Els somriures són així i set poemes més
07 Desembre, 2021 08:50
Publicat per jjroca,
Poemes
Els somriures són així
Els somriures són així:
poca broma en ser al coixí.
Els volers s’esfilagarsen
i no saben on anar,
de primer, em fan plorar
i, poc després, com s’enfaden.
Els caminants de muntanya
són ben nobles i eixuts,
per a saber, home mut,
qui parla amb dolça aranya.
Una tira d’albercocs,
un plomall de filigrana,
anem tots on el cos mana
sense amagar-se als racons.
A la cova de Betlem
A la cova de Betlem,
tot enmig de tres pastors,
una ovella diu que no pot
haver cura dels corders.
Va ser per un mal d’amor
que ella fa mala cara,
el seu mascle li donava:
massa dubtes per al cor.
A la cova de Betlem,
un àngel com va dient
que ha nascut el Salvador.
Els pastors agafen por
i l’ovella n’és conscient
d’aquest nou Adveniment.
El palau reial
El desembre congelat
i, anant, una parella,
Ella, amb la galta vermella,
Ell seriós i capficat.
Apleguen, al vell Betlem,
per a retre un nou cens,
ha de ser el compliment
d’aquell manament de Roma.
Els carrers han de ser plens,
ben enceses les fogueres
i un neguit que va endavant.
Na Maria està esperant
i hauran un trist pessebre
ha de ser el palau reial.
Del desert de meravelles
Del desert de meravelles,
aplegaran els tres Reis,
cerquen Minyó i el remei
sense oblidar les tenebres.
Oferiran, de tot cor,
el millor dels seus regals,
és un viatge cabdal
per adorar el nou Senyor.
A l’estable de Betlem,
aplega la gran fortuna
i un Hereu es fa present.
Dolça cara d’innocent,
dessota el sol i la lluna,
amb dèries de Salvador.
Al cel, demano ajut
Camins de la mar
comencen a la plana
on, a l’amistança
li plau somiar.
Sóc mariner
pendent d’alls i cebes,
les ganes fetes
i el no poder.
Davallaré,
algun dia, si puc,
fins a la mar.
Ho tinc ben clar,
al cel, demano ajut,
potser el rebré.
Un xic enllà
Seré d’aquells
qui els guanya la vergonya
i, en veure dona,
es fan vermells.
Pobre de cor
i ric de melangies,
doneu-me vides
on trobar amors.
No us contaré
on, ara, m’entaforo
per no trobar.
Un xic enllà
aprendré a ser mosso
i quedar bé.
La vida és una quimera
Essent rei del meu jardí
i casat amb les roselles,
els dijous, faig tombarelles
sense allunyar-me d’aquí.
Quatre cucs, les papallones
i un pit-roig, prou tafaner,
es comenten que l’esquer
pot aplegar a totes hores.
Esdevingut somiador,
em passejo entre les flors
en sentir la primavera.
La vida és una quimera,
tota envoltada de pors,
amb final decebedor.
En mon paradís
En mon paradís,
no hi haurà tenebres
ni fades ofeses
ni un pesat dormir.
Menarà ocells
el sol quan es llevi,
li diran que vetlli
pels feixucs i vells.
En mon paradís
no hi haurà doblers
ni hores perdudes.
Vull verdes les fulles
i blancs els velers
per si cal fugir.