles,
ni aniré on van.
En l'avenir
de les hores baixes,
demano rebaixes
per tal de tenir
ben plenes les caixes.
En el regne
dels mussols,
tot és fetge
en sortir el sol
no el volen veure.
Massa pedres del camí
conten mentides,
mentiders de totes mides
vestits de saca o de fil,
van rient si crides.
Com un dia sant
quan entro a l'escola
sento com tremola
aquest déu tan gran,
la pena li sobra.
Cada vespre, cada nit,
quan abandono la cleda,
com em torno ben tronera,
prou garlaire, avorrit,
a la noia qui delera.
Amb la flor primera,
la vaig festejar,
li vaig demanar
poder anar a l'era,
gens s'ho va pensar.
No vull per consol
els camins de terra,
m'estimo la serra
quan parla amb el sol,
després, clou i pensa.
Al carrer del mar,
dormen les estrelles,
conten meravelles
si tot és ben clar
i manquen tenebres.
Amics dels amics,
anant cap a escola,
fent la xerinola,
burlant-se de mi,
poc que m'alliçona.
I quan sigui segador,
enmig la sega,
he de prendre, amb la calor,
dolls d'aigua fresca
per a després prendre el son.
La jove més maca,
quan és al jardí,
com l'amor demana:
El vull per a mi!,
és llavors quan bada.
Doneu-me Senyor
la taula parada,
ous amb cansalada
o pernil del bo,
de segur que m'agrada.
En el regne, ploren
els amors perduts,
els amors venuts
mentre acaronen
aquests temps feixucs.
Epigrames (XC)
01 Gener, 2022 06:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una poma,
amb el seu cuc,
se n'adona
sense ensurt.
Volia pensar
en anar de pressa,
però la feblesa
em fa caminar.
Si el dimoni
em conquesta
que vingui la festa
seguida d'oprobi.
En el reguitzell
de les hores baixes,
poseu-me rebaixes
de joies i atuells.
No hauré més temps
en viure debades,
són massa les cases
dels amos dolents.
En el rebuig
de les hores baixes
hom cerca el garbuix
de les velles fades.
Perdudes les ganes
al cim de l'oblit,
un cerca l'amic
per sentir-se amable.
No hi ha cases
sense ruc
ni contalles
sense ensurt.
Quan em llevo
pel matí,
és quan prego
al coixí.
Les fulles ploren
a la tardor,
com elles volen
cercar qui les vol.
En el regne
de l'amor,
massa setge
és colpidor.
Quan la mossa
està per mi
no fa nosa
ni en dormir.
Que no vingui
el llangardaix
ni critiqui
el que faig.
Manta primaveres
no porten tardor
ni riuen, corpreses,
quan s'allunya el sol.
Com riuria
del meu mal
sinó fóra
un sidral.
La nit llangueix
el sol és desvetlla
i, a cada parpella,
el somni decreix.
Manta hores
i tinc son,
són tan poques
les cançons.
Per la vila va
una lletania,
hi va cada dia,
no se'n sap estar.
És mon cor mesell
qui crida a la porta,
mai us parlo d'ell
per si vol revolta.
Les mil hores
de la nit
parlen totes
de neguit.
Cada dia
porta el sol:
la desídia
o el conhort.
Una jove mossa
no n'està per mi,
no sóc massa cosa
per a ser marit.
Al racó del mas
diu la masovera
que ningú l'espera,
ningú li fa cas.
Mai he sabut com
la vida ens demana
complir la comanda
de saber per on.