Pensaments festius (XCIII)

15 Gener, 2022 06:59
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Deu ser bo ser savi, però deixa pocs diners.

Estic canviant, a saber com era abans.

És bo estar cansat, no et cal anar enlloc.

He somiat que m'avorria, m'he despertat content.

Una noia em va dir no, no sap el que li he agraït.

L'amor és el maniàtic de les distàncies.

Les dones són més madures, però s'emboliquen amb els cabells.

Estic aprenent a viure a l'ombra de la mort.

No hi ha cap dubte, tot és dubte.

He treballat tota la vida i només he aconseguit diners.

El que més m'agradarà de morir-me és si em surt de franc.

Qualsevol racó serveix, si l'esperit està tranquil.

Estic preocupat, no sé exactament on són ara totes les meves pertinences.

Ser metge és fàcil, només cal privar-ho tot.

El que li falta a la ment són mans per agafar-se.

No cal que t'amoïnis, el dolor ja se'n recordarà de tu.

El cel és un buit feliç.

Per això treballa el mossèn, per apropar-me els dimonis.

Canvio llibertat per presó acollidora.

Estic content, almenys n'hi ha sis que volen enganyar-me.

Estic plorant a la botiga, és massa gran per emportar-me-la a casa.

Oblideu el món, començareu a ser déus.

Ser pobre és només tenir les mans petites.

Si el temps es fa vell, quan morirà?

Us podria dir el que he après, però no m'escoltaríeu.

L'home necessita tretze anys d'escola per anar al darrere del ruc.

La fe és el bagul dels pobres.

La vila és un brillant de massa cares.

El destí de l'home és el de patir fam.

No us puc assegurar que moriré, però teniu-ho present.

El problema és quan massa paraules volen entrar al cap.

Tenia defectes, però encara tenia més diners.

El món és de les dones, per això es queden.

És bo pensar, malgrat la televisió.

Una imatge pot enganyar més que mil paraules.

No he vingut a jutjar, però no em queda altre remei.

És un home molt sociable, és completament invisible.

És millor que manin les dones, no les criticarem tant.

El més lògic és que em posi malalt.

No estic deprimit, sóc conscient.

He perdut el tren massa vegades com per a voler pujar-hi.

El caixer vol que compri, potser ho vol pagar ell?

L'economia es perd només de mirar-la.

La vida és una equació que dóna zero.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Haurem casa i palau i set poemes més

15 Gener, 2022 06:56
Publicat per jjroca, Poemes

Haurem casa i palau


Ara, que s’acaba l’any,

he de fer nova comanda:

una feina d’estar a casa

sense pressa ni parany.

Si algun dia he de casar,

necessito la pubilla,

que sigui una bona filla

i estalviï en el manar.

Haurem casa i palau,

una sogra assenyada

amb un sogre esmaperdut.

Al dimoni, m’he venut

i, si no demana massa,

dormiré com a Déu plau.


La barca és un neguit


He comprat la nova vela

i li he demanat al vent

que sigui constant, plaent,

per allunyar la tenebra.

La barca és un neguit,

es lleva a trenc d’albada,

com la noto enamorada

d’un veler flairós, altiu.

En els dies de pescar,

com es mostra trafegot

i avancem entre els esculls.

Diria que té mil ulls

i que va cercant la dot

per si toca el casar.


Quatre barques matineres


Un cop s’acaba l’estiu,

el riu ha de perdre mandra,

el viatjar, de nou, li agrada

i, a la mar, cerca el seu niu.

Les aigües, un dia, clares

van agafant el color

mentre davallen i parlen

fins que tot es torna fosc.

Quatre barques matineres

s’atreveixen a pujar

portant robes i viandes.

Vora el riu hi ha quatre lladres

qui voldrien el robar,

però, ben sovint, ho perden.


El regne del dubtar


A la casa de l’enyor,

les pensades alegries

han de cobrar altres vies

quan arribi el meu senyor.

Ell és fet a treballar,

a obtenir bona mesada,

la taula la té parada

amb coberts de plata i or.

Però, en dinar per dinar,

cap plat li dóna fermesa

i es queixa del servei.

Mon senyor no ha remei,

passa la vida sencera

en el regne del dubtar.


He après de l’indecís


He après de l’indecís:

trobar porta a nova escola,

m’agrada la xerinola

fins aplegar a mitja nit.

Haig un treball de constància

que, ben sovint, m’entreté:

comptar mosses del carrer,

ben maques, plenes de gràcia.

Trobo els dilluns ensopits,

els dimarts, malfeiners

i els dimecres, allunyats.

Menjo dolç, peix i salat

i m’apropo, al cap del mes,

entre dubtes i desig.


Em proposo decidir


Em proposo decidir:

Menjar poc i ben pair!

M’agraden les cansalades,

el pollastre i el conill,

en menjaria dues mil

amb les taules ben parades.

Però em comenta el cos

que necessita un camí

i caminar a l’engròs

fins a l’hora de dormir.

De tant en tant, li faig cas

i menjo el que li agrada:

un poc de peix a la brasa

i, de verdura, un cabàs.


Les passes perdudes


Les passes perdudes

no són per a mi,

espero el finir,

la dèria dels dubtes.

Homes pobrissons,

fills de la natura,

el cel ens procura

les nobles raons.

Tot i així, avancem,

per terra ferrenya,

damunt l’espardenya

anem on anem.

Com lloo els déus

quan viatgen a peu.


Riure debades


A cops, us diré,

dolça melangia,

que empeny la follia

si el vici esdevé.

Aprenent de res,

trafegot de mena,

espero eixa eina

que em faci planer.

He vist el silenci

sorgir de les cases

on s’entaforava.

Em va dir la fada

que, el riure debades,

és obra d’un neci.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCI)

15 Gener, 2022 06:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

La mossa més jove

de tot el carrer,

quan passo, em mira,

quan me'n vaig també,

algun cop, sospira.


Les hores perdudes

al cap del carrer

porten poques mudes

mentre passa el temps,

enllà, a les altures.


Na Maria demanava,

altre cop, anar a comprar,

la mare no la deixava

puix havia d'esmorzar,

mai l'amor donava gana.


En ser a les cinc,

sento créixer el riu,

xisclen tots els nins

per saber-se vius

i plens de desigs.


El pare pagès

tenia una filla,

era com el vent:

anava i venia,

a saber on és?


No demano

altra feina:

no haver amo,

perdre l'eina,

no haver nyanyo.


Amb tres dents

i dos queixals,

vaig perdent

i menjant mal,

massa vell.


És quan parla

el pare llop

quan demana

un xic de por,

l'encomana.


En el regne

del cargol,

ve la febre

en sortir el sol,

és quan ve el rebre.


Mai la lluna

m'ha de dir

si l'escuma

vol dormir,

anem a una.


Quan el sol

em ve a cridar,

diu la son

que ha de marxar,

com em dol.


Massa hores

al carrer

parlen totes

sense fe,

quasi ploren.


He de demanar

quan arribi el son

que vull viatjar

a un altre món

on ni cal somiar.


El meu somni

ve a la nit,

però un dimoni

escanyolit

el fa borni.


Manta roses

del jardí

són formoses

perquè sí,

parlen totes.


A la cuina

mai hi ha son

i es precisa

la il·lusió,

nit i dia.


Portaria,

en un cabàs,

l'alegria

per si al sac

no hi cabia.


Les roses pugen

fins al fanal,

sembla que muden,

però no cal,

mai són feixugues.


En el regne

de la por,

no hi ha xivarri,

estarà en un altre barri

on es troben els minyons.


Passava el vell tren

per la plana verda,

com xiulava a l'herba

per saber si el vent

vindria de pressa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCI)

15 Gener, 2022 06:47
Publicat per jjroca, Epigrames


En el somni
de la nit
és on cerco
l'esperit.


Parlaran els vents
en entrar al bosc,
quan es faci fosc,
quan demani el temps.


Com no he de cantar
quan l'estiu proclami
que em vol deslliurar
i després es calmi.


La nit em cercava
mentre m'adormia
em deia que el dia
massa demanava.


En la mar de la feblesa
mai ha fet bon navegar,
el mariner no anirà
diu que plora si no regna.


El bon cavaller
havia un cavall,
tan maco i trempat
com havia de ser.


Benvolguda meravella
que ens arriba per l'orient,
al darrere de l'estrella
veig aparèixer els tres Reis.


Parlaran avui
les penses pregones,
el voler i el fluix,
el saber a estones.


Com cada matí
el sol em desperta,
obro la finestra
i prego per mi.


En el si
de la muntanya
cada banya
cerca un bri.


Els amics se'n van
si el riure s'allunya,
tornen com la lluna
més freds i distants.


Sento la peresa
quan arriba a plaça,
mai vol menjar massa,
però li fa enveja.


En el gran reialme
de la poca sort
quan en poses quatre
n'esdevenen dos.


Na Maria demana 
els llençols del llit,
els vol de filigrana
per a trobar marit.


Aquí estant,
al cementiri,
et fas gran 
sense cap vici.


Les paraules porten
les dolces remors,
en callar, s'adormen,
tot somiant mil sons.


Les noies més maques
de tot el carrer
quan em veuen, parlen,
se'n riuen després.


Per ser segador,
haig una corbella,
quan parla no es queixa,
quan calla, s'adorm.


Quan arriba el son
a fer-me contalles
sento les rialles
venint d'altres mons.


En el si del llit,
on no hi ha finestres,
apleguen les festes
demanant dormir.


Com cada matí,
el sol es desvetlla,
voldria ser estrella
només per la nit.


En el clam,
hi ha hores baixes,
són mil nafres
que es fan grans.


Quatre mosques
en un plat,
mengen poc
si està salat.
 
En el si
del gran corriol, 
no hi ha pressa
si fa sol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs