Pensaments festius (XCIII)
15 Gener, 2022 06:59
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Deu ser bo ser savi, però deixa pocs diners.
Estic canviant, a saber com era abans.
És bo estar cansat, no et cal anar enlloc.
He somiat que m'avorria, m'he despertat content.
Una noia em va dir no, no sap el que li he agraït.
L'amor és el maniàtic de les distàncies.
Les dones són més madures, però s'emboliquen amb els cabells.
Estic aprenent a viure a l'ombra de la mort.
No hi ha cap dubte, tot és dubte.
He treballat tota la vida i només he aconseguit diners.
El que més m'agradarà de morir-me és si em surt de franc.
Qualsevol racó serveix, si l'esperit està tranquil.
Estic preocupat, no sé exactament on són ara totes les meves pertinences.
Ser metge és fàcil, només cal privar-ho tot.
El que li falta a la ment són mans per agafar-se.
No cal que t'amoïnis, el dolor ja se'n recordarà de tu.
El cel és un buit feliç.
Per això treballa el mossèn, per apropar-me els dimonis.
Canvio llibertat per presó acollidora.
Estic content, almenys n'hi ha sis que volen enganyar-me.
Estic plorant a la botiga, és massa gran per emportar-me-la a casa.
Oblideu el món, començareu a ser déus.
Ser pobre és només tenir les mans petites.
Si el temps es fa vell, quan morirà?
Us podria dir el que he après, però no m'escoltaríeu.
L'home necessita tretze anys d'escola per anar al darrere del ruc.
La fe és el bagul dels pobres.
La vila és un brillant de massa cares.
El destí de l'home és el de patir fam.
No us puc assegurar que moriré, però teniu-ho present.
El problema és quan massa paraules volen entrar al cap.
Tenia defectes, però encara tenia més diners.
El món és de les dones, per això es queden.
És bo pensar, malgrat la televisió.
Una imatge pot enganyar més que mil paraules.
No he vingut a jutjar, però no em queda altre remei.
És un home molt sociable, és completament invisible.
És millor que manin les dones, no les criticarem tant.
El més lògic és que em posi malalt.
No estic deprimit, sóc conscient.
He perdut el tren massa vegades com per a voler pujar-hi.
El caixer vol que compri, potser ho vol pagar ell?
L'economia es perd només de mirar-la.
La vida és una equació que dóna zero.
Haurem casa i palau i set poemes més
15 Gener, 2022 06:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Haurem casa i palau
Ara, que s’acaba l’any,
he de fer nova comanda:
una feina d’estar a casa
sense pressa ni parany.
Si algun dia he de casar,
necessito la pubilla,
que sigui una bona filla
i estalviï en el manar.
Haurem casa i palau,
una sogra assenyada
amb un sogre esmaperdut.
Al dimoni, m’he venut
i, si no demana massa,
dormiré com a Déu plau.
La barca és un neguit
He comprat la nova vela
i li he demanat al vent
que sigui constant, plaent,
per allunyar la tenebra.
La barca és un neguit,
es lleva a trenc d’albada,
com la noto enamorada
d’un veler flairós, altiu.
En els dies de pescar,
com es mostra trafegot
i avancem entre els esculls.
Diria que té mil ulls
i que va cercant la dot
per si toca el casar.
Quatre barques matineres
Un cop s’acaba l’estiu,
el riu ha de perdre mandra,
el viatjar, de nou, li agrada
i, a la mar, cerca el seu niu.
Les aigües, un dia, clares
van agafant el color
mentre davallen i parlen
fins que tot es torna fosc.
Quatre barques matineres
s’atreveixen a pujar
portant robes i viandes.
Vora el riu hi ha quatre lladres
qui voldrien el robar,
però, ben sovint, ho perden.
El regne del dubtar
A la casa de l’enyor,
les pensades alegries
han de cobrar altres vies
quan arribi el meu senyor.
Ell és fet a treballar,
a obtenir bona mesada,
la taula la té parada
amb coberts de plata i or.
Però, en dinar per dinar,
cap plat li dóna fermesa
i es queixa del servei.
Mon senyor no ha remei,
passa la vida sencera
en el regne del dubtar.
He après de l’indecís
He après de l’indecís:
trobar porta a nova escola,
m’agrada la xerinola
fins aplegar a mitja nit.
Haig un treball de constància
que, ben sovint, m’entreté:
comptar mosses del carrer,
ben maques, plenes de gràcia.
Trobo els dilluns ensopits,
els dimarts, malfeiners
i els dimecres, allunyats.
Menjo dolç, peix i salat
i m’apropo, al cap del mes,
entre dubtes i desig.
Em proposo decidir
Em proposo decidir:
Menjar poc i ben pair!
M’agraden les cansalades,
el pollastre i el conill,
en menjaria dues mil
amb les taules ben parades.
Però em comenta el cos
que necessita un camí
i caminar a l’engròs
fins a l’hora de dormir.
De tant en tant, li faig cas
i menjo el que li agrada:
un poc de peix a la brasa
i, de verdura, un cabàs.
Les passes perdudes
Les passes perdudes
no són per a mi,
espero el finir,
la dèria dels dubtes.
Homes pobrissons,
fills de la natura,
el cel ens procura
les nobles raons.
Tot i així, avancem,
per terra ferrenya,
damunt l’espardenya
anem on anem.
Com lloo els déus
quan viatgen a peu.
Riure debades
A cops, us diré,
dolça melangia,
que empeny la follia
si el vici esdevé.
Aprenent de res,
trafegot de mena,
espero eixa eina
que em faci planer.
He vist el silenci
sorgir de les cases
on s’entaforava.
Em va dir la fada
que, el riure debades,
és obra d’un neci.
Poemes curts (XCI)
15 Gener, 2022 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La mossa més jove
de tot el carrer,
quan passo, em mira,
quan me'n vaig també,
algun cop, sospira.
Les hores perdudes
al cap del carrer
porten poques mudes
mentre passa el temps,
enllà, a les altures.
Na Maria demanava,
altre cop, anar a comprar,
la mare no la deixava
puix havia d'esmorzar,
mai l'amor donava gana.
En ser a les cinc,
sento créixer el riu,
xisclen tots els nins
per saber-se vius
i plens de desigs.
El pare pagès
tenia una filla,
era com el vent:
anava i venia,
a saber on és?
No demano
altra feina:
no haver amo,
perdre l'eina,
no haver nyanyo.
Amb tres dents
i dos queixals,
vaig perdent
i menjant mal,
massa vell.
És quan parla
el pare llop
quan demana
un xic de por,
l'encomana.
En el regne
del cargol,
ve la febre
en sortir el sol,
és quan ve el rebre.
Mai la lluna
m'ha de dir
si l'escuma
vol dormir,
anem a una.
Quan el sol
em ve a cridar,
diu la son
que ha de marxar,
com em dol.
Massa hores
al carrer
parlen totes
sense fe,
quasi ploren.
He de demanar
quan arribi el son
que vull viatjar
a un altre món
on ni cal somiar.
El meu somni
ve a la nit,
però un dimoni
escanyolit
el fa borni.
Manta roses
del jardí
són formoses
perquè sí,
parlen totes.
A la cuina
mai hi ha son
i es precisa
la il·lusió,
nit i dia.
Portaria,
en un cabàs,
l'alegria
per si al sac
no hi cabia.
Les roses pugen
fins al fanal,
sembla que muden,
però no cal,
mai són feixugues.
En el regne
de la por,
no hi ha xivarri,
estarà en un altre barri
on es troben els minyons.
Passava el vell tren
per la plana verda,
com xiulava a l'herba
per saber si el vent
vindria de pressa.
Epigrames (XCI)
15 Gener, 2022 06:47
Publicat per jjroca,
Epigrames
En el somni
de la nit
és on cerco
l'esperit.
Parlaran els vents
en entrar al bosc,
quan es faci fosc,
quan demani el temps.
Com no he de cantar
quan l'estiu proclami
que em vol deslliurar
i després es calmi.
La nit em cercava
mentre m'adormia
em deia que el dia
massa demanava.
En la mar de la feblesa
mai ha fet bon navegar,
el mariner no anirà
diu que plora si no regna.
El bon cavaller
havia un cavall,
tan maco i trempat
com havia de ser.
Benvolguda meravella
que ens arriba per l'orient,
al darrere de l'estrella
veig aparèixer els tres Reis.
Parlaran avui
les penses pregones,
el voler i el fluix,
el saber a estones.
Com cada matí
el sol em desperta,
obro la finestra
i prego per mi.
En el si
de la muntanya
cada banya
cerca un bri.
Els amics se'n van
si el riure s'allunya,
tornen com la lluna
més freds i distants.
Sento la peresa
quan arriba a plaça,
mai vol menjar massa,
però li fa enveja.
En el gran reialme
de la poca sort
quan en poses quatre
n'esdevenen dos.
Na Maria demana
els llençols del llit,
els vol de filigrana
per a trobar marit.
Aquí estant,
al cementiri,
et fas gran
sense cap vici.
Les paraules porten
les dolces remors,
en callar, s'adormen,
tot somiant mil sons.
Les noies més maques
de tot el carrer
quan em veuen, parlen,
se'n riuen després.
Per ser segador,
haig una corbella,
quan parla no es queixa,
quan calla, s'adorm.
Quan arriba el son
a fer-me contalles
sento les rialles
venint d'altres mons.
En el si del llit,
on no hi ha finestres,
apleguen les festes
demanant dormir.
Com cada matí,
el sol es desvetlla,
voldria ser estrella
només per la nit.
En el clam,
hi ha hores baixes,
són mil nafres
que es fan grans.
Quatre mosques
en un plat,
mengen poc
si està salat.
En el si
del gran corriol,
no hi ha pressa
si fa sol.