Pensaments festius (LXXXIX)
14 Desembre, 2021 07:53
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Tinc prou llapis, em podran faltar les idees.
A casa, tinc el sofà, al carrer tinc les ganes de seure.
Cap vell es queixa de quan era jove.
Té el cor jove, el cervell desocupat.
És bonic perdre, només cal mirar la cara de qui et guanya.
M'he fet un garrepa, estalvio el que no veuré.
Tenia una escala, va fer-li una casa al costat.
Tinc por d'anar al cel, allí tots són massa perfectes.
Si el capellà em diu que vaig malament, què em dirà el sabater?
Porto un llibre a les mans, primer havia provat de posar-me'l al cap.
M' han donat un llibre, potser ningú el sap fer servir.
Escriure és bo, només cal rentar-se després.
Volia vendre'm l'ànima, però ni de franc la volen.
Tinc un gran enemic, ell el té petit.
He perdut la memòria, sempre vaig creure que no em serviria.
He vingut al món per pagar, tants diners devia?
He de menjar menys, he d'acostumar-me a no treballar.
Si em voleu tenir content, que ningú se'n recordi de mi.
El vent em parla força, però he de córrer més per seguir-li la conversa.
He arribat a creure que el cel no és el que tinc.
Si he arribat als cinquanta, igual arribo als trenta.
Necessito diners, es veu que ja no se'n refia ningú.
Tenia paraula d'home, ara tinc excuses de vell.
Tinc un tros de terra, espero tenir el meu forat.
Ni Déu esperava tant miracles amb els diners.
Necessito ruc per compartir la sínia.
Deu ser bonic ser ric, almenys no n'he trobat cap de lleig.
És senzill plorar, només cal viure suficient.
No us puc ensenyar res més, m'han apagat el llum.
Sense alegries la vida és més fàcil treure-se-la del davant.
És un home feliç, no el deixen despertar.
He arribat a creure que la llibertat no escolta ningú.
La dona diu que no l'escolto, jo li dic que tampoc.
Fa massa calor, això vol dir que el cos va sol.
Com es pot dir que l'infern és dolent si tenen calefacció.
He arribat a una conclusió, encara estic amb ella.
L'home vol manar perquè ignora què vol dir.
Les hores de feina són les menys complicades.
He decidit canviar, però el cos m'empaita.
Mireu si sóc ruc que passo inadvertit entre ells.
Per molt que corri, no pensaré més de pressa.
Només tinc un enemic, encara que és bon company.
He estat a casa d'un ric, però no he vist a cap déu.
Déu em vol salvar, no li dono pressa.
Manta somnis al coixí i set poemes més
14 Desembre, 2021 07:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Manta somnis al coixí
Manta somnis al coixí
i una eterna primavera,
la rosella com espera
a la vora del camí.
Caminants sense retorn
i núvols sense esperança,
la muntanya ha de ser casa
de la ventada i el tro.
Manta somnis al coixí
i la feina per a fer
perquè és llarga i mentidera.
En el corral, la somera
es queixa per no saber
quan li tocarà el glatir.
Em parla la lluna
Em parla la lluna
en eixir de la mar
que espera guanyar:
fama i fortuna.
Els pobres són pobres,
petits, desvalguts,
els rics són porucs,
però amb aire noble.
Em parla la lluna
de manta sirenes
qui canten les nits.
Amb ben pocs amics,
vaig copsant les penes
quan el temps madura.
Fantasmes sense castell
Els fantasmes de la nit
com s’emplenen de temences,
solen eixir a les festes
per mostrar el seu despit.
Fantasmes, sense castell,
s’amaguen en una cova,
esperen la lluna nova
per burlar-se del poncell.
De tant en tant, s’esvelleguen
i demanen bona sort
per sortir de la condemna.
No esperen la recompensa
i es preparen per ser tots
grans feiners sense presses.
En un temps decebedor
La divina providència,
algun cop, es riu de mi
puix l’escolto amb neguit
a despit de la consciència.
No haig reptes per haver,
en cada ratlla, un tresor,
vaig desfilant per la por
fins a un obscur matusser.
La divina providència
em comenta, d’amagat,
que avança sense perdó.
És un temps decebedor
el qui passa pel terrat
i, ben sovint, es fa queixa.
Parla el pobre
Parla el pobre dels diners
com li fugen de la casa,
la meitat se’n va a la plaça,
els altres ni ho vol saber.
Poca il·lusió, massa vici,
amb deures a l’avançada,
va somiar una vegada,
va ser curt el benefici.
Parla el pobre de l’enyor
mentre calla i es va fent
esperant un nou miracle.
Treballar és per a l’altre,
ell es mou si bufa el vent
o l’empaita la paor.
És el vent d’indiferència
És el vent d’indiferència
el qui passa pels terrats,
duu una força en els tancats
i, de tant en tant, es queixa.
Sota les ordres dels déus,
avança per tota la plana,
mai parla del que li agrada
ni es queixa de massa creus.
És un aire en moviment
qui té cura de nosaltres
i per la nit es desvetlla.
Vol pujar fins a l’estrella,
però s’adorm, en un catre,
ben cansat i complaent.
A reveure, orenetes
A reveure, orenetes
captives d’un llarg viatge,
he de dir que aquest paisatge,
va mancat de sons i festes.
Els mosquits s’han adormit
i les mosques com sestegen,
s’amaguen, desapareixen
i han de raure en altre llit.
A reveure, orenetes
fins que la sínia desperti
i refaci el nostre hort.
Com hem perdut les olors,
aquell capvespre tan tebi,
aquell seguit de tombarelles.
Sense prendre massa mal
Camina el vent de la tarda
per uns estrets carrerons,
els pagesos, tots són bons,
avui, no surten de casa.
Les olives són al tros
i la neu dalt la muntanya,
una vaca, amb una banya,
van menjant palla d’arròs.
Quatre homes principals
paren taula a la taverna
i demanen anar al lloc.
El taverner, qui no és tot,
voldria guanyar la treva
sense prendre massa mal.
Poemes curts (LXXXIX)
14 Desembre, 2021 07:47
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Tres camins
a la cruïlla
parlen fins
troben a l'illa
massa botxins.
En el regne
del mai més,
si en són tres,
quatre han de perdre,
massa innocents.
És la lluna
quan va amb mi
qui remuga
en sortir,
anem a una.
A la cambra,
dorm el llit,
no ha sentit
qui el demanava,
és bon partit.
He de creure
en un país
on el deure,
sigui dit,
és massa tendre.
En mon clar país,
on regnen els cecs,
l'alegria es perd
entre fam i crits,
mai sabré el perquè.
No demanaria
anar a dormir
sense saber qui,
pel matí, em crida,
sóc un home gris.
Entre sons
i sentinelles,
les estrelles
fan de sol,
són coses seves.
Una mossa maca
no n'està per mi,
em diu que li agrada
un jovent més fi,
deu ser poca traça.
Si m'estima,
li diré
que res sé
per prendre mida,
em sento erm.
Posa noves
al mirall,
vull fer estrall
quan vinguin totes
per anar al ball.
He de raure
a l'aixopluc,
si em fan caure,
estic perdut,
em poso a jaure.
Al més noble
dels amics,
li'n faig doble
sense risc,
és molt mediocre.
Al capvespre
o per la nit,
poso a vendre
l'esperit,
em sap ofendre.
Mireu-la
com jo la veig,
traieu-la
del safareig,
ha de ser reina.
Mai reclamo
haver l'encís:
Ser bon amo
fins a les sis,
sempre, m'amago.
Quan aplega
o se'n va el vent,
com es queixa
de valent,
ha massa feina.
Com avui em menjaria
una sardina amb mig pa,
l'altre mig per l'endemà
amb botifarra rostida,
algú diu que no es farà.
Amb les pedres del camí,
he fet baluerna,
allí, s'amaga un mesquí,
és casa seva
fins que aplegarà la nit.
No desitjo altra son
que la d'escola,
escoltar poc, prendre la bossa
i repetir la lliçó,
demà, a la torna.
Epigrames (LXXXIX)
14 Desembre, 2021 07:40
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la plaça,
hi ha tres bancs,
dos amb gana,
l'altre no tant.
Mai demano pa
per menjar del dolç,
però si no n'hi ha
em manca de tot.
Quan el regne
vingui a casa,
vull ser a plaça,
sense ofendre.
Mengen plat
amb sis costelles,
meravelles
de la carn.
Mou el vent,
sense tenebres,
malifetes
de l'hivern.
M'agrada volar
damunt les estrelles
per si les poncelles
volen festejar.
La temença
fa volar,
sense pressa,
sense llar.
Una noia jove
no n'està per mi,
em pregunta si
encara sóc pobre.
A les ombres,
hi ha paranys,
massa joves
de pocs anys.
Albiro el meu món
des de la finestra,
haig la porta oberta
per si aplega el sol.
Amb els mariners
cantant a la barca,
sento plorar el peix,
no vol ser prop casa.
He sentit a dir
que, quan surt el sol,
diu que vol dormir,
però el vent el mou.
He de segellar
els quatre vells versos,
ben porucs, dispersos,
farcits de pensar.
És un bon regal:
passar les setmanes
totes ben ufanes,
tipes de viatjar.
Si vols haver
manta de somnis,
paga els dimonis
i deixa'ls fer.
Per haver
gran penitència,
cal saber:
apropar l'enveja.
Doneu el prec
de la follia,
m'agradaria
menjar-lo fred.
Vint-i-quatre
hores són
les culpables
del meu jou.
Les comandes
de la nit
s'encomanen
al coixí.
Poseu-me el dolç
de la muntanya
en cada aranya
qui viu al bosc.
He de demanar:
manta de paciència,
m'agrada la festa
però no n'hi ha.
A la sínia,
plora el ruc,
l'aigua xiscla,
clou l'eixut.
Una nota sola
no posa remei
al plorar d'un rei
quan el regne vola.
Per a ser
tan malparlat,
cal saber
estar callat.